L´anís i licors similars abans es prenien per esmorzar; ara són més aviat un aperitiu, ben vius a Provença o a Grècia.
PASTÍS I ANÍS
El “pastís” és un aperitiu provençal amb gust anisat (anetol o essència d’ anís o matafaluga) i un punt de regalèssia. Té de 40 a 45º. Forma part d ela família dels anisats mediterransi:l’anís ibèric, l’ aniseta de Bordeus, l’ouzo de Grècia, la caçalla i altres, com algun arrak de països del pròxim Orient que, malgrat les prohibicions islàmiques, es produeixen i
es beuen. El seu sabor, finalment, no és pas molt diferent dels nostres clàssics anisats, “palomites”, etc, o sigui, anisos amb aigua, un clàssic refresc ara caigut en desgràcia, mentre que tant a França com a
la Catalunya Nord, tant el pastis com els xarops són encara begudes molt corrents, que s’ ofereixen a tots els bars.
El pastís es fabrica a Provença, però també a Catalunya, on els occitans vénen a comprar-ne, sobretot pel preu. Malgrat la seva immensa popularitat, no va començar a ser fabricat, a Marsella, fins a l’ any 1938, i va surar malgrat la prohibició per part del règim de Vichy de l’ absenta i altres licors anisats. Ha esdevingut un dels pocs elements d’ identitat dels provençals, ja que és sobretot en aquesta regió-nació on el seu consum és més estès. A París no deixa de ser una extravagència de al gent del “Midi” que, ja se sap, tenen un gust una mica especial, fan pudor d’ all i parlen malament el francès. En occità, el mot pastís vol dir també el mateix que en català; es pot aplicar a un pastís dolç-com el que encara es fa a Gascunya- com a un paté, nom que el català ha pres directament del francès pâté. El pastís-licor se sol servir amb cinc parts d’ aigua gelada. Es beu com a aperitiu, és a dir, generalment al migdia, el mateix que l’ ouzo a Grècia. Es pot servir amb glaçons.
També es fa servir en còctel i plats de cuina, especialment de peix. Dóna un cert toc anisat a les sopes i bullabesses- la famosa sopa provençal, que és ben coneguda a Catalunya des del segle passat (Ferran Agulló, al Llibre de la cuina catalana, dels 30, ja la dóna per naturalitzada) i que alguns restaurants encara ofereixen-.
L´anís, cosí-germà del pastís, va ser portat pels valencians a Algèria, on, sobretot a Orà- on una de cada deu persones que parlaven francès una parlava la nostra llengua- va esdevenir una beguda molt popular, servida amb kemia o tapes (olives, tramussos- que es deien amb el nom català-, etc.). Hi havia destil.ladors que ens fabricaven, com els Montañana de Monòver, que després retornaren. Els gascons, al seu torn, deixant el patís als provençals, ha fet famós un altre anís, el Marie Brizard de Bordeus, que competeix amb l´impressionant elenc d’ anisats dels Països Catalans i espanyols: podem dir que cada ciutat tenia la seva marca o destil.leria, ja que era, de bon tros, la beguda més popular, que incloïa també Portugal i Andorra. Cal Dir que abans de la Guerra n’ hi havia d’ etiquetats en català, cosa que encara no hem aconseguit avui: de fet, al Regne d’ Espanya, hereu del franquisme, seria una cosa il.legal o al.legal.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I com a bon occitanista que ets segur que t’agradarà saber -si no ho sabies ja- que Paul Ricard, el gran industrial del Pastís, fou membre del Partit Federalista Provençal fundat a l’any 1935 i un mecenes de diverses iniciatives per a educar a la quitxalla en occità. Dissortadament, avui tampoc les ampolles del consorci Pernod Ricard fan cap esment a aquesta llengüa.
Per altra banda, el tema dels destil·lats sempre és apassionant. Per a completar la llista de tots els que has esmentat, afegiré que al Lazio s’hi beu una licor anisat que s’anomena Sambuca. I en certs indrets del País Valencià donen el nom de Cassalla a una beguda que té inequívoc gust d’anís.