Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Publicat el 19 de maig de 2019

Ultima Thule, un cos més complex del que semblava

L’objecte 2014 MU69 o Ultima Thule portada de la revista científica Science. (AAAS / Science)

El passat 1 de gener la nau New Horizons sobrevolà, a 6500 milions de quilòmetres de la Terra, l’objecte del cinturó de Kuiper 2014 MU69, informalment conegut com a Ultima Thule. Ara s’acaben de publicar en la revista Science les primeres dades morfològiques, geològiques i es detalla com es va poder formar poc després de la formació del Sol.

Ultima Thule és un objecte rogenc format per dos lòbuls en contacte a través d’una espècie de coll d’un color més brillant que la resta. El conjunt fa uns 36 km de llargària i està format per un cos gran i aplanat que s’ha anomenat Ultima i un altre, Thule, arrodonit i més petit.

L’equip de la missió, dirigit per l’astrofísic Alan Stern, considera que l’objecte 2014 MU69 és realment un residu, una relíquia, un bloc constructiu de la formació del sistema solar. Els planetes es formaren per l’acumulació d’objectes com aquest, els anomenats planetesimals, i l’observació d’un d’aquests en primer pla en portarà segur a un gran avanç en la comprensió dels primers moments del nostre entorn planetari.

Ultima Thule és el resultat del xoc a baixa velocitat de dos cossos originals que orbitaven al voltant d’un centre de masses comú. Sense forces externes aquesta rotació és per sempre però sembla que el gas de la nebulosa primordial on s’estaven formant els planetes va anar frenant el seu moviment, fent-los perdre energia i abocant-los a una òrbita en espiral fins a xocar a una velocitat molt petita que s’estima d’un 8,9 km/h, com la d’una persona caminant amb pas ràpid. Actualment Ultima Thule gira en unes 15 hores al voltant d’un eix que apunta pràcticament cap al Sol. Aquest fet suggereix que abans del xoc els dos objectes (Ultima i Thule) estaven acoblats gravitacionals i sempre es mostraven la mateixa cara, com ara passa amb la Lluna respecte a la Terra.

Els autors també proposen un altre mecanisme possible per explicar la formació d’Ultima Thule a partir de dos objectes separats. L’expulsió d’un altre objecte orbitant podria haver fet perdre energia al sistema amb el resultat del col·lapse.

La descripció detallada de la superfície de l’objecte actual revela un mon complex format per punts brillants i foscos, turons i depressions, cràters i pous o fosses. Ultima sembla més abrupte que Thule amb multitud de turons. El cràter més gran és l’anomenat informalment Maryland, en homenatge a l’estat nord-americà on es troba el laboratori de Física Aplicada de la Universitat Johns Hopkins que controla la nau. Aquest cràter d’uns 8 km de diàmetre va ser format per l’impacte violent d’algun altre objecte en el passat més remot del sistema. El material ejectat del cràter haurà tapat segurament els accidents topogràfics de Thule fent-lo més suau que el seu cos company.

En la vora visible d’Ultima es poden veure unes petites depressions d’uns centenars de metres de diàmetre que podrien ser petits cràters d’impacte encara que segurament són pous o fosses, enfonsaments del terreny formats en sublimar-se els diversos gels interiors. Aquests emissions de gas solen deixar aquest tipus de marques superficials tal com s’observà en el cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko.

NASA/Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute/Roman Tkachenko.

En el pas per Ultima Thule, New Horizon engegà l’espectròmetre visible i ultraviolat Ralph per estudiar la composició de la superfície. En color i composició, Ultima Thule s’assembla a molts altres objectes trobats a la mateixa zona del cinturó de Kuiper. És molt vermell, fins i tot molt més vermell que Plutó, cos que la sonda explorà el juliol de 2015. De fet, Ultima Thule és l’objecte exterior més vermell del sistema solar visitat per una nau espacial. És creu que el seu color rogenc és causat per la modificació dels materials orgànics a la seua superfície. Podrien ser tolins ja trobats a la superfície de Plutó, Caront i Tità. Els científics de New Horizons van trobar també proves de  la presència de l’alcohol metanol (CH3OH), gel d’aigua (H2O) i molècules orgàniques a la superfície de Ultima Thule: una barreja molt diferent de la majoria dels objectes glacials explorats anteriorment per les naus espacials.

Diferents regions geomorfològiques de l’objecte del cinturó de Kuiper, conegut com 2014 MU69 o Ultima Thule, podrien suggerir com es va formar l’objecte gelat fa milers de milions d’anys. (NASA / JHUAPL / SwRI / Stern et al. / Science)

El treball publicat a Science completament en obert dona compte només del 10% de les dades rebudes de la nau fins el febrer passat, el moment quan s’envià l’article a la revista. Alan Stern, l’investigador principal de la missió, destaca el treball fet per més de 200 científics, entre astrònoms, enginyers, tècnics de vol, i recorda especialment la participació de l’especialista en imatges estereogràfiques (i guitarrista de Queen) el Dr. Brian May.

New Horizon recollí més de 5 Gbytes de dades del seu pas per Ultima Thule. No serà fins a mitjan de l’any 2020 que s’acabaran de rebre totes les dades. Així que ens esperen encara un munt de sorpreses del petit objecte 2014 MU69, informalment conegut com a Ultima Thule.

Més informació:

Initial results from the New Horizons exploration of 2014 MU69, a small Kuiper Belt object, Science, 17 maig 2019

NASA’s New Horizons Team Publishes First Kuiper Belt Flyby Science Results, 17 maig 2019

New Horizons’ far-out findings from solar system’s Kuiper Belt turn into a cover story

A Gentle Kiss: How the Kuiper Belt Object Ultima Thule Was Born



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sistema solar | s'ha etiquetat en , , per Enric Marco | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent