El violinista celest

Walter Benjamin pensava que llegir, construir referents a través de la lectura, ajudaria els éssers a estructurar la realitat. Les coses, segons el seu concepte d’aura, només eren importants quan es mostraven capaces d’aixecar la mirada i establir un diàleg amb l’observador. L’art esdevindria així un vehicle d’altíssims valors referencials, però la convalidació d’aquesta teoria passava a ser inabastable per fragmentària. Els trets surrealistes de les seves interpretacions de la realitat, el simbolisme present a la seva aventura literària, accentuen la impressió d’obra més gran que la vida, i ens adverteixen de l’escassa importància de deixar inacabat el projecte dels Passatges a l’hora de valorar el seu pensament.

L’escriptor alemany tenia l’estranya facultat de condensar-se, en cada text; de dipositar matèria per expandir les seves teories, en cada frase. Potser Benjamin se’n va adonar que el món futur seria massa complexe per anar més enllà dels fragments i va decidir que aquests eren el vehicle que havia d’usar per comunicar els seus estudis i teories. 

Les últimes edicions dels assaigs que giren en torn a les Il·luminacions -en cap cas menors per la seva extensió- han perseguit restituir matisos que T.W. Adorno, marmessor de la seva herència i un dels estudiosos que més temps han dedicat a desxifrar-la, havia fet tot el possible per suavitzar. L’edició de Jesús Aguirre que tinc a les mans no és una excepció. Segons Aguirre, l’esforç d’Adorno per desmarxistitzar Benjamin ha impedit una encertada interpretació de molts aspectes del seu pensament.

Les teories de Benjamin neixen d’un estudi exhaustiu dels conceptes. Proposa raonaments que només aprofundint en els complexes universos que han configurat el nostre segle podem arribar a entendre; ens exigeix una cultura fóra de mida, capaç d’obrir-se davant d’interpretacions aforístiques, d’una particular configuració del coneixement humà. És així que la lectura dels assaigs continguts a les Il·luminacions ens pot semblar incòmoda, d’una exigència extrema.

De vegades és com si haguéssim de llegir Benjamin deixant-nos inundar pel seu llenguatge simbolista i fragmentari per a, més tard, en algun instant de relaxació mental, potser entre el somni i la vigília, atendre a la revelació que els seus sentits han conformat en nosaltres.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!