Ahir en Josep M. (ignoro si la M correspon al cognom o si és nom compost) va afegir un comentari al meu bloc on deia que Montilla, com a ministre d’Indústria, havia denegat el domini .ct al·legant que no som un país. "Ja és curiós que prefereixi presidir un govern de departament regional a dirigir un ministeri", deia. I és exacte. Montilla segueix el corrent d’aquell altre gran partit sucursalista que tenia un ministre d’Afers Exteriors (que no arribava ni a la sola de la sabata d’en Mikimoto) anomenat Piqué, que també va preferir aspirar a ser l’últim mico del Parlament de Catalunya abans que solucionar el conflicte entre Israel i Palestina al qual estava cridat pel destí. Un rere l’altre, els candidats sucursalistes es van estampant. En aquest país hi ha una norma política que contínuament s’intenta destruir, però que fins ara continua funcionant: qui vulgui presidir-lo no cal que hi hagi nascut, però se l’ha de creure. Catalunya és una nació. I Montilla, amb la seva decisió de denegar el domini .ct, va demostrar amb fets que no s’ho creu. Aquest és el candidat Montilla.
Però Montilla també és aquell candidat que aprofita el pacte Mas-Zapatero i la pressió contra Maragall dins del seu propi partit per postular-se com a presidenciable. Montilla és aquell candidat que sap perfectament que no té ni gota de carisma però que pensa que ni falta li fa en el cas de Catalunya, que només és una regió. Per governar Espanya sí que cal un projecte de país i un caràcter de líder, però per governar províncies i colònies n’hi ha prou amb ser un bon gestor. I aquest plantejament tan descaradament despolititzador rebrà el suport d’un nombre important d’electors. Aquest és un problema que té aquest país, però que només és vist com a tal per part dels qui ens considerem un país. I amb aquest problema s’hi ha de conviure perquè estem en democràcia.
Aviat hi haurà eleccions. Han tardat massa. Maragall no ha actuat correctament. L’expulsió d’un dels tres partits que va signar l’acord pel qual ell va esdevenir president hauria d’haver comportat, l’endemà mateix, la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions. No ho va fer i ho va utilitzar en benefici propi per controlar millor el referèndum. Però el referèndum ja va tenir lloc el passat 18 de juny, i fins ahir no es va concretar una data que encara no és oficial. Des de l’expulsió dels consellers d’Esquerra fins a la data final de les eleccions haurà passat mig any. L’actitud del president de la Generalitat és poc curosa i poc respectuosa. Personalment m’alegro de saber que Maragall no es presentarà a la reelecció. Però el seu substitut fa entrar el país en una nova etapa política. A partir de l’endemà de les properes eleccions els representants polítics començaran a gestionar els vots rebuts i els ciutadans ja no podrem tornar a opinar fins al cap de quatre anys. I en quatre anys es pot fer molta feina, tant en un sentit com en un altre. Seran quatre anys decisius si es considera que la legislatura que ara agonitza ha estat de transició. Cap a on farem la transició? Ens integrarem en les dinàmiques de l’espanyolització, en la bipolarització PP-PSOE? O serem capaços d’articular políticament la sobiranització del catalanisme? Com deia, el candidat Montilla altera el sistema polític català en el moment que pretén representar certs sectors socials. Això hauria de comportar que els altres sectors socials, els que farien contrapès a aquesta tendència, els més catalanistes, redefineixin el seu projecte i es plantegin fer un pas ferm cap a la sobirania. Caldrà tenir-ho en compte quan pensem el nostre vot.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
-Un pas ferm cap a la sobirania en contra de les dinàmiques de l’espanyolització-. Doncs tot sembla indicar que ERC esta per repetir el tripartit i en Montilla s’hi posa bé.
Un ministre d’Indústria (Montilla) i un conseller d’Indústria (J.M. Rañé), i altres polítics d’aquest país, que al parlar de la línia M.A.T confonguin la unitat de tensió elèctrica, volt, amb la de la unitat de potència elèctrica, watt, ja demostren la seva ignorància. Confondre 400.000 V amb 400.000 W no té perdó. Així els ha anat la seva carrera fora de la "bona gestió" (de partit i de sindicat). No és el mateix un gestor professional que un comissari polític de partit. Per això són necessaris cada vegada més titulats tècnics com a funcionaris i la despesa pública cada vegada més alta.