Dilluns pujarem a Olocau, el Camp de Túria, amb els alumnes de tercer i quart de primària. Estudiarem el paisatge de la serra Calderona, des del poble, els carrers, els balcons, les teulades, una finestra, la c90asa de la Senyoria… Si és una serra tan humanitzada, apofitarem que som en un poble rural per descobrir-ne l’essència. Ah, l’essència d’un poble rural! Pujarem a la font de la Penya i albirarem València —impossible, us exclamareu! Ca, impossible és tornar de la mort, la resta és un bufit!, des del pont d’Amèrica, fa molts anys, els joves que treballaven a la ciutat, hi distingien la piga a la penya i s’enyoraven dels seus… Ens allargarem a la font del Frare (també és una serra de frares i de monjos (n’hi ha frares als llinatges i monjos a Portaceli, al monestir, també n’hi ha beats i beates, on no!, i baixarem a dinar al barranc de l’Arquet… Però sobretot estudiarem la vegetació, aqueixa riquesa de noms populars: el gatmaimó, l’arboç, l’heura, la clavellina seca, el matapoll, la viola boscana, el tomaní, l’aladern… el matabou, l’esparreguera, la falzia, el raïmet de pastor, l’herba pigotera, l’argelaga, el cirerer de guineu, el lligabosc, l’herba felera, el càdec, les estepes (l’estepa borrera, l’estepa crespa, l’estepa negra i l’estepa populifòlia) la minuàrtia valenciana (rieu-vos de la paella!), la vidiella, el margall roig, clora, ginestó o matatort, gatosa, prunel·la vulgar, bruc d’hivern, la centaurea, la manxiuleta (quina reverència, mereix la manxiuleta), iva borda, herba cuquera, mollerol, canyeta d’or, bruc boal, viola de bosc, romaní, esteperola, silene, clavellet boscà, moixera, carrasca, cor de roca, l’oró, la coscolla, el galzeran, la lletera vera, el timonet, i l’heliantem setge…
—Al jutge!, al jutge, la manxiuleta, la minuàrtia, la lletera vera!!! Adoctrinament!
No, no, si ja tenim dos presidents!