La decisió de Joan Laporta, que Democràcia Catalana no renovi la coalició amb la resta de partits integrants de Solidaritat Catalana per la Independència cara a les properes eleccions municipals del 22 de maig vinent, és legítima però els arguments que esgrimeix no ho són.
Les apel·lacions a la unitat independentista després de la manifestació del 10 de juliol de l’any passat han estat diverses i reiterades, però amb l’objectiu comú de superar l’estadi de reivindicació autonomista on estan instal·lats els partits d’ordre -inclosos CIU i ERC- i obrir el camí a una alternativa independentista transversal susceptible d’arribar a ser majoritària socialment i electoralment. La crida a bastir Solidaritat Catalana per la Independència parteix de la constatació que ni CIU ni ERC estan disposats a participar en un moviment amb aquest objectiu. El rebuig -per tercer cop- de la mesa del Parlament a admetre a tràmit una iniciativa en pro de l’exercici del dret d’autodeterminació del poble català n’és la prova.
Esquerra, especialment, ha reiterat -abans i després de les eleccions del 28-N- que la seva prioritat és l’eix esquerra-dreta i que no està per impulsar des d’ara una estratègia independendista efectiva. Els desastrosos resultats d’ERC a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya no han fet canviar en res la línia involucionista que mantenen des del 2006, quan la direcció teòricament republicana estava realment pel sí a l’Estatut. Personalment vaig escriure que en vistes a les eleccions del 22 de maig calia prioritzar la unitat independentista, comptant amb Esquerra, si assumia una estratègia unitària i rupturista i les llistes s’escollien per primàries. Esquerra no accepta cap d’aquestes dues condicions.
No solament això, sinó que els dirigents d’Esquerra insisteixen a orientar el seu discurs a captar els votants desencisats del PSC abans que recuperar l’electorat independentista perdut. Sense voler adonar-se que els socialistes quan donen el pas cap al sobiranisme ho fan cap a CIU no cap a ERC. Sorprèn doncs, que contradictòriament a allò que diuen els passos dels dirigents d’Esquerra siguin reintegrar a Reagrupament via Puigcercós i captar Joan Laporta via Jordi Portabella. Esquerra és des de fa anys, i ara encara més, un vaixell sense timoner ni brúixola que amb aquestes incorporacions, sense canviar d’estratègia i de direcció, no aturarà el seu declivi electoral i la seva degradació com a referent independentista. Per tant, parlar d’unitat en els termes que ho fa Joan Laporta per justificar el seu pas és una impostura que el devalua com a aspirant a exercir el lidertage de l’independentisme.
Solidaritat és encara un projecte en potència, però en els pocs mesos passats des del 28-N ençà ha demostrat capacitat d’inicitiva estratègica amb la proposició de llei de declaració d’independència presentada al Parlament i una voluntat expressa confrontar-se amb els partits que encara sostenen l’autonomisme. El futur de l’independentisme passa per Solidaritat, potser també per la CUP o altres formacions que possiblement apareixeran. Solidaritat és una realitat més enllà de l’efecte Laporta, però evidentment la seva deserció tindrà un cost a curt termini i obliga a redimensionar a la baixa les expectatives en vistes al 22 de maig. Caldrà fer un esforç d’obertura a la transversalitat encara més intens i alhora guanyar en cohesió organitzativa i discursiva i confiar en una direcció col·legiada que compensi el pes excessiu dels lideratges personals, que com el de Laporta poden resultar efímers, com prou antecedents hi ha en l’independentisme contemporani.
Comptat i debatut, les diferències que separen Esquerra de Solidaritat són les que hi ha entre un partit integrat a l’ordre establert i un que propugna encetar un conflicte jurídic i polític per remoure la dominació política i la dependència econòmica que aquest mateix ordre garanteix. La unitat dels independentistes només pot existir enfront de l’ordre establert, la unitat dins de l’ordre no és entre independentistes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Es por cataluña, coño!
Hola Jaume, que bonic es poseir la veritat absoluta, ni una autocritica, ni una paraula de res que s’hagi fet malament quan es parla de Solidaritat, tota la culpa es dels altres que formen part d’una espècie d’eix del mal, per contra Solidaritat tot es perfecte i idil·lic, potser caldria una mica de reflexió i veure segons quines actituds i fets el mal que fan al projecte en general i sobretot creure que ningú te la veritat total, encara que ho vulguis vendre d’aquesta manera, però la gent, deixant la mentalment sectària no es tant estupida, i els resultats d’aquest desgavell aviat els veurem.
Salutacions
Albert Cortés
A ERC manen els de sempre. A SI manen els independentistes de sempre.
No entraré en dinamiques de partits perque no hi entenc, però sociologicament fa 10 anys hi havia un 15% d’independentistes, actualement es diu que ronden entre el 35 i el 40%.
Dit d’una altra manera hi ha un 25% més d’indèpendentistes i , en canvi, aquest 25% nou està representat pels dirigents del 15% de tota la vida. La meva conclusió: Fora aquests representants tan d’ERC i SI que s’han mostrat tan ineficients i ineficaços i sàbia nova, si us plau!!! No podem malbaratar aquest 25% de nous independentistes…..
Pregunto. Què un grup polític no té llibertat per a fer una coalició per a unes eleccions (catalanes) i per a unes altres (municipals) fer-ne una altra i que siguin vigents les dues cadascuna en el seu àmbit?
Això podria ajudar a establir ponts i no trenca amb ningú. Sempre construeix i suma i, sobretot, mira endavant i fa amics. No és això?
La resta no va enlloc, fa retrets, burxa ferides i resta. I tothom és necessari. Inclús els que, pretesament, ho fan per interès o sense raó. Què hi ha algú que en té més de raó que els altres?
I, al meu parer, els atacs personals són una eina de la caverna espanyolista.
Salutacions.
Ens podria explicar el Sr. Jaume Renyer per què esborra un comentari que contenia la carta de dimissió d’una sòcia de Solidaritat que ha decidit donar-se de baixa, però no irreflexivament, sinó donant raons que poden aportar elements interessants i útils al debat de l’independentisme? Aquesta carta jo la vaig penjar en aquest i tres blocs més (els de L’Alfons López Tena, l’Uriel Bertan i el Santiago Espot) per introduir elements de debat, per impel·lir a reflexionar evitant faltes de respecte i sortides de to. Si aquesta és la seva manera de contestar els arguments dels altres, esborrant-los del mapa, silenciant les seves veus, doncs la qualitat del debat no pot ser gaire millor que a la Líbia de Gaddafi. Felicitats, Sr. Ranyer. Gràcies per caure del pedestal en què el tenia des dels fets de Perpinyà. I si no creu que sigui una exsòcia de Solidaritat, que ha pagat quota des del principi i que s’ha il·lusionat amb el naixement i entrada al Parlament d’aquesta formació, li puc enviar privadament les meves dades. Francament decebuda.