El violinista celest

Recordaré sempre l?última conversa que vaig mantenir amb Guillem Viladot. Com altres vegades, va suposar una espléndida injecció d?energia positiva, un esclat feliç de la consciència durant el transcurs d?un event, el sopar d?uns premis, que massa sovint acaben sent actes feixucs i avorrits. Vam parlar d?autors i de poesia, vam quedar de veure?ns a la seva casa-museu i, sobretot, vam renovar una amistat que l?escassa freqüència dels encontres no havia fet minvar mai.

Pocs mesos després arribava la notícia de la seva mort. Vaig tenir aquesta sensació ja coneguda pels lectors: converses no acabades, instants necessaris furtats per un destí que circula a més velocitat de la que disposem en la nostra màquina vital.

Ara rebo per correu l?última publicació de la petita, però atrevida i vitalista, editorial Fonoll. I és un llibre d?en Viladot, un llibre inèdit, un d?aquests cants a la vida amb que l?escriptor d?Agramunt ens obsequiava sempre. No em sorprén d?entrada que sigui inèdit. Imagino encara alguns inèdits més de la seva poesia radical i bellíssima, o de la seva prosa intensa, humana fins al moll de l?os, joganera i subtil. L?escriptor tenia alguna cosa d?humorista, d?anar mirant la vida des d?una concepció irònica i salvatge que no amagava la tendror de base, gaudia -o gaudíem els seus lectors- d?una capacitat per entendre els éssers i ser celebrat per ells gens freqüent en la literatura actual…

Orgànic és un rencontre feliç amb Viladot. Hi trobarem l?autor en la seva versió més escatològica, però sempre des de l?elegància natural que el caracteritzava. Són històries que toquen els límits ?la gelosia extrema, la mort, els amors fora de norma- i que, a la vegada, ens fan sentir l?alegria de viure. Sempre amb un llenguatge àgil, rotund en la seva saviesa, capaç de conviure amb l?esperit poètic que, al capdavall, tenen les relacions entre els éssers humans.

Amb un pròleg de Sebastià Alzamora que situa molt bé el lector dins l?univers d?en Viladot, Orgànic, sense suposar una sorpresa per als amants del poeta, ens dóna nous motius per continuar admirant l?obra literària d?un autor que, tot i ocupar els marges, ens ha deixat prou elements per estimar-lo. I és que potser altres escriptors han volgut travessar el mirall per descobrir-hi tots els trets que ens conformen, però només Guillem Viladot ha assolit aquesta ironia subtil i vitalista, en un temps, el seu, el nostre encara, de continua transformació moral. 

_________________________________________

Guillem Viladot, Orgànic, Juneda, Fonoll, 2007.

(Publicat al Serra d’Or)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!