Emigdi Subirats i Sebastià

A l’apunt del passat dilluns, amb un estat d’ànim força baix,  comentava  que la nostra Ítaka se n’havia anat en orris. Sóc plenament conscient, a més m’ho han comentat diverses persones que ens aprecien força, que quan s’expressa  públicament els  sentiments amb claredat i es cau en el derrotisme, els adversaris polítics gaudiran  de veure’ns enfonsats (especialment amb mi, que alguns em tenen moltes ganes per qüestion ideològiques). Jo acostumo a ser molt sincer aquí al bloc, on expresso bona part dels meus sentiments. Molts cops m’han repetit que no podria ser un polític amb aspiracions, ja que mai no tinc cartes amagades, sinó que sempre jugo amb la baralla al descobert. Llavors, ni vull ni puc amagar la meua  decepció, encara que provoqui la satisfacció de l’adversari.
Personalment, tinc una intensa vida personal i laboral que m’ompli moltíssim. Família i ensenyament són la part primordial de la vida, i més motivat no puc estar-hi. Quant al vessant públic, sempre m’he mantingut com un actiu del catalanisme polític, alhora que he portat una intensa tasca literària durant els darrers deu anys. Dilluns pensava que havia arribat l’hora que Campredó deixés de ser  la meua prioritat én l’àmbit públic. Res més lluny de la realitat, però. S’acaba de convocar el  III Congrés de cultura i territori de la Diòcesi de Tortosa, en el qual  he decidit que presentaré dos comunicacions que, justament,  tenen a veure amb Campredó: Campredó entre república i conflicte bèl·lic, i Soldevila, motor  cultural a Campredó.  És a dir, de nou estudis sobre el nostre poble que em motiven d’allò més.
Si ens apropem a l’àmbit polític, és obvi que tot això no aporta vots, i és veritat, però sempre he treballat sense esperar res a canvi per un bé col·lectiu. Ja vaig afirmar sincerament que el que més em dol és que no es podran tirar endavant projectes molt importants que haurien dinamitzat el poble: una biblioteca amb club de lectura i activitats heterogènies constants; un Telecentre amb tota mena de cursos acadèmics; la difusió de la marca Campredó templer i la museïtzació de la torre  que inclogués audiovisuals i personatges templers; el Centre d’interpretació dels Argilers; la recuperació de la figura del pintor Francesc Llop; unes Festes Majors amb molts ingredients de cultura popular, i moltes més coses que em deixo d’enumerar. Tot això ja no es portarà a terme, i és una llàstima perquè nosaltres teníem el capital humà ideal per fer-ho. 
 La decepció es nodreix del fet que no s’ha aprofitat un grup   de persones que tenia enormes inquietuds, mentre que s’ha apostat per l’imbolisme i el populisme mal entès.  El projecte firal i el templer eren dos cares d’una mateixa moneda, que ara  ha quedat postergada. El nostre projecte hauria inclòs una renovació a fons de les Festes majors, molt fluixes els dos darrers anys, que necessiten una revitalització. Com a exemple, ja estem més que tips d’escoltar el discurs victimista pels correbous, apuntant cap a  enemics exteriors, quan hi ha un sentiment generalitzat en la ciutadania, campredonenca i ebrenca, que tampoc no cal abusar-ne. Hi ha qui viu políticament del missatge antibous i anticaça… de la demagògia cutre!!
Mai no he tingut cap tipus d’ambició política. Ben al contrari, jo sempre he deixat pas a tothom i he treballat per enlairar els i les companys/es. Sempre em quedo voluntàriament a la banqueta. En canvi, durant la campanya he estat un dels principals focus d’atac per part dels adversaris per desacreditar la nostra candidatura, cosa que només ho puc entendre en un context electoral on per a alguns tot val. Tot i que és lamentable, sé que és el mètode que els garanteix vots, i també que jo sóc una diana fàcil, precisament perquè no aplico cap tacticisme i parlo obertament. 
Nosaltres havíem treballat molts àmbits. Vam ser claus en la redacció de l’Emd i en la negociació del model de finançament, al qual només nosaltres vam fer aportacions (altres van callar i van obeir l’amo). Tot això no ha estat suficient, s’ha d’acceptar.  Ara bé, de ben segur que  no podem continuar treballant al ritme que ho hem fet després dels resultats electorals. El grup d’ERC hem estat el motor durant anys. Aquest motor l’han de portar uns altres, falta que tinguin la voluntat i la capacitat per accelerar-ho adequadament, cosa que dubto… de la benzina passarem al diesel, i ho reconeixen fins i tot alguns que han optat per ells…
Continuarem fent la tasca personal que creiem convenient per Campredó. També la col·lectiva que escaigui, al costat d’un grup d’amics que compartim un projecte polític potent i constructiu. Llàstima que alguns projectes diran l’adéu… la convivència política no ho permetrà. La ciutadania ha triat això…

e

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!