Gàlim

Preguntar costa poc, de manera que he telefonat a l’assistenta social per si hi havia alguna novetat sobre la meua sol·licitud d’això de la llei de dependència. Ja m’imaginava que no, perquè no m’havia dit res ningú, encara que els papers es van enviar abans de Nadal, però mira… per saber per on anem.
No m’equivocava: els de l’oficina comarcal de la cosa, a Albaida, diuen que res. Els meus papers encara estan damunt d’alguna taula funcionarial de València, en algun muntó, perquè sembla que l’entrada de dades dels peticionaris du un retard d’un mes. Res d’extraordinari.
M’han donat uns telèfons per si vull preguntar directament, un dels quals ja m’han avisat que no l’agafen mai. La sort és que en el meu cas els possibles beneficis de l’aplicació de la llei no són coses de necessitat, però hi ha persones a qui sí que els pot servir de molta ajuda. Desinterés? Desídia? Interés mal entés? No m’ho deixaré de la mà. Encara que siga per fer la mà.