Albert Fibla

El periodista Jordi Bianciotto va publicar, a l?edició del 8 d?octubre de ‘El Periódico’, un reportatge amb el títol ?Els cantautors pop obren una nova escena en llengua catalana? en el qual parla de relleu generacional a la cançó d?autor en català, de referents posats al dia i de camins alternatius als habituals per a la recerca de públic.
Mazoni, Sanjosex, Refree, Joan Miquel Oliver, Roger Mas, Mishima i Abús són, per al periodista, els noms que encapçalen aquest relleu. ?Fills de la cultura pop, hereten gestos de la narrativa anglosaxona, que fonen amb referents catalans?, diu, molt encertadament, sobre ells.
Bianciotto escriu també sobre un grup de propostes ?en desenvolupament?, com les de El fill del Mestre, Narcís Perich, Erm, Le Petit Ramon, Sanpedro i Guillamino. A mí em col·loca dins d’aquest grup, juntament amb Òscar Briz, Miquel Abras, Lluís Cartes, Clara Andrés i Muhel, quan destaca noms que aposten per una línia més ?ortodoxa?. Jo hi afegiría altres noms, com els de Túrnez i Sesé, Cesk Freixas, Verdcel i Feliu Ventura.
No sé què pensaràn els demés, a mí l?etiqueta no em sembla malament, no em fa cap nosa. És més, celebro que, a l?hora de confeccionar un llistat sobre relleu en la cançó d?autor en català, també es tingui en compte els que triem el camí del que en podriem dir ?ortodòxia?.
Segurament perquè els que van pel camí de l?heterodòxia, aquells que tenen una voluntat més trencadora, són més atractius a l?hora de triar de qui parlar, la premsa especialitzada -i l?article de Jordi Bianciotto no deixa de ser un exemple- ha fixat habitualment la seva mirada en les propostes d?influència anglosaxona i d?inspiració, diguem-ne, ?galàctica?. Perquè ens entenguem: els fills de Sisa i Pau Riba han atret més el comentari dels crítics musicals d?aquest país que no pas els descendents de Llach, Raimon i Serrat.
Dic això des del més sincer respecte -que, en alguns casos és admiració- pels crítics, els referents i els fills d?uns i d?altres, i essent plenament conscient que mai les fronteres de les influències musicals queden clares -sóc el primer en reconèixer que no sé què m’influeix i què no-. Això sí, crec que cal fer veure a la premsa musical catalana que els que seguim la pista de la tradició, els que mirem més cap a la Mediterránia que a cap altre lloc a l?hora de fer la nostra feina, també renovem l?escena de la cançó.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!