Garzón: la línia vermella que distancia dos projectes

Publicat originalment a Llibertat.cat

Ahir al programa “Otra vuelta de tuerka” el líder de Podemos i amo de la casa Pablo Iglesias va entrevistar l’exmagistrat Baltasar Garzón.

Per una banda, cal destacar el fet que, per atzar o per mala llet, l’emissió d’aquest programa d’entrevista al jutge torturador es va iniciar en l’hora exacta en què van començar a produir-se les detencions de l’estiu de 1992, la ràtzia contra l’independentisme català que va prendre el nom del jutge.

Aquesta entrevista-panegíric va ser tot un exercici d’insolència i de cinisme, transportats a través de la  història, vint-i-tres anys després. I un cinisme amitjanat, per allò de l’encobridor que encobreix l’encobridor (*). El temps, la història, ja té aquestes coses. Que avança malgrat l’amarguesa, la mesquinesa i la covardia, que retornen en forma de farsa.

Garzón es mostra a l’entrevista conduïda per l’assossegat Iglesias com el gran protector dels drets humans aquí, d’allà i d’allende de los mares. Mireu-vos-la. Qui servi la memòria de vint-i-tres anys serrarà les dents i dirà el nom del porc amb indignació.

Però el motiu d’aquest escrit no és expressar la indignació i la repugnància, la desconfiança en l’ésser humà reflectida en situacions com aquestes, sinó el d’advertir de les línies vermelles que distancien els projectes polítics que ara per ara es polaritzen: Podemos (i sucursals) i la lluita per la Ruptura independentista.

L’aposta per Garzón, amb d’altres fitxatges estrelles com Jiménez Villarejo, van ser ben aviat un indicador de per on van les coses, molt abans que el partit d’Iglesias obtingués escons a les Europees.

Part del que exposaré no és nou, perquè ja ho van apuntar en Ramon Piqué i en Marcel Dalmau (represaliats el 1992) a l’article “Garzón tasta ara la seva medecina” el 2012: el fenomen execrable de Garzón/Podemos i la persistència del franquisme en els tribunals i en les lleis especials (com ara la constitució del 78) obeeixen a un mateix origen: els pactes de la Transició, portats a terme també amb el PCE-PSUC amb totes les seves conseqüències: negacions de drets i llibertats, negacions nacionals, llei “antiterrorista” que encobreix la tortura, Pactes de la Moncloa, etc.

I en el Garzón, defenestrat pel mateix sistema ranci que havia/havien alimentat, tots aquests sectors que van pactar còmodament amb les estructures franquistes hi veuen ara la manera de redimir els seus pecats originals. Però sense voluntat de canviar-hi res de substancial. I pretenent esborrar la memòria de dolor i d’injustícies, és clar.

La línia vermella que separa els dos projectes –diguem-ho clar i amb pronoms forts, el nostre i el d’ells-  és Garzón en la seva fórmula simbòlica. Però sabem que de fons hi ha altres posicions contraposades, malgrat el posat de progres d’un i d’altres:

-La llei de punt i final: l’amnistia de 1977, que per cert no va ser aplicada als independentistes catalans, va ser un punt clau d’aquells pactes de la “reconciliación” que ara prodiga Podemos, i que es sublimen en la figura de Garzón malgrat la distracció lateral per les fosses comunes.  El punt i final representa enterrar la memòria dels crims, emparar els criminals, no retornar els béns confiscats als vençuts i, és clar, no cedir en tot allò cultural i material pel que fa als catalans. I en això s’hi estableix una discrepància profunda d’interessos i de principis entre els dos projectes.

-Legitimitat de la legislació internacional versus les lleis estatals: el partit d’Iglesias ja ha deixat palès que no obeirà cap de les legislacions internacionals que es refereixen al dret a l’autodeterminació dels pobles. Aquest criteri l’apliquen, Garzón i Podemos, i seguint el punt anterior, a la persecució dels crims contra la humanitat portats a terme a l’Estat espanyol. No tenen cap interès a perseguir la tortura i els torturadors (el primer per motius d’interès personalíssim), la il·legalització de partits i la clausura de diaris, ni l’assassinat de Lluís Companys, Joan Peiró,  etc.

Que res no canviï: tant uns com els altres, malgrat la retòrica i l’estètica, mostren obediència davant la monarquia borbònica, amb genuflexió, i acaten l’estament militar. I ara ja ho sabem, aquest exercici de convicció en les essències espanyoles  ha portat el projecte de Podemos a abraçar el símbol de la repressió, encarnat en la Guàrdia Civil, i a besar la rojigualda així com en un jurament castrense, conjurats contra l’independentisme català.

Espero haver deixat prou clar que hi ha dos projectes antagònics, un dels quals personificat en la figura del responsables de centenars de casos de tortura i de greus vulneracions dels drets. Qui vulgui cercar-hi matisos, justificacions, que es pregunti primer si està ben informat o si bé es vol redimir d’una vergonya del passat.

*Com ja s’ha explicat en altres articles, no es pot simplificar el paper de Garzón com a simple encobridor, ja que el seu paper va ser de partícip actiu –sense el qual no hagués estat possible- en l’entramat de tortura sistemàtica dels detinguts que es trobaven sota la seva custòdia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *