Reis, reixos, militars i jutges
Una ministra espanyola diu que els militars estaven preparats per atacar Catalunya: literalment, per al que fes falta, ha dit. I s’ha quedat ampla, amb la complaença de l’heroïcitat: l’amenaça de la sang, contra gent pacífica i democràtica, per ella és com un triomf, només de pensar-ho. Aqueix és el nivell, l’estil: això ho ha confessat públicament després de l’arbitrarietat judicial d’ahir, del terror penal que representa que és tot plegat a l’estat: govern, parlament, justícia, policia, militars i, no ho oblidem, església. Aquest últims ja ho havien dit, que en sentir-te independentista no podies ser bon cristià…
L’amenaça militar és el màxim de diàleg que poden oferir, ells. La confrontació bèl·lica, contra homes i dones pacífics. Ací rau tota la seua democràcia, totes les idees i el màxim de filosofia. Ben concentrat: una pistola.
Això és: la caverna de la prehistòria és el màxim que poden arribar a ser, en el segle XXI, a espanya.
A partir d’ací, les idees i l’acció.
[…]