Robar-nos 300.000 milions

Robar-nos 300.000 milions d’euros i premiar-los amb anys de govern. Robar i premiar. Premiar un partit sencer, tota la militància?, en canvi dels robatoris continus, pensats per enganyar tothom. Saber que et roben, dir-ho, denunciar-ho, però quedar desemparat per una justícia que els permet de continuar delinquint fins a quantitats astronòmiques. Posar un estat sencer en ruïna, jugar-se la viabilitat de joves i vells, assegurar la pobresa de per vida de centenars de milers, en canvi d’uns quants florentinos, camps, gonzález, aznars, ratos, rajoys o borbons. El botí són diners, impunitat, indecència, el feixisme.

La realitat espanyola supera Kafka. La literatura sàdica i el cinema. Un govern roba una quantitat astronòmica i no paga el fracàs, ni la ineficàcia, ni la torpesa que representa. Els uns i els altres, fan d’espanya una màquina de perdre, diners, dignitat, ètica i valors. Però, per què els funciona, al pp?, per què ningú no és capaç de parar els peus, al crim organitzat des de madrit? En una democràcia fóra fàcil; si la llei i la justícia t’empara. En una conxorxa, pensada durant centenars d’anys per a delinquir amb impunitat, el crim dóna aire. Fa honor del deshonor, se’n burla de l’honestedat. Aterra l’ànima dels homes.

Espanya ha liquidat les reserves, econòmiques i morals. Ha gastat durant anys diners que no eren seus —ni del pp, ni del psoe— s’ha endeutat fins a la ruïna, més avall d’un límit imprudent. Fins on no n’hi ha marxa enrere, s’ha estacat. I tot plegat, per regalar els diners públics a bancs, per untar butxaques, empreses, o fer inversions inútils. El despropòsit de la xifra és tan gros que arriba a inversemblant, que només els corruptes hi confien, que algú ens traurà del caos a la majoria, si ells ja s’hi han protegit.

El resultat del robatori és un deute impossible, incontrolable, en canvi d’un repte vergonyós: robar. Caldrà collar els desgraciats, en canvi que els desgraciats els deixen delinquir: pensions, sous, atenció, allò bàsic. Però a espanya ja no tenim allò bàsic, recursos, hospitals, escoles, atenció, d’un país modern, ni garanties en la decència, en l’ajut i la col·laboració. Allò bàsic, entre ells, és continuar delinquint, agafar del pit la perifèria, insultar la diferència, amenaçar qui és diferent.

En canvi de ser espanyol tot li val: ases, bèsties, colps, repressió, mentida, en canvi de ser espanyol tot es permés, tolerat, servil, malparit. Entre aprendre filosofia i violar els drets humans, una majoria d’espanyols ja s’hi han decidit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *