L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS
Redòs per a la serenitat municipal
TORNAR DE L’ESTRANGER (I)
Ara no és de l’exili que voldria parlar, només de les vacances.
Fins que no tornen de l’estranger, no es fan el càrrec de la merda que deixaren. I ara sí que he recordat la història d’un exiliat de Pollença resident a França que a principis de la dècada dels seixanta va començar a venir el mes d’agost a passar les vacances. Els capellans encara duien sotana.
Ell s’asseia, pel que m’expliquen, a l’Almoina, al bar Alhambra. Havia comparegut per la Patrona. Però fins que no ha passat la Patrona no comença l’estiu, no és fins llavors que la gent s’esplaia i es condorm a les terrasses, quan se’n van a Sant Vicenç o se’n van al Moll i neden i badallen. A Pollença poble n’hi havia un redol que havien agafat el vici d’escoltar-se aquest que estava a França. No era exagerat ni fantasiós i no contava res de l’altre món; contava coses paregudes a les que hauria pogut contar la gent d’aquí si encara, com a França, la República hagués sobreviscut. Parlava de la manera de ser de la gent, dels vestits de les dones, de les artistes i dels cabarets. Parlava dels salaris, dels jornals que es pagaven, de les escoles, del cinema, del funcionament de les indústries, de les bones maneres que tenien els patrons en el tracte amb els obrers. Parlava del seu cotxe, un Citroën dos cavalls. Parlava del cotxe de la seva dona, un Renault Gordini. A Pollença no hi havia ningú que no sospiràs, encara, per un Seat 600.
Un dia la seva germana li va dir que l’enviaven a demanar de tal casa (una casa particular que ell coneixia). No sabia què podien voler d’ell, perquè eren una gent que quan estava per aquí no es feia amb els pobres. Tanmateix, va pensar que les coses canviaven i que eren uns nous temps. En cap moment no se li va acudir que les guerres no esborren mai la poquedat, ans l’habiliten i la instal·len. No podia pensar-se que allò era un enguineu com el que va dur tanta de gent a la cuneta (a Pollença, moltíssima) i que allò era una trampa.
Tot d’una el varen cridar d’una habitació que en entrar-hi va veure que estava quasi a les fosques. Era de dia, però les persianes estaven ajustades i unes cortines de vellut verd marca ‘Allò que el vent s’endugué’ encara afegien un quadrilàter de misteri i tenebra a la penombra confitada dins aquella saleta d’estar, més o menys a l’hora digestiva de fer una becaina.
L’angle més dens de la foscor va desprendre, com un fruit madur, el vol d’una rata pinyada colossal o bé es tractava de l’ala gegantina del costailloberià voltor qui passa pel brancam de LO PI DE FORMENTOR, una poesia que ell va traduir al francès i que enviava impresa als seus amics i coneguts cada any per Nadal; eren els moviments calculats per aterrir i provocar pànic de la sotana d’un capellà que hi estava amotinat. Però el francès ja no va poder reaccionar: un rector vell conegut seu, dels més recalcitrants i de pinyol vermell que hi ha hagut mai (l’exiliat recordava unes salpasses d’aquest rector a casa seva, una vegada que, amb la mateixa que se n’enduia un paner d’ous fets de les gallines de la seva mare a tall de pagament per haver beneït la casa també li va confiscar els seus llibres, que segons aquell mateix capellà ell no podia llegir), idò aqueix mateix clergue ara se li acostava a les fosques amb les dues mans dins les butxaques de la sotana. El ciutadà francès anava reculant, fins que la seva esquena va topar amb la paret, i va quedat atrapat, terroritzat davant l’irada envestida d’aquell energumen vestit amb faldetes de vicari, el qual sense perdre ni una passa cap a ell anava remugant: si tornes a xerrar dels costums de França… Si he sabut que has tornat a contar coses de França…
Amb això, quan ja li era damunt, nas contra nas, va treure bruscament la mà dreta del fons de la butxaca sotanera, i ara tenia una mà enlaire brandant unes tisores de sastre que feien carn de gallina.
–Si torn saber que has conversat dels costums de França, te tallaré la llengua! -va dir. I tornant a estotjar les tisores a la butxaca d’on els havia tretes, va prendre portal amb un peu davant l’altre, tranquil·lament com si res no hagués estat, mentre que el francès, cametes-treis-me-d’enmig tot d’una va cercar forat per desaparèixer, sense haver pogut saludar ningú de la casa on havia entrat.
No el vaig conèixer perquè quan va passar això jo era petita i ell no va tornar pus mai més a passar les vacances a Pollença. Deu o dotze anys després d’haver vist brillar aquelles estisores dins la fosca, se va morir a França.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tinc la neurona estressada, disculpa’m
…continua explicant coses més relaxants que el que es veu per aquí. Com a mínim, allò que els meus ulls veuen.
Diu una amiga tornada de Colònia, de passar uns dies amb la família del seu nòvio alemany, que la gent d’allà viu més tranquil·la. Ells passaven els matins dels diumenges en un parc. Jo no conec ningú d’aquí de Mallorca que vagi a passar els matins dels diumenges en un parc. Per començar, quins parcs tenim per passar-hi una estona morta els matins dels diumenges, abans d’anar a dinar? Parcs adesats, coriosos, nets, amb papereres… Aquí has d’entrar en un bar si no et vols embrutar.
Em deia que al parc on solien anar hi havia actuacions musicals per a infants, grups de monitors que ensenyaven a fer treballs manuals a grups de nins de diverses edats, redols de gent més gran entretinguda amb jocs de bitlles, brolladors engegats, netedat extremada, ni un paper enterra, ni una bossa buida de patates, ni pipes, ni escopinades, ni xiclets aferrats damunt el paviment, ni excrements de ca, ni res de tot això que decora el nostre entorn i tothora ens acompanya. Que no senties un crit i no senties una mosca, que la gent pel carrer anava més neta i més arreglada, que no miraven tant la televisió com aquí, que llegien més, que anaven al teatre…
El que m’explicava em va recordar un llibre de memòries d’Stephan Zweig (no em faceu memoritzar ni el meu DNI ni el meu mòbil ni cap cap títol de llibre o de pel·lícula, per molt que m’hagi agradat. Em demanaríeu un impossible). Crec que és l’últim que va escriure abans de suicidar-se a Brasil. Hi descrivia moltes coses que la Primera Guerra Mundial havia desbaratat, com les passejades dominicals en algun parc de Viena, on les orquestres, dalt les glorietes, executaven peces de música clàssica. També s’hi endevinaven les que desbarataria la Segona. La seva mare, passejant s’havia cansada de caminar i es va esseure a descansar en un banc d’un parc (explicava a l’Stephan per carta). Doncs bé: l’havien obligada a aixecar-se perquè era jueva.
M’ha dit també, aquesta amiga que ha arribat de Colònia, que després d’haver viscut trenta anys al mateix lloc, i li agradava, últimament li ha agafat com un neguit. Diu que farà mudança, perquè veure com es degrada de mica en mica un lloc on t’agradava estar, la deprimeix. Diu que és millor anar a viure en un lloc nou, sense referències, que no et recordi res.
Crec que a tots ens ha agafat el mateix nomadisme de casta forta que degueren patir, quan se n’anaren de casa seva, els que arriben a Mallorca. Només que a nosaltres el nomadisme ens té atrapats a casa.