Gàlim

L’aparició pels cantons de nombroses plaques de trànsit és el símptoma definitiu de la proximitat de les desitjades i merescudes festes del poble. Són senyals que avisen de la prohibició d’aparcar certs dies, i solen estar acompanyats de tanques metàl·liques arrimades a la paret que acabaran limitant la circulació de vehicles per algunes vies. Açò (quan tallaran el pas), de moment ho has de suposar.

Les restriccions circulatòries van començar ahir, pels actes destacats d’un cap de setmana que acabarà amb la primera de les cites taurines orgullosament programades pel consistori. Més enllà de la polèmica habitual i justificada sobre el sentit que puga tindre encara fer patir els animals com a hipotètica diversió, em fa la sensació que el recel a recuperar uns actes que s’havien deixat de fer (sense gaires queixes) té sobretot un rerefons «patriòtic» no sé fins a quin punt inconscient. Vull dir que crec que per al PP (no només local) «els bous» són alguna cosa més que un acte en festes, ho senten com una demostració d’espanyolitat que els reforça i promou la pertinença a la nació (espanyola). «Fiesta nacional» en diuen, dels bous a la plaça aquella redona, plena de banderes i reminiscències d’un franquisme que es va apropiar la tauromàquia. D’ací, ho escampen a tota mena d’actes amb bous, convertint-los en una exaltació de la pàtria castellano-andalusa, com si els valencians no arrossegàrem la nostra pròpia tradició de maltractar bous, vaquetes, jònecs i el que es presente. Un altre dia podríem parlar de si cal reivindicar-ne la «valencianitat» davant l’apropiació espanyolista, sense perdre de vista els aspectes animalistes.

La sensació que tinc és que al poble, d’afició taurina, n’hi ha poca. L’any que s’havia de pagar per a entrar als actes, l’empresari va preferir desmuntar la plaça i endur-se-la a la vista de la poca demanda que veia. Potser no cal insistir a promocionar la pràctica de les vaquetes a festes, una activitat polèmica pel patiment animal i, no ho oblidem, pel perill que tenen els participants d’eixir-ne ben malparats. Els costums canvien, les tradicions s’adapten, i n’hi ha que s’han de deixar morir. Jo recorde quan les dones no podien entrar als bars sense companyia masculina, i ara només els integristes de la moral nostrats podrien somiar a reviure certs hàbits d’aquella època.

Diumenge comencen els bous, com he dit. Em dol perquè em sembla que és una afició que hauríem de tindre superada. I una de les coses que més m’esmussa és saber que autoritats i pares acompanyaran desvanits festerets i festeretes a contemplar i aplaudir un espectacle caduc.

Potser, tornant a les plaques, podrien posar-ne a la porta del recinte taurí alguna que reclame trellat.