Dobleguem-nos més. Més. Més encara!

Mon pare va estar noranta anys doblegant-se. En va viure noranta-cinc, però bé que puc dir que va estar-se tota la vida, doblegant-se, sense perdre ni un sol dia. Jo no el vaig sentir mai queixar-se, tret de reguinyar per coses que féiem els fills, sobretot quan érem més joves, quan ens posàvem en política. Però de la feina, de doblegar-se vingués que vingués, mai no es va queixar. Era un mestre del treball, més popularment un ase del treball, una bèstia que només si treballava i treballava i treballava. Tota la vida igual. Si mire els veïns, els nostres veïns de sempre, els del carrer amb qui teníem més relació, si fa no fa, tots es van passar la vida igual. Doblegant-se. Havien patit la dictadura, una petita i curta llum republicana, el franquisme llarg i infinit, una cosa que es deia transició de la dictadura al règim d’ara i, si vols, para de comptar fins que no va arribar el nou falangisme, que és com posar els psocialistes i els sindicats ugt i ccoo en iots i amb comptes en paradisos fiscals. Tota la vida doblegant-se, això. Mon tio Vicent, un altre bèstia de la feina, els fills de la tia Vives, el Roig i l’altre del qual ara no recorde el nom, ma tia Gertrudis que traginava aquells cistellots de carn, un cistellot a cada braç fins al mercat, el tio Pepe l’home de la tia Fina, el tio Sancho, que no va tenir gaire sort i va morir jove, la tia Teresa, la perruquera, ai, més de noranta anys que s’aguaita cada dia al carrer i diu que no es pensa posar cap màscara, ella, com la tia Consuelo, que menaven avant avant els petits negocis familiars, la tia Rosario la Fona, el tio Pepe el Moreno, el tio Francisco l’obrer… Tots ells es van passar la vida d’aqueixa manera, doblegant-se, doblegats per necessitat, o perquè no sabien ni podien fer una altra cosa. De segur que hi havia veïns que tenien menys coll… Supose que sí, però una majoria eren durs com el ferro, i van passar la vida treballant. Uïsso té vuitanta-vuit anys i si no és perquè l’han obligat a tancar-se, cada dia ix de casa amb el tractor abans de les set del matí, cada dia, no sap sinó doblegar-se, ell, serenament, pacientment, aconformadament. I el fill del tio Pepe, Pepet, també passa els vuitanta i encara fa nou hores cada jorn, ha canviat senceres unes fanecades de varietat, malgrat que no les veurà créixer completament, si no és que arriba als cent vint anys, però no s’aturarà, de doblegar-se, perquè és el que ha aprés, el que van aprendre tots a les cases llauradores d’aquest rodal. Tots ells, sense excepció, han passat la vida d’aqueixa manera, doblegats, doblegats per la feina. I el nostre reconeixement no serà mai prou. Homes d’esquerres?, inconformistes?, moderns?, ca, a quin sant, si no havien pogut anar a escola, ni a penes si llegien la majoria, més aviat eren homes de dretes, doblegats, ajupits una vida sencera a la feina i a la casa. Ja sabien, cadascun d’ells, què van haver de passar i quants moments difícils van viure-hi.

Quan una peça ministra, falangista, mala ànima, que és allò que passa a la gent del psoe des que és del psoe, diu als valencians que encara cal doblegar-nos més, l’insult als meus veïns és un fet criminal, un crim que caldria denunciar i deixar enregistrat als llibres d’història, per saber de quina pell són fets, els fillsdeputa de la política. Però els jutges ja sabem que són falangistes pitjors, si és que n’hi ha de pitjors, funcionaris que s’hi han apropiat de la justícia per blanquejar el feixisme espanyol. No podem denunciar ni això. Perquè els tribunals europeus s’han fet un fart de denúncies contra ells, que no fan cas.

Ni mon pare, ni els Vives, ni mon tio Vicent no van anar mai amb iot, ni sabien potser què són els paradisos fiscals on, tot de corruptes, amaguen els diners i la dignitat humana; ni van rebre mai cap ajut, ni subvenció d’aquests que governen els sindicats ugt i ccoo, nous corruptes que també piloten iots o plaers de luxe. Quan aquella ministra mariajesús, una forma elevada de prostitució de manual, demana als valencians que continuem doblegant-nos més, no fa sinó donar la raó a mon pare quan ens amenaçava de joves sobre la política: allò és un niu de serps, de gent que no ha sigut mai honesta, mai de la vida. Després d’això, d’aquesta lliçó de vida, només em caldria desitjar-li el pitjor, a aquesta gentola, malgrat que mon pare ho trobaria malament, no m’ho acceptaria. Però jo vull que es morin ahir, si és que fora possible, ells i tots els seus, perquè en realitat és el que ells van fent amb els valencians, amb els nostres. No és que tinguen mals pensaments com jo, ni que siguen amorals com jo, ni d’una baixesa de pensaments com no n’hi ha, ves si jo hauré caigut fondo. No és que vulguen la nostra mort, no, que és més senzill: ells ens eliminen, hi posen diners, recursos i lleis perquè passe. Ens roben i després diuen que no treballem prou. Ells van als fets. Directament. S’estalvien els preliminars. Així que no em digueu amoral si els desitge el pitjor. Ells hi treballen perquè tinguem el pitjor, perquè ens morim, perquè ens dobleguem. Que encara no ens dobleguem prou, els valencians.

Una mica de Plató no ens aniria malament, als valencians, de mala llet contra els fills de puta de la política psoe+podem: menys Sòcrates, tu, que malgrat tanta intel·ligència, va acceptar de morir resignadament enverinat pel clavegueram d’aleshores, i més traure pit i valor contra aquells cagarros que es burlen dels morts, dels nostres, perquè hi van dedicar la vida a treballar amb una dignitat de ferro, gairebé d’esclaus d’una espanya que continua escarnint-nos i pixant-se damunt nostre.

Tota aquesta cruesa de vida ja ens la van contar els nostres, mon tio taronger, mon pare, ma tia, sense moure’s gaire del carrer. Sense viatjar gaire ni veure gaire món, tret d’aquesta illa de cases i la distància d’un dia en carro. Para de comptar. Perquè la seua intel·ligència popular era més alta, més elevada, més noble que no aconseguiran mai aquests polítics de sempre, el psoe, podem i la resta dels escurçons, que van aprendre tan bé les lliçons franquistes que apliquen cada dia contra els valencians.

Sí, valencians, dobleguem-nos més. Més. Més encara.