L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS
Redòs per a la serenitat municipal
V I A C R U C I S, 35
Què costaria avui organitzar una processó amb música gregoriana en viu i en directe com les que organitzava la Inqui?
Hores d’ara no sé si l’idil·li que en Bruno va viure amb els indígenes de Tarrella, una gent encastellada dalt les penyes que no havien de menester llegir cap manual d’urbanitat per saber com s’havien de relacionar amb les cabres de la Serralada de Tramuntana, està connectat amb el tracte que tindria més endavant amb els indigenistes criolls argentins; a això ho has de dir tu. Però ara em vénen al cap inscripcions com ‘sóc la terra del camp de Maipú, i vaig ser regada amb la sang dels qui et donaren la llibertat’ i penso en tots aquells projectes que el vincularen amb la història del seu país i que haurien pogut ser executats a Tarrella o onsevulla hagués anat a raure, perquè tothom té una terra natal, tothom ha nascut en part o banda, i ningú, més que Caïm o uns altres maleïts per diferents motius, s’uneix per sempre al vertigen de la translació, tret dels beduïns nòmades transhumants que duen a pasturar una cabra o dos camells sense haver tingut mai noves del crim que havia comès aquell fugitiu bíblic. Bandera vella, honra de capità Mirentxu, deien els navegants de casa meva en defensa de les mateixes causes de sempre; un vot de confiança en les coses llargament contemplades i de tota la vida conegudes. El moviment perpetu, segons les antigues percepcions de l’univers, només és perquè els oceans no es desferrin de la bolla del món i perquè hi pugui haver cabotatges, aventurers, batalles navals, almiralls, bucaners, creuers de luxe, vaixells correu i estibadors de moll, però acabar un cicle complet vol dir retrobar-ho tot en el lloc on ho havien deixat, en un lloc des de sempre conegut. ‘Val més lo dolent conegut que lo bo a conèixer’, deien els vells. Tanta sort que també, de tant en tant, solien amollar un ‘lo novell és bell’ més juganer i alegre.
En Bruno va aparèixer com el branquilló, com la busca que ha quedat varada en eixut quan la marea en reflux ja no l’abasta per repatriar-la. Ell va venir de tournée amb la translació i se’n tornaria pel mateix conducte; va venir amb el món, amb les seves andanades, i amb ell se n’hauria de tornar. I no n’havíem sabut res d’altre fins que na Felízia i tu mateixa no ens en duguéreu notícies més fresques. Aquí hi va haver molts de passavolants Mirentxu que s’instal·laven igual que Robinson Crusoe, i no perquè Mallorca fos una illa deserta, no: deliberadament ignoraven els seus habitants (si no els feien criats seus, encara de més a més) perquè la seva presència els era un destorb per experimentar la desertitut robinsoniana. L’únic que de moment podem acreditar és que el desconeixement entre els que venien de fora i la gent d’aquí era recíproc, perquè nosaltres, fins i tot quan el temps havia transcorregut i havíem tingut prou de lleure per reflexionar, no n’arribàrem a saber ni un borrall d’aquells volanders extravagants que feien llargs estatges aquí però que tard o d’hora desapareixien. Era un preàmbul elitista a la globalització d’ara, una multiculturalitat que també va excloure, com passa ara, l’aportació local. La globalització no s’ha inventada perquè els arbres posin arrels més fondes i s’aguantin més forts allà on han estat sempre, sinó per fer una ombra com unes tovalles de pícnic al viatger que estintola l’esquena a la seva soca i restaura forces. L’estabilitat no ha de menester estintolar-se enlloc, oficialment. Oficialment, s’aguanta sola.
Els descendents mallorquins dels inques ja s’han adonat que l’enlluernador Inti és pertot i brilla per a tothom i havia encegat els egipcis i també els il·luminà el plànol inclinat per a la construcció de les piràmides; però desgraciadament, també havia sortit per als espanyols que els acabussaven amb mil picardies, i així i tot encara tramaven d’assassinar les princeses d’aquell regne estroncat. Sort que no ho aconseguiren. Sort que no pogueren descobrir el santuari del Manc Inca, a més de dos mil metres d’alçada, i les princeses continuaren ocultes a l’Habitació de les Tres Finestres: tres quadrilàters d’orquídees igual que tres tapisseries que semblaven decorats, damunt la pedra viva. Si no és aquí amb nosaltres, els descendents dels inques no podran recuperar la seva cultura nativa. Igualment, tu i jo ens haurem d’amagar al Machu Picchu com les princeses, de tant en tant, si aglapim algun vol xàrter d’aquests que es poden aconseguir tirats de preu, per reprendre les lliçons d’aranès que m’havies començat a impartir o per practicar el català municipal que en els nostres carrers i en els nostres comerços i tot voldrien abolit i oblidat en sec. Una obsessió tan maníaca com la que els ha reverdit ara, amb tants de mitjans per executar les sentències com ara, que tot va elèctric, en cap altre moment històric no havia tingut uns rendiments tan espectaculars. Quan en Franco va prohibir la sobrassada ningú li va fer cas; si prives una cosa n’has de donar una altra de més bona, per compensar. Ho varen fer més bé amb els tarongers, quan enviaren els valencians a fer plantacions de taronges cadena, arbres subvencionats. Tanta sort que no varen descobrir que els hotolans de València i els pagesos mallorquins que sembraven quarterades de tarongers perquè de les mongeteres després de la guerra ja en començaven a estar assaciats, es feien molt amics. Saps si quan varen desacreditar la sobrassada (la titllaven de manteca colorá) haguessin duit pernils d’aglà cap aquí, perquè no n’haguéssim de berenar cada dia, de llonganissa o bé de sobrassada vella, tan mala d’escampar, haguessis vist… Qui hauria fet matances, si ja li haguessin donat el porc obrat? Igualment la Inquisició, si hagués anat elèctrica hauria prosperat, així com no feien terra per una pipa, malgrat les escandaleres folklòriques que de tant en tant organitzaven per a fer-se notar. Alerta ara, mira a quina hora t’ho dic. Però amb la parafernàlia d’aleshores i els preus d’avui, sense fer la reconversió industrial que els llevaria tota la gràcia, no ho sé com els hauria anat. Que demanin pressupost i tot seguit que es posin en contacte amb els seus assessors fiscals, i veuran. No hi ha res com no tenir els peus enterra, si treuen els doblers de la bacina, si paga el veinat. No farien igual si hagúessin hagut de criar dos o tres al·lots com tu o com jo. Surar els al·lots és la millor manera d’aprendre de fer números, i, almenys oficialment, els capellans d’això no en saben ni un borrall.
Si avui el Sant Ofici hagués d’organitzar una processó com les que tant li havien agradat (a banda que, sent pública, no es podria amagar, com no es pot amagar el que costa un bufet de noces en un restaurant, tant per cobert, o un comiat de solters, o una parada de vendre en el mercat, o l’actuació d’un espectacle musical) s’hauria de posar la mà dins la butxaca de la sotana i rascar-la ben rascada. Figura’t què costaria llogar els blauets de Lluc o el cor de Montserrat, música gregoriana en viu i en directe, ciris gruixats i vestits fets del sastre amb roba de bona qualitat, com les sotanes dels capellans. A banda de la despesa de muntar el cadafal enmig de plaça i de compondre el cadiram perquè tothom ho pugui veure còmodament amb les anques ben aposentades (no sé si ja hi havia cadires plegadisses com les que l’ajuntament ara ens posa per les festes patronals). No és igual que pitjar rec amb un mòbil qualsevol quan es produeix la descàrrega dels milers de wats que connecten uns cables a la cadira elèctrica on s’executa la sentència a què ha estat condemnat un reu ianqui.
Això que passa ara Mirentxu no s’havia vist mai. Aquesta desacomplexada exhibició de l’etern odi enconat que ens professen (sempre se n’amagaven; i, si de cas els atrapàvem, s’afanyaven -cínicament, per descomptat- a negar-ho. Encara sent la titelleta aquella que tu saps, quan salmodiava, amb el mateix saluet del No-Do que ni amb una escarpra ja no ens podrien treure del cap: los laboriosos catalanes… Meam si ara ho diran. Ans al contrari: pestes contra la nostra llengua, contra qualsevol cosa que sigui inequívocament feta o pensada aquí. Per tenir-los contents ens ho hauríem d’extirpar. Si ho mantenim, la nostra pell tard o d’hora en rebrà noves, i ja et dic que per les mostres que podem examinar no poden esser molt bones. Per a complaure’ls, nosaltres mateixos ens hauríem de tallar la llengua, només que ja fa molt de temps que la curiositat de veure un espanyol feliç no m’esperona. Però et promet que hi accediria si sabés que amb això ja en tindrien prou de tant acabussar-nos, encara que estic segura que tu també penses que la cosa no aniria per aquí. Quan la pantera del que et vaig escriure ahir s’acabés de llepar els mostatxos després d’haver-se engolit la darrera escapçadura de la nostra llengua, començaria a ensumar la gonella de la padrineta, i amb la primera queixalada (el doblec estripat) rodolarien per damunt les rajoles, din-din, els durets d’or que hi va cosir. Però no en tindria prou per sadollar-se, i amb els seus ullals tot d’una ja m’enfitoria un garró i, fora llengua, jo què podria dir. El que segueix quan ja han perdut la llengua és com que desfer una calça; s’assembla molt a allò que duen cap aquí els que havien parlat quítxua: un parell de mocasins estripats, uns ulls botits i un cor esplèndid que no pot expressar la seva generositat més que en rodanxes de frustració, perquè ja no té una altra cosa per distribuir, entre els desheretats de la terra que s’havien instal·lat a l’empara dels seus socors. També podria ser que els indis que ara corren per Mallorca no hagin vingut aquí a representar o a recuperar la seva cultura, sinó que, naufragats, més tost arribin per mirar d’oblidar-se’n. La globalització els ha tornats a fènyer, els ha convertits en una massa homogènia inert, i aquí vénen a desvincular-se de tot allò que els feia semblar originals. Vénen aquí a enterrar el mort d’allò que foren. Vénen a desfer-se’n aquí, d’allò que fa milers d’anys els havia fets triomfar…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
i encara no he acabat de fer-ho. L’he posat amb admiració a la carpeta “Xesca”, amb d’altres viacrucis per a llegir-lo a poc a poc. Hi dius tantes coses!, hi ha tanta imaginació i saviesa que impressionen. Les imatges finals són, de veritat t’ho dic, extraordinàries, per a recordar-les : “vénen aquí a enterrar el mort d’allò que foren”. Genial!. Una abraçada.