Gàlim

No sabria dir si aquella nit de novembre feia fred. No recorde ara, al cap de vint anys, si als carrers de València la temperatura era baixa, però a l’interior de la Societat Coral el Micalet l’ambient era de gran calidesa.

Havíem arribat amb temps (no puc evitar la puntualitat, fins i tot de manera excessiva en ocasions), i séiem en una taula a tocar de la barra mentre la gent començava a acudir. Aquella nit estava dedicada a l’Ovidi Montllor, l’entitat el nomenava Micalet d’Honor, i la malaltia ja declarada feia més emotiva la vetlada a què tanta gent ens havíem volgut sumar.

El vaig veure arribar, i el vaig veure acostar-se. Ens vam saludar. No ens havíem tornat a trobar des que ens havíem conegut l’any anterior, quan va vindre a l’Olleria a recitar Fuster. ‘Què fan els de l’Olleria?’ Em va emocionar que em recordara, i encara vam poder xarrar una estona abans que començara l’homenatge.

Durant l’acte, en un full que ara no sé d’on el vam traure o a qui l’l vam demanar, vam improvisar un text per a afegir la nostra felicitació al Micalet per aquella distinció tan ben atorgada a l’artista i a la persona que era l’Ovidi.

Aquell document manufacturat vaig trobar-lo per Internet fa un parell d’anys. Ara, però, quan commemorarem arreu la fugina ovidiana, no el tenia present. Ha estat l’amic Josep M. Andrés qui me l’ha recordat (ell també l’ha trobat), i crec que està bé que el publiquem ací com una goteta més en record i homenatge a l’alcoià, que acabaran sent-ne una mar.