Jordi Pujol va publicar dimarts un
article amb la imatge d’un despertador per simbolitzar la sacsejada
de consciències que segons ell fa falta. L’article
s’intitulava Aixecar
Catalunya. Pujol corre el risc de desgastar-se com a opinador
polític. Té al seu abast (perquè els anys de ser
president l’avalen) la possibilitat d’exercir un cert lideratge
encara en els anys que li queden de vida (que esperem que siguin
molts i amb molt bona salut). Cal tenir en compte, en aquest sentit,
l’atenció que s’ha prestat a declaracions com les de Pasqual
Maragall i Heribert Barrera, els quals s’han erigit en consciència
crítica per damunt dels partits que en el seu moment han
defensat. Pujol està encara en situació de fer el
mateix, de ser tingut en compte en les seves declaracions i
intervencions, però té un risc evident de caure en un
partidisme excessiu, i fins encara un segon risc de banalitzar o
adotzenar les crides a la consciència col·lectiva com
la que conté aquest article.
Pujol assegura que “passi el que
passi a partir del 9M s’ha d’iniciar una gran operació
d’aixecar Catalunya que abasti tot els àmbits. Com es va fer
l’any 1980.” I aquesta operació ja existeix. No cal
inventar-se res, repensar res ni refundar res. Només cal sumar
per un projecte polític que es diu sobirania, estat propi. Mas
va fer una conferència el 20 de novembre de l’any passat que
des d’aquest bloc vaig qualificar de pífia anunciada. No han
passat ni quatre mesos i el temps m’està donant la raó.
No ha canviat res. Cap enquesta no preveu que CiU hagi de guanyar més
vots aquest diumenge. Ni ells ni ERC. El que hi ha és una gran
desafecció per part dels votants nacionalistes i
independentistes. Duran mateix reconeix a El
Singular Digital que l’abstenció farà mal a CiU
i al país. Per tant, aquella crida que feia Mas al novembre no
ha aconseguit la complicitat de cap partit i tampoc no ha aconseguit
més implicació a les urnes. Al contrari. La crida no ha
arribat i per això es pot considerar un fracàs, una
pífia. Cal alguna cosa més que una refundació
del catalanisme.
Mas pot dir que feia una proposta de
fons, que si els altres partits no han volgut entrar a la casa gran
del catalanisme és que no són catalanistes o que
rebutgen la seva mà estesa. Però tant ell com CiU
haurien de despertar algun dia del somni de l’hegemonia política
que van tenir i que ja no tenen. Haurien d’assumir que són una
força política més i prou, que s’han de guanyar
els vots com la resta de partits, que la Generalitat no és
genèticament seva. Un cop assumit això, i m’agradaria
que no triguessin gaire, l’únic projecte polític que
pot aixecar aquest país és la independència.
Qualsevol altre projecte, sigui la casa gran del catalanisme, sigui
l’Espanya federal o sigui el que sigui, no podrà articular-se
perquè no sortirà de l’estricte àmbit
partidista.
El país està parlant en
una línia molt clara. Dues manifestacions multitudinàries
en poc més de dos anys, la primera sense CiU i la segona,
feliçment, amb ells; un esgotament de la política
espanyola sense precedents. Els vots que vagin a parar a CiU i ERC
aquest diumenge seran vots mandrosos, vots a desgrat, vots que no
volen perjudicar el partit al qual sempre s’ha donat suport, però
vots que voldrien haver trobat una manera alternativa d’expressar que
ja no se senten motivats per participar al parlament espanyol, que
cal fer el cop de porta. La gent vol claredat i honestedat. Tothom
està cansat de lluites partidistes que van afeblint el país.
Pujol i CiU poden continuar intentant fer pedagogia interna en clau
nacionalista, però hem entrat de ple a l’era post-”apoyaré”
(i permeteu-me aquest neologisme tan estrany). La gent ja no veu cap
utilitat a votar perquè un nacionalista català tingui
presència al parlament espanyol. L’Estat espanyol ens ha dit
del dret i del revés que els fem nosa políticament,
però a més ens escanya econòmicament, per la
qual cosa hem de ser nosaltres els qui prenguem la iniciativa
política de recuperar la sobirania per redreçar la
situació. I com més aviat, millor.
El que cal, president Pujol, el que
agrairíem, és que finalment CiU fes una aposta clara
per la independència. Que no permeti que sigui ERC sola qui
defensi aquest projecte. Que no freni més les aspiracions
nacionals d’aquest país. Que en defensi la plena sobirania com
a partit nacionalista que és. Quan finalment ho faci, aquest
país veurà un horitzó i s’hi engrescarà.
Pensi, president, que haurem d’encomanar la il·lusió
als qui encara no la comparteixen. CiU té dues opcions: o bé
continuar fent un discurs catastrofista i d’esquinçar-se les
vestidures perquè Montilla presideix la Generalitat o bé
fer el pas d’una vegada. El proper congrés de CiU serà
el congrés de l’esperança, aquell en què tot
l’independentisme estarà pendent de si es produeix la
sobiranització. De moment, cada cop són més les
veus de CiU que aposten clarament per la independència. El
darrer cas, el candidat al senat Feliu
Guillaumes. Ell també vol un estat propi, i cada cop que
un militant de CiU adhereix el bloc a la XBS fem dues passes endavant
cap a la independència. Però aquest projecte necessita
l’empenta de CiU. Aquest, i no un altre, és el projecte que
aixecarà Catalunya i animarà la resta de Països
Catalans. Volem un estat. Necessitem un estat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Bon article, Xavier.
No penso que CiU faci aquest pas endavant. Perdrien electorat a favor del PP, i per tant capacitat de poder. Hauriem de recordar que la força política que va tenir més alcaldes i regidors franquistes en les primeres municipals va ser CiU. I la regeneració ideològica no es pot produïr havent-hi el Duran o el Pujol fill controlant l’aparell. Els falten uns quants anys més d’estar a l’oposició. I tot i així, en el moment clau, sortiria el Mas de torn anant a Madrid d’amagatotis a negociar rebaixes. Ara per ara, nacionalment no hi ha res a fer amb CiU.
Molt bon article, Xavier. Jo crec que CiU farà el pas en la mesura que la societat estiri, i en aquest sentit anem pel bon camí. Jo sóc dels que votaria CiU si treballés clarament per la independència, per la confederació amb Europa des de la pròpia sobirania recuperada. Em sentiria millor amb ells que amb una ERC que sovint té elements pseudo-marxistes que em carreguen bastant (en això prefereixo el Carod –més liberal clàssic, més jeffersonià– que el Puigcercós o l’Huguet). Però continuo votant ERC perquè sóc dels que diu primer aconseguim la sobirania i després ja discutirem si tirem cap a la dreta o cap a l’esquerra (de fet, no crec que ens moguem gaire del centre-esquerra on es troba l’equilibri del país).
Jo he somiat moltes vegades en el dia que el Pujol digui “ara sí que toca, he decidit que té sentit la independència”, no per la validesa del raonament (perquè senzillament crec que ja fa molst anys que toca) sinó perquè crec que donaria una empenteta a molta gent que no ho veu clar. “Si un socialdemòcrata conservador com el Pujol diu que endavant, deu ser que els costos de la independència són més aviat baixos”, es podrà dir molta gent. Ara, tampoc cal que li donem excessiva importància al que Pujol pugui dir…
Costarà molt que CIU faci aquest pas, la majoria dels seus votants són, com et diria…. gent de poc soroll. Aquest pas, però, és inevitable i l’acabaran fent i és que una cosa ha quedat molt clara ERC sola no és capaç d’engrescar a més gent.
Ja fa temps que crec que la clau no és en aquestes eleccions sinó en el proper congrés de CDC. Allà ens hi juguem reconfigurar el mapa polític del Principat.
D’acord, Xavier, quines paraules més boniques oi? Ara… potser estaria bé que al mateix temps que adverteixes CiU de fer el pas cap al sobiranisme… advertissis ERC que de sobiranista no n’és qui més se’n diu, sinó qui més hi actua en conseqüència. I la política d’ERC dels darrers temps és tan sobiranista… com la política del PSC! (caram!)
Si el PP i el PSOE ens prenen el pel, és perquè ens el deixem prendre. Si l’any 78 els catalans haguéssim votat no a la Constitució com els bascs, ara n’hi hauria una altra on cada poble de l’actual estat podria ser completament lliure i no caldrien unitats (que t’imposen) sinó una unió lliure (una unió de fer i desfer, si trobes que et desmereixen.) que portaria beneficis a cada un. Una unió de sobiranies. Una unió de pobles absolutament lliures però que s’interrelacionen. Les unions són bones ja que ens parlen d’unes diferències reconegudes i ens fan per per aconseguit avantatges per a tots. Les unitats poden ser imposades i, quan és així, no les hem de seguir validant. Ens vam equivocar el 78, però avui mateix podem esmenar l’error.
El no que calia l’any 78 l’hem de dir ara i fer-ho junts bascos i catalans. La Constitució del 78 ni el PP ni el PSOE l’han respectat degudament, i en canvi l’han brandat contra nostre. Es tracta de dir-los que ja en tenim prou d’aquell nyap i que ens posem a fer-ne una de pròpia tan ben feta, que pot arribar a ser un model per a tothom. Per a tots els pobles que volen ser lliure, inclòs el poble castellà (N’hi hauria bastants que hi donarien suport, perquè ells també són víctimes del maltracte que ens donen, ves a saber per quins privilegis d’uns quants). Només es tracta de posar-nos a parlar a partir de demà mateix en totes les llengües de l’estat al Parlament de Madrid, mentre encara no hàgim iniciat la independència i de posar la bandera de cada nació al pal central de les institucions i entitats. Això sol els deixara sense alè i els advertiria de la nostra ferma decisió.
Votaré en blanc en aquestes eleccions. Estic cansat del sectarisme dels partits, de les batusses entre ells, de les seves indefinicions. També del poc cas que fan de la gent quan intenta parlar o participar. No votaré més Convergència mentre no sigui independentista ni Esquerra mentre no actui com un partit que vol (no n’hi ha prou de dir-ho) la independència i mentre no ens faci perdre més el temps amb unes estratègies que només deuen entendre alguns del seus dirigents.
Estic a favor de d’una bona entesa, i també solidaritat, amb bascs,
castellans, gallecs, aragonesos….; am tots. Crec que també hem de ser capaços de bastir un bon acord amb ells.
També estic a favor de plantejar-nos el model de creixement que
La tossuderia té avantatges…….i inconvenients. Però com cal ser positiu, i ortodoxe del pensament únic somiat, sí, Xavier, si, tu ho has encertat sempre tot. Nomes et falta presentar-te a les urnes………..guanyar…i fer alguna cosa que no siguin solament parole.
Fa anys, un bon amic em va desfer una frase tòpica que m’agradava i fins i tot la utilitzaba. Allò del fonamentalisme habitual de la fe del convers. Em va dir, i em va donar molts casos concrets, de la superior perillositat, envers el pluralisme, del superior fonamentalisme del predicador tossut professionalitzat. Sentencien abans d’hora tot el que no dominen o no els hi agrada i son primfilats al màxim, guardant-se , per a tornar-les, totes, totes, les pedretes, reals o imaginàries, que creuen o imaginen haver-se trobat en el seu camí. I els bons sempre són els bons i ho fan tot bé i els dolents sempre tenen la culpa de tot, sigui tot real o purament imaginari.
Tots sabem fer amanides, per la Mediterrània, però les dietistes no aconsellen menjar solament amanides dia rera dia. Manquen vitamines bàsiques.
Cordialment,
Andreu
Xavier,
Fràncament toques el moll de l’ós. CiU, o millor CDC, farà el pas endavant. Ja és una majoria que demana fer-ho. Espero que la direcció que surti del seu congrés o faci no hi ha volta enrere. No és el sobiranisme del país el que està decebut, la gran majoria dels militants estem decebuts. Si no fos així no existiria una Plataforma per la Sobrirania, que ara està una mica callada, però que la setmana vinent espero torni a estar plenament activa.
Certament no existeix un projecte d’Aixecar Catalunya consolidat. Deia Cardo Rovira que no pot aliar-se amb una CDC que no és independentista, potser té raó, és millor aliar-se amb un PSC indpendentista. El problema és que un mal resultat d’ERC amb un gran resultat, esperable, del PSOE a Cataluna farà que Montilla agafi f¡les regnes i els enviï afeblits a les catacumbes del Govern.
Al paleta que fa la seva feina se li pot recriminar la lentitud però, si fa servir bons materials i la fa ben feta, segur que més endavant se li agrairà hagi fet una obra resistent i capaç.
No cal dir que els pintors no són necessaris per construir obres sòlides.