Al Micalet, un èxit
Tret d’un fet que he dubtat a qualificar-lo de fenomen paranormal, i que em va costar alamont d’entendre, llevat d’això, la nauguració ahir de l’exposició dels gravats de Jordi Albinyana sobre Ovidi a la Societat Coral el Micalet va anar molt i molt bé.
La introducció evidentment i comprensiblement gens imparcial de Francesc Mompó, sentida i accentuada, va donar pas a la intervenció de l’artista, qui explicà el procés de la idea i la plasmació de l’obra. Massa discreta. Això ho hem de millorar. Després els amics d’Arrop i Tallaetes brodaren unes cançons d’Ovidi entre un públic agradablement sorprés per la qualitat d’aquelles interpretacions, entre les quals una espontània (olleriana, per a ampliar el repertori local) n’animà una amb pas de valencianes. La veu infal·lible i metòdica de Francesc Anyó aborronà (en sóc testimoni: ho vaig veure) amb l’Autocrítica i Crítica, just davant el gravat que en fa una representació. A tot lo món, i sobretot als amos de la casa i als artistes de la cançó i de l’entonació, moltíssimes gràcies.
Va ser el final de la programació, més o menys controlada. En acabant vingué el temps de contemplar amb calma l’obra, de parlar-ne i de comprar-ne. No hi va faltar cap d’aquests components. I el temps de les converses.
No sé amb quanta gent vaig parlar. Ni quantes converses vaig arribar a dur alhora. Sobretot una que des que hi vaig arribar que no va poder ser més que amb caràcter intermitent.
Fins el 26 de juliol es pot veure l’exposició al Micalet. Dels assistents ahir, ningú no en va eixir despagat.
