AixòToca.cat

article extret de l’Això Toca:

Crònica d’una victòria anunciada

La pilota no entrava, els minuts es consumien i les esperances de capgirar el resultat es feien més petites. El dessassossec i la impotència ens atrapaven, però encara teníem temps. Vam seguir empenyent, com ho hem fet sempre, perquè l’única lluita que es perd és la que s’abandona, perquè havíem fet massa quilòmetres per tirar la tovallola quan encara podíem remuntar. Confiança, empenta i crits de “Barça, Barça”.  I mentre passaven els minuts i el Víctor Valdés ens anava salvant, repetíem: tenim el millor equip del món. Hem de guanyar. Guanyarem. Guanyeu per nosaltres.

Però res. I jo pensava en tots els culers que érem a l’estadi. Pensava amb els meus pares, amb el meu germà, amb el Vallès que va tenir fortuna en el sorteig, amb el Jordi que va venir amb la Caravana, amb el Toni que s’havia comprat la samarreta pel partit, amb el Max i amb el Lluís, amb el noi del meu costat que ja va ser a Wembley i amb tota la gent que m’envoltava. Nosaltres sí, l’exèrcit desarmat del meu país esperàvem un gol que ens fes creure que tot és possible. I quan defallia, m’imaginava un vent finíssim que em tornava a encoratjar, el suport dels culers que no van venir a París. Un alè còmplice, un suport incondicional, una fraternitat inigualable i colpidora.

Plovia, això sí. I és que Saint Denís plorava, perquè un sant com Saint Denis ha de saber perfectament que el Barça juga bonic, que som més que un club, que als catalans per justícia històrica ens toquen victòries indefinidament. I l’empat va arribar. Eto’o! Eto’o! Jo plorava i em posava les mans als ulls i pujava a dalt de la cadira i m’abraçava amb els veïns. La gent estava boja, guanyaríem. Segur que sí. Tornàvem a alçar les bufandes del Barça i les quatre barres amb l’estrella. La final es posava de cara i vam animar sense parar fins que va arribar el moment. La pilota passava per sota les cames del porter de l’Arsenal. Peti qui peti: Belletti! Belleti, Belleti… Tornava a plorar, aquesta vegada com feia molt temps que no ho feia i em tornava a abraçar amb els veïns i tornava a pujar a la cadira, constatava que el millor regal que et poden fer és ser soci del Barça, flotava i les llàgrimes queien de forma imparable. Seríem campions d’Europa.

Tot això i més a www.aixotoca.com

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!