20 anys de la PUA (I): Verba volant

Publicat originalment a Llibertat.cat  10/08/2015

Aquest estiu es compliran 20 any de la PUA, la Plataforma per la Unitat d’Acció, un fet significatiu que ha passat per alt, amb tota seguretat pel fet que estem vivint moments de canvis i avenços que no faciliten el temps necessari per fer-ne una valoració retrospectiva. O bé pel fet que no interessa agitar uns episodis que desvetllen contradiccions i vergonyes.

Abans de res voldria aportar algunes dades significatives i poc conegudes sobre el naixement de la PUA, amb la voluntat de trencar algunes idees prefixades i que es mantenen en versions partidàries d’uns o altres interessos. Primerament sobre el nom o la idea del nom, un detall ignorat, que té el seu origen en la proposta de mesos abans d’aquell estiu de 1995 per part d’un independentista històric, que precisament va ser infamat des d’algun sector de la PUA mesos després. I que quedi clar que el nom d’aquell paraigua-coordinadora no és del meu gust, i menys l’abreviació, i que no pretenc crear un debat estèril sobre la seva paternitat. Però el fet és aquest, i el sarcasme de la qüestió que, com tantes vegades, el nom no fa la cosa, i pitjor, que aquell nom i cosa van girar-se en contra d’allò que inicialment havia de ser.

El segon aspecte a destacar és qui va participar en les primeres reunions fundacionals d’aquella amalgama de col·lectius que van donar nom a la cosa: per desconeixement o per revisionisme s’ha amagat que, a banda d’una part molt concreta de membres de Maulets, que es trobava en un conflicte intern i trist, hi van intervenir les JIR, una de les organitzacions impulsores, el sindicat estudiantil BEI, i membres del Casal Independentista de Sants. No puc precisar quins altres petits col·lectius o casals van participar-hi, perquè un servidor no hi era, tot i que vaig seguir el procés des de la distància física.

Un tercer element a destacar està relacionat amb això darrer, que com no existien actes, posicionaments públics personals o col·lectius, articles de reflexió o deliberacions organitzatives, doncs no es poden situar ni valorar els fets, les responsabilitats, les actuacions. Qualsevol historiador de l’independentisme recent toparà amb aquesta mancança, i només podrà acudir a l’estètica dels cartells i dels adhesius. O recórrer a les fonts orals, disperses i alterades per la nebulosa de la subjectivitat.

En qualsevol cas, l’escassetat de posicionaments polítics clars i elaborats ha estat una mancança que s’ha perpetuat. Especialment si comparem aquesta etapa i aquest sector del moviment amb els vint anys anteriors, i tenint en compte que des de 1995 ja no existien situacions de clandestinitat i que els avenços tecnològics haurien d’haver facilitat la difusió d’articles de reflexió, posicionaments polítics, etc.  Per altra banda, aquesta manca de testimoniatge i d’autoria ha permès, és clar, excusar i justificar les patinades, desorientacions i altres desencerts menys respectables. És ben bé allò de la cita llatina Verba volant, scripta manent que ha permès a algunes persones i grups de persones de nedar i guardar la roba i fins practicar el transformisme polític.

Una certa manera de fer des de la no-organització va durar formalment cinc anys, però va perdurar en la seva naturalesa.  I amb tota probabilitat arrossegava algun germen dels anys anteriors incubats en el desconcert i la despolitització. La metamorfosi d’aquest model organitzatiu a un altre de formalment més estructurat, però que ha fomentat igualment la no-organització des de la satel·lització i l’aferrament, seria motiu d’un altre llarg article.

Amb aquest breu article no pretenc sintetitzar tota la història de la PUA, ni analitzar-ne l’evolució en conjunts, els èxits o les marrades. Però en qualsevol cas no es podia eludir una efemèride com aquesta, i, és clar, breument fer-ne una valoració integral des de la distància del temps i del punt de vista.

Reservo per a una segona part d’aquest article tres aspectes cabdals per entendre el fenomen de la PUA i la conjuntura en què va aparèixer: el relatiu a l’aparició d’una nova cultura d’oci independentista/alternatiu de concerts i casals, que va marcar un abans i un després quant a la socialització dins del moviment; la incomprensió envers el moviment antirepressiu, el canvi d’etapa i el fet de no concebre correctament i coherentment la solidaritat política; i, molt relacionat amb això, l’explotació utilitària dels referents de resistència, la fascinació pueril per la violència i el verbalisme.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *