Una mar de llum ens ofega
Que la ciutat de València és el paradigma de la contaminació lumínica no és cap secret. D’això ja n’he parlat en aquest bloc diverses vegades i fins i tot hem publicat fa poc un article periodístic per replicar-li a l’alcaldessa de València quan va dir això que “En València no existe contaminación lumínica, a pesar de lo que digan los expertos“.
Per això era tan interessant explicar al cor de la ciutat amb les dades de que disposem i amb els articles científics que s’han publicat com València està sobreil·luminada. I la invitació de la secció de Cultura de la Intersindical Valenciana era perfecta per fer comprendre l’excés i el balafiament que es comet cada nit als carrers del Cap i Casal.
Així que el passat dimecres 10 de desembre explicarem com Una mar de llum ens ofega i de quina manera podem millorar la situació.
Joan Ribó, portaveu del Grup Compromís a l’ajuntament de València, presentà l’acte recordant com l’actual alcaldessa prometé en arribar al càrrec que els habitants de la ciutat podrien llegir el diari de nit al carrer. I, ausades, que ho ha aconseguit.
La nostra xerrada, que sempre fa un repàs de les activitats pel territori, es va centrar, aquesta vegada, en el coneixement actual sobre el problema de la contaminació lumínica en la ciutat de València.
I és que València és una ciutat excessivament il·luminada. Les dades que provenen de diverses fonts ho confirmen.
La comparació directa feta des de satèl·lits confirma que la ciutat és la més brillant d’Europa, o siga, més llum en menor àrea. I alguna cosa tindrà que veure quan es constata que el creixement de la despesa en enllumenat públic de la ciutat de València es multiplicà per 2 entre l’any 1990 i el 2000. I altra vegada per 2 entre el 2000 i el 2007. Tanmateix la població de València tan sols ha crescut un 2.5%. O siga que en 20 anys la despesa energètica ha crescut un 400% i la població només un 2.5%.
Però, a més a més, un element tan natural com els núvols sobre la ciutat s’ha demostrat que són amplificadors de la contaminació lumínica en reflectir la llum dels fanals i dels carrers. Les dades mostren com la cobertura nuvolosa multiplica per 15 la brillantor del cel.
Però encara que estiga ras la volta de llum que engloba la ciutat és tan brillant que la variació de llum causada pel cicle lunar és totalment indistingible en el cel de València, fenomen que afecta, sense dubte, els insectes dels parcs naturals pròxims, com ara l’Albufera.
En l’última part de la xerrada vàrem parlar del Programa d’Eficiència Energètica de la Diputació de València. Aquest programa que pretén bàsicament canviar els llums de sodi d’alta pressió dels carrers dels pobles per LEDs de llum blanca, adduint un suposat estalvi econòmic, ha estat recentment qüestionat per la dubtosa contractació de les empreses subministradores.
Nosaltres hem estat denunciant aquest programa des del 2012 pels greus problemes mediambientals i de salut que poden provocar. Però també per les greus deficiències tècniques dels LEDs de la Diputació que incompleixes la legislació en matèria d’il·luminació exterior, com avisa l’agrupació de fabricants d’il·luminació, ANFALUM, en el seu comunicat num. 15.
Esperem que el futur ens porte millors gestors de la cosa pública.
Fotos d’Enric Marco.
1.-Presentació de l’acte,
2.- Un moment de la conferència
3.- Un led blanc i altre groc exactament iguals no brillen igual. El blanc es veu més en la boira. La llum blanca té un fort component blau. Per la llei d’espargiment de Rayleigh, la llum de longitud d’ona curta, com és el cas de la llum blava, es difon més intensament en l’atmosfera que la llum d’altres colors. Per això els leds blancs són tan brillants.
Imagine que part del problema de València és la humitat ambiental, que afegida a la mania de sobreil·luminar la nit (serà per això del mite de “la ciutat de la llum i de les flors i de l’amor”?) té conseqüències catastròfiques.
Ara que la nit comença abans, al meu poble mateix van tardar en posar la il·luminació dels carrers, i ho van fer quan quedava apenes llum natural. La veritat és que van ser uns agradables moments de foscor on es començaven a discriminar alguns estels al cel.
Tens raó. Amb més humitat i amb boira la dispersió de llum encara és més gran, com es va veure en l’experiment que férem amb els leds blanc i groc en una boira de diòxid de carboni.
Enric