Que a la resta del país hi ha una àmplia desconeixença de la realitat lingüística al País Valencià ja ho sabem. En general, hi ha una visió que oscil·la entre apocalíptica i paternalista, de pobresa lèxica i pròxima a la via d’extinció que no només està desenfocada, sinó que serveix per a tapar (entenc que involuntàriament) empobriments de l’anomenat català central, i del que alguns en diem (amb perdó, i passeu-me la broma) ‘barceloní cagat’.
Tot açò ve perquè aquests dies he estat llegint una novel·la que m’ha enganxat. ‘L’amic andalús’ d’Alexander Söderberg m’ha tingut molt pendent de les quasi cinc-centes pàgines traduïdes a això que se’n diu català oriental, el gran dialecte central, sense concessions a solucions d’altres parlars que, al meu humil entendre, haurien ajudat a comprendre el text. Entre llegir ‘Ell no l’ha sentit’ i ‘Ell no l’ha sentida’, referint-se a la protagonista, la segona forma és molt més concreta i entenedora; però els traductors sembla que van donar per perduda la concordança, clàssica, una pèrdua que justament els ‘pobres valencians’ encara no hem patit. Qui és el pobre?