Albert Fibla
De tornada d'enlloc
No trobo millor manera d?explicar l?estat de la indústria musical d?aquest país que amb això de la qüota del 25%. Si ja és prou trist que calgui una llei per mirar que la presència de la música en català en la programació dels mitjans audiovisuals de Catalunya sigui mínimament significativa, més ho és que no s?hagi acomplert mai.
Fa uns anys les discogràfiques Picap i DiscMedi van encarregar un estudi que concloia que el tant per cent de música en llengua catalana a la programació de les emissores de la Generalitat no arribava al 14%. No cal dir que a la resta de ràdios el percentatge era encara més baix. Sembla que ara la cosa ha canviat pel que fa a la ràdio pública catalana que, per bé que aprofitant horaris de baixa audiència, s?apropa al 25% que determina la llei.
Entenc als que veuen aquesta qüota com una mesura antipàtica, com una imposició de difícil digestió. Però fora bo que ells entenguessin també que no és gens agradable assumir que estàs en clara inferioritat si et dediques a cantar en català a Catalunya i que, al cap i a la fi, això del 25%, més que una imposició, és una qüestió de supervivència. De fet, exigir aquest percentatge és assumir que la resta de llengues tinguin una presència del 75%. És a dir: tres vegades més del que es demana pel català. ¿Coneixeu algún altre lloc al món on passi alguna cosa semblant? Jo tampoc.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quanta raó que tens, Albert.
Hi hauria d’haver una discriminació positiva que afavorís la música en català del país. Ja prou difícil ho tenim els músics que a sobre els mitjans de comunicació de casa nostra no ens facin ni costat.
A veure si, tard o d’hora, capgirem totes les coses!
Salut, mestre!
Ja tens raó, ja, però cal dir que aquest 75% restant és a repartir en quantes llengües…
Teniu raó tots dos, Cesck i Albert.
Per sort, encara tenim l’oportunitat del directe, de sentir-vos en persona.
I de comprar els vostres discos. D’ambdós!!
Tot un plaer. I un luxe.