Anant pel carrer li ha semblat escoltar la música d’un piano de maneta, un so desaparegut de la vida urbana. S’ha aturat i ha vist, un xic lluny, el vell instrument arrossegat per un home encara jove, morè, acompanyat d’una figura menuda, un nen potser…
“Fa anys, un bon grapat, als carrers del barri, a finals de l’estiu, s’organitzava la Festa major. Els carrers es revestien de cintes de papers de colors lligats d’arbre a arbre, dels fils de l’electricitat hi penjaven fanalets xinesos … pobresa i tristesa disfressades d’alegria. L’esforç de la gent senzilla, treballadors i botiguers, mantenia (amb una pesseta al mes, els dotze mesos de l’any) l’espurna de la il·lusió i l’esperança de ser feliços, mai no apagada del tot.
La nena hi ha anat amb el germà. El Santet no la deixa de la mà; la festa no es fa al seu carrer sinó dos o tres més avall. Hi baixen al matí: és un viatge de descoberta. Soroll i música pels altaveus i color, molt de color… Un món desconegut que la petita mira àvidament : el colom que amb el bec ofereix la papereta que mostra el futur, les gitanes que l’endevinen resseguint amb els dits les línies de la palma de la mà, els núvols de fils de sucre que es fonen a la boca deixant una línia dolça de petits cristalls als llavis i les pomes caramelitzades, de vermell esclatant, petites boles clavades en un palet…
L’aire té una olor especial, espessa, feta de sucre i oli. El xurrer havia plantat la furgoneta al final del carrer, xurros, bunyols, rosques ensucrades. La nena aspira, paladejant-la, aquella olor.
Els pares els han donades dues pessetes i cal administrar-les. El Santet ha comprat al quiosc dos tebeos i a la nena una pilota petita amb una goma, rosa i blanca, feta de retalls de pell i farcida de serradures. Li ha lligat la pilota amb una anella al dit, ella la llença a l’aire i quan li retorna just li cap a la mà.
Saltironeja feliç, el germà li ha donat el ral sobrant. el duu a la butxaca del vestit de quadrets verds-i-blancs, el de la llaçada a l’esquena.
L’home morè fa girar el manubri d’un vell piano cobert amb un arnat mantó de Manila amb flors brodades, el nen demana als passejants unes monedes, “la voluntat”, s’atura davant de la nena. Té els ulls clars de blau innocent, amb un punt de vergonya li para la gorra. És un llarg instant. La nena treu lentament de la butxaca el ral i el deixa caure al fons de la gorra, desanella la pilota rosa i blanca i li posa a la mà.
El Santet la mira amb sorpresa i somriu orgullós de la seva germana.”
Ho ha recordat aquest migdia en creure escoltar el so llunyà de la música del desaparegut “piano de maneta”…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
mai no apagada del tot… Les persones tenim aquesta rara habilitat de supervivència… “la vida és bella”… i els ulls dels nins aquesta vessant solidària preimigènia. Els he vist moltes vegades els ulls dels nins a vessar de tendresa davant un animal ferit, un genoll esgarrinxat, un avi que s’ennuega .. un nin captaire…