Sobrevola el país un fantasma, el de l’abstenció. Tothom l’assenyala, tothom en parla, uns amb temor, d’altres amb dissimulat delit… han dit que l’han vista, repicant sobre les voluntats i urnes.
No és un fantasma, ni tampoc l’home del sac que s’endú els vots, és un rumor que la impotència ha llençat al terra, un gra de sorra que corre sense aturador ni guia, engrandint-se en la seva imparable carrera amb la pols dels camins i carrers.
El fantasma és una creació, un invent per amagar una realitat frustrant, destructora de l’estructura política i social, la indiferència de la ciutadania. Indiferència i abstenció són conceptes diferents, sense analogia possible. L’abstenció és un acte deliberat, la indiferència un estat.
Són els grups polítics els responsables de la indiferència social vers els afers públics?, no en són els únics. Tota persona o entitat que influeix en la formació d’opinió en té de reponsabilitat: els polítics, els intel·lectuals, els mitjans de comunicació, els sindicats, la patronal… tots i cadascú d’ells són corresponsables d’aquella indiferència.
Si demà una part rellevant de la població amb dret a vot no l’exerceix, caldrà reaccionar i promoure un ampli fòrum de reflexió, més enllà de la lectura de guanys i pèrdues: perquè la indiferència de la societat a participar en la construcció del seu futur proper fa inviable la construcció del futur, el projecte col·lectiu i comú emancipador.
Abstenció i indiferència rimen prou bé amb dependència. Ahir, la primera plana dels diaris catalans era la reproducció d’un cartell espanyol : Rodríguez Zapatero aplaudit pels seus acòlits a Catalunya, el President de la Generalitat i l’alcalde en funcions de la capital catalana.
N’estic segura: "indiferència" rima amb "dependència" i "campanya" amb "Espanya". Votar és una manera de defensar conviccions i sentiments. Demà votaré fidelitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Mira per on demà coincidirem en votar. Ho faré a
pesar del partit que encapçali la papereta que agafi perquè en un poble petit ens coneixem i sabem qui és qui, i
encarem realitats i no fum. Efectivament, una cosa és l’abstenció i una altra la
indiferència, però als partits ja els va bé que no es distingeixi. Si visques a
Barcelona o en una ciutat gran no votaria. M’abstinc i m’abstindré fins
desapareguin els partits tal com ara els coneixem, només votaria per pur
tactisme.
L’abstenció beneficia el partit que més rebutges, p. ex.: ciudadanos. VOTEM ni que sigui en blanc.
En efecte, abstenció i indiferència son dos conceptes diferents.
Perdoni que em refereixi a mí mateix: a diferència del comentarista josepselva jo visc a Barcelona. I demà seré abstencionista, per primera vegada, però no sóc, ni seré, indiferent.
Els grups polítics, d’acord, no son els únics però son, de lluny, els principals responsables: ells fan les lleis, o no, i per tant, son ells qui mantenen i a consciència aquest "statu quo".
No hi va haver prou motiu d’alarma, per exemple, després del rotund fracàs de participació al referèndum de l’estatut per a engegar aquest ampli fòrum de reflexió que diu?.
Miri, tal com diuen al meu poble d’orígen “tal dia farà un any”. O quatre fins a les properes. I també com se sol dir, els actuals partits practicaràn novament allò de “qui dies passa, anys empeny”. Això sí, de declaracions de “preocupació” no ens en faltaràn.
Aquests productes son defectuosos. Cal arranjar-los. Mentrestant no compro.
Ahir vaig tenir ocasió d’escoltar a Ràdio 4 una entrevista interessant a En Pepe Ribas, impulsor principal de l’Ajoblanco, revista "llibertària" nascuda en el que es coneixia per "tardofranquismo", i que ha escrit un llibre "Los setenta a destajo" que em penso que aporta moltes reflexions sobre els anys 70 a Espanya en general i a Catalunya en particular, sense oblidar el moment present. En el curs de l’entrevista hi van posar una falca molt oportuna del darrer discurs de la Sra. Federica Montseny, la que fou Ministra de Instrucción Pública de la República i que pertanyia a la CNT. I vaig entendre de cop l’abstencionisme dels anarquistes, i les seves limitacions. La Sra. Montseny deia als anys 80 que Espanya estava malalta políticament, sense moral, corcada per la corrupció, i abogava per una regeneració de la política rebutjant les institucions pretesament democràtiques. Haig de reconèixer que jo als anys 80 no coincidia gens amb la Sra. Montseny i que ara hi coincideixo plenament. La malaltia espanyola jo la veig ara una malaltia sense remei, una malaltia terminal, de llarga i pesada agonia si no tenim la determinació que fa falta.I pot ser doncs m’equivoco perqué em falta la gama de grisos. Però vull comentar que l’abstenció, que sempre fou l’estratègia de la CNTdavant d’un diagnòstic que ara el veig encertat, mai s’ha mostrat com la medecina adequada, i per tant en mantinc en l’opinió de que l’abstenció crítica és un error i que ens cal deixar de banda el fàstic i el festigueix i anar a votar el menys dolent, o haver impulsat una candidatura alternativa.
Especialment en les eleccions locals el paladar fi és irresponsable. En un altre lloc he escrit que en realitat és veritat que guanyi qui guanyi, cap dels nostres mals profunds i arrelats s’orientarà diferetment. Però humilment hem d’acceptar les limitacions pròpies i col·lectives del moment i expremer les gotes de bon govern que sigui possible.
Una coseta més: l’estatutet que PSOE i PP ha aprovat per al PV augmenta el nombre de diputats de 89 a 99. Sí, com us ho dic. Realment calia haver-los augmentat si majoritàriament fan vacances (almenys el darrer període de sessions, entre falles, setmana santa, etc. han celebrat tres -TRES- plens. I així com s’ha d’engrescar la gent perquè participe en política -encara que siga votant demà-?
Bona vesprada