Espanyols o lliures, podem triar?

Per escapçar-nos la llibertat, què ens vendrà espanya? I què seran capaços d’admetre els compradors, els pactistes, aquests que ara canvien fum per sofà i puro?, promeses?, gossos amb llonganisses?, obrir la TV3 al país valencià en el segle XXII?, corredors per fer anar la taronja contra el caqui? per acceptar que ells decidisquen sempre el nostre finançament? Això és el millor, ai?

Explica Ahmed Mulay, que els colons espanyols els van construir cases per atreure’ls, als saharauis, en canvi de destruir-los la llibertat, en canvi d’oferir-los fronteres, passaports, i carnets contra la itinerància, la mobilitat, la llibertat majúscula. El resultat ja el sabeu, una majoria de saharauis viuen en campaments de refugiats fa molts i molts anys, perquè els espanyols els van malvendre a un altre colon si fa no fa d’idèntica mala pell.

Però a l’Aaiun, hi havia el barri de Zembla, o casa de pedra, a la perifèria, on, de manera espontània i sense permís de les autoritats, els saharauis construïren cases amb fang, pedra i ciment. Explica Ahmed, que allò es convertiria en la cova de les idees de llibertat i lluita contra el colonialisme. S’hi vivia —veure, sentir, oldre— un fervor nacionalista nat, que a cada poble embarca cap a la porta que porta a la dignitat perduda en els temps passats, davant les forces intruses. [viatge a la saviesa del desert, Ahmed Mulay Ali Hamadi]

El professor Joan Ramon Resina explicava dilluns al seu article a Vilaweb els conceptes bàsics de nacionalisme, sobirania, unitat en l’objectiu, fins i tot els dubtes existencials entre l’objectiu independència i l’objectiu utopia —supose que molts ja pensen quin tipus de país serà la República Catalana, si ha de mantenir bàrbars com el Buch, o polítics i polítiques (maneres de fer política) incapaços de cessar-lo davant l’atrocitat o l’acaçament.

Quan veus interessades i corruptes insulten el concepte nacionalisme, atribuint-li tots els pecats bíblics, obliden que, com en tots els pals del coneixement, n’hi ha interpretadors, dansaires, balladors, o jugadors de cartes, i del sac dels dimonis hom pot traure bones persones, bons professionals, o només quincalla humana (el president del parlament Europeu, per exemple, o la majoria dels comissaris europeus, o ves a saber quants centenars de polítics més…). Però com bé diu el professor, el nacionalisme és, primer de tot, sobirania popular, i ací ens troba i troba una majoria dels independentistes que durant tres dies han posat en escac els estats d’Europa només per la seua il·lusió i coratge per la llibertat.

Si sóc nacionalista o valencianista a seques?, fóra com demanar si ara m’estime tant ser a l’escola com ser al camp, sense deixar de llegir a través de les xarxes què passa en aquest cor de món on viu la nostra revolució més propera, més propera física i psicològicament, en canvi de saber què m’admira, m’emociona, m’il·lusiona cada dia, en viure això o allò, entre més activitats que la setmana ja s’encarrega d’ordir, de franc, voluntàriament.

L’admiració nacionalista dels catalans té una càrrega emotiva que els espanyols no poden compartir. Per això que ells no entenen què passa (una part de la culpa és perquè els mitjans els ho expliquen tan malament, que fins i tot nosaltres ens costa d’entendre si són rucs o van nàixer per no saber escriure, pobres, aquells periodistes), no entendran perquè vivim aquesta emoció de pre-república, de pre-independència, que, dissortadament, ells no podran sentir mai. Mai de la vida. Perquè descomposició és contrari a construcció, amarguesa a il·lusió, pànic a joia, repressió a lluita, i aqueixa diferència de concepció del viure i dels valors de viure, posa anys llum entre dos països veïns, antagònics i oposats, que separen la foscor de la llum, i la regressió de l’èpica de la història.

I vostés, valencians del camp de Túria, de València, d’Algemesí o Picanya, què volen viure? Foscor o llum? Harmonia o agressió? Taronges nàvels o brics de mercadona?