A les sis plourà
L’oratge era un miqueta incert. Un vent finet, d’aquell que els antics del poble en dien gris o griset; uns núvols desganats però capaços d’amagar el sol; una certa sensació d’humitat a la pell… Quan em va posar el café em va preguntar: plourà? La meua resposta, basada en l’experiència, no va defugir la qüestió: demà t’ho diré.
No va passar d’ací la conversa meteorològica. Però quan encara no havia arribat a casa, i la distància temporal del bar a ma casa no supera els tres minuts, unes gotes discretes començaren a fer-se presents. A la porta m’hi vaig trobar un xicot que anava repartint uns prospectes, a qui vaig aconsellar-li d’afanyar-se, que encara es banyaria… ‘Vols dir? -digué-. Si fins les sis no començarà a ploure!’.
Em va sorprendre la seguretat amb què féu la precisió horària. Ja sé que hui en dia els aparells electrònics que portem a la butxaca hi tenen la mà trencada, a l’hora d’aquestes prediccions, i que són útils i fiables en molts casos. Però no deixa de sobtar-me: a les sis començarà a ploure, i jo encara no he passat del demà t’ho diré.
A tot açò, aquell xicot es va equivocar. Més concretament es va equivocar la maquineta on ho havia vist, perquè encara no eren les quatre i les gotes van anar deixant la discreció per a fer-se evidents i competents com a pluja. Digueu-li revenja rústica.