El violinista celest
Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo
Els homes que no estimaven les dones, d’Stieg Larsson.
De vegades, i és aquest el cas, la lectura d’un llibre ens pot conduir a una paradoxa. Acabada la pàgina 625 em plantejo que puc fer dos tipus de comentari. Si atenc la meva part més crítica, l’ensorraria; si al plaer que m’ha proporcionat, no puc dir menys que és un llibre atractiu, una novel·la que et fa entrar en un univers del qual ja no tindràs ganes de sortir. Intento ara, a través de l’escriptura, esbrinar-ne els motius.
A ningú se li escapa que la narrativa de gènere viu un moment de revifalla. La novel·la històrica ocupa un gran espai a les llibreries –sempre ho fa, però hi ha èpoques en que destaca amb força-, mentre el gènere negre, amb totes les seves variants, que ja són moltes, ens dóna excel·lents autors. D’entre els recents que més m’han agradat: Alan Furst, Michael Connelly i Philip Kerr.
Però ve’t aquí que de sobte arriba al mercat una trilogia estranya, molt publicitada pels esdeveniments que han envoltat l’autor –mort recentment en plena maduresa creativa i amb una rocambolesca història pel que fa a la seva herència-, que ha venut centenars de milers d’exemplars en poc temps. Stieg Larsson va ser un periodista compromès i va escriure llibres importants sobre economia. I de cop i volta va imaginar i dur a terme una trilogia, com la que ens ocupa, potser un dels cicles novel·lístics més ambiciosos dels últims temps dins d’aquest gènere…
Si hagués de respondre a per què l’ensorraria, puc dir que no és gens fàcil entrar en l’univers Larsson. Aquesta primera novel·la comença amb 200 pàgines que pretenen posar el lector en situació, plenes d’esdeveniments industrials i econòmics que no sempre desperten interès. Són prescindibles? Possiblement no, però sens dubte tota aquesta informació es podria haver destil·lat d’una altra manera. A més a més, la novel·la ens sembla en general una mica descompensada. Hi ha episodis importants que es resolen en poques línies quan s’ha fet una gran despesa de pàgines per explicar assumptes més aleatoris. L’estil Larsson, diria, és el d’un escriptor en fase de provatura, que agafa aire i omple pàgines d’una manera un tant visceral.
Però ja ho he avançat abans: Els homes que no estimaven les dones també es pot exalçar, potser en tenim motius més poderosos dels que hem triat per criticar-la. En primer lloc, és tracta d’una novel·la que traspua modernitat. Les situacions, els personatges, els ambients, la reacció social davant els esdeveniments reflecteix molt bé la contemporaneïtat. Hi tenen un paper rellevant les noves tecnologies, les relacions entre els personatges són complexes i estan vistes sense cap tipus de maniqueisme. Només el tipus de crim ens sembla més propi d’un personatge de Poe o de Lovecraft, però això també ajuda a la identificació del lector. Potser hi ha societats noves, en continua transformació, però la mort es mou sempre dins de coordinades reconeixibles.
S’ha de dir també que, un cop passades aquestes pàgines situacionals, s’obre una altra novel·la on la intriga al voltant d’una nombrosa família d’empresaris suecs aconsegueix clavar-nos a la cadira. Però tot això no seria possible sense l’atractiu que traspuen els personatges protagonistes; en part per la modernitat de la qual parlàvem, per la sensació que té el lector d’estar llegint sobre el món actual, però també per la força de la protagonista femenina, una hacker anorèctica que ens sembla capaç de qualsevol cosa, bona o dolenta. La Lisbeth Salander té l’atractiu captivador dels abismes més pregons.
La curiositat m’obligarà, doncs, a enfrontar-me sense pauses al volum dos de la trilogia. Tant em farà si té sis-centes pàgines o mil, si el seu començament és difícil d’empassar. Stieg Larsson va saber ser ambiciós en l’escriptura del seu univers narratiu, nosaltres, com a lectors, no ens podem quedar enrere. Pocs han dit, al capdavall que la literatura persegueixi perfeccions però, de ser així, la novel·la potser seria el gènere menys perfecte de tots. La imperfecció vol dir sovint que l’instint que marca la creativitat està engegat.
_________________________
Stieg Larsson, Els homes que no estimaven les dones, Barcelona, Columna, 2008, 625 p.
(Publicat al Serra d’Or)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estic a punt d’acabar aquest primer volum de la trilogia i m’ho he passat pipa. Sí que costa d’arrencar però un cop arrenca la marxa és agradable. Enganxa i està ben escrita. El personatge de la Salander és molt captivador.
És possible que el segon volum el llegim a la vegada. I un dia o altre els comentaré tots tres a la meva “Tinta xinesa”.
Ens llegim!
Fins aviat, Xulio.
A mi aquests best-sellers que tothom llegeix em desmotiven. M’estimo més les pettes troballes. Què hi farem soc així d’estrany!
Ja he regalat a dues persones ELS SECRETS DE LA REINA, i aquest Sant Jordi encara el vull tornar a regalar. Si a aixì li sumem la publi que et faig entre el meu cercle d’amistats = t’hauré de cobrar per fer-te de comercial!!
Ara mateix no puc llegir gaire perquè treballo més hores que mai (fins i tot desitjaria un parell de mesos de crisi en el neu treball per tenir més temps per mi), però per l’abril tot tornarà a la normalitat, així que necessitaré assessorament – per triar lectures-. Fins aviat, Xúlio.
Totalment d’acord amb Xúlio Ricardo Trigo. Ja era hora que trobés alguna persona que formulés en públic el que estem comentant amb els amics en privat. Una novel.la amb les descompensacions d’aquesta molts editors catalans no l’haurien publicada. L’haurien fet treballar. L’estructura, organitzada d’entrada amb una llarga introducció d’ un tema que sembla el principal, es trenca de sobte per entrar en una altra novel.la sense connexió amb el plantejament de la inicial. No és fins al final d’aquest bloc, quasi independent, que la narració enllaça amb la part inicial, en desenvolupa el nus i arriba a un desenllaç interessant.
Malgrat aquesta estranya estructuració, resulta apassionant la seva lectura i se t’endú pels camins de la literatura.
La millor part: la novel.la que et trobes dins la novel.la marc. Aconsegueix un clímax pertorbador. Vius el fred i la solitud com si et perdessis tu mateixa en un aterrador misteri dins un espai clos.
De Xúlio Ricardo Trigo me n’agrada la fòrmula que utilitza en les crítiques literàries. No ho reventa tot plegat, com acostumen a fer molts arrogants críitics del nostre entorn, sinó que sap veure els encerts i els defectes d’una obra. Evidentment, si és que es tracta d’una “obra” i no pas d’una pseudo-obra !