L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

L’embalum d’un gran cabotatge no s’esvaeix amb un sospir per fondo que sigui.

Avui el Diari de Balears no s’inspira, tant com hi ha per dir. Se coneix que no saben que un capellà jeroni del convent del carrer Claudio Coello de Madrid, esmentat a la secció No vagi per dit, està enterrat a pocs metres de l’Almudaina.

Igual que el bonàs d?en Florit, que avui publica un paper al DdB que vol ser una crònica d?uns fets esdevinguts ja fa massa estona, deu anys. Ha de ser per això, i també,  al fons de la causa de l’oblit hi podria haver les pluges torrencials o bé els estirats i repetits -com el fideuí el vespre-, filaments de plugim fi de cameta d?aranya que li hagin pogut aigualir la memòria. El cas és que jo avui no estic per creure que en Biel pugui tenir males intencions, ja en tinc prou amb les que estan confirmades per encara haver d?explorar les incerteses dels meus conductes respiratoris amb una estopada de càrritx i aritges a fi que allà on només hi ha dubtes i embussos hi pugui penetrar l?oxigen: un oxigen, a més a més, barrejat amb rapinyades i esqueixos. M?estim més no alenar tan arreu, aquest precís instant.

La fotografia de la mort d?en Blai Bonet des de l?angle on dispara l?objectiu d’en Biel és esbiaixada; no sé si intencionadament esbiaixada o no. I es barco, Biel? On és es barco? Què va dir sa madona tot d?una que sabé que en Blai era mort? Idò en demanar-li què s?havia sentit dins es coret en saber que en Blai era mort, ella, volent figurar que era una cosa molt grossa, va dir d’un barco que en aquells moments par que travessàs la mar. Sé que jo ho vaig trobar modern i original, ja està bé d’arrufada i moltes vegades fingida consternació, i més ara que han après d’amagar els morts. No sé com s?ho fan per llevar els morts d?enmig. Fa deu o dotze anys venies de Palma cap a Pollença i per la carretera o l?autopista havies d?adelantar o t?adelantava la funerària de cada municipi, que aviat és dit. On són tots aquests ara? Els duien de Son Dureta o d?una altra clínica ja arreglats, amb les sabates noves i la corbata de quan es va casar na Magdalena, amb una rosa al trau. Ja feia estona que no enganxaven les corones per la banda de defora, anant per l?autopista; però pels vidres afumats d?aquells furgons Chrysler (o d?una altra marca, no vull apostrofar ningú) veies els ramellers de la cunyada i la corona dels veïns, els més acostats, els que de bon dematí ja havien telefonat a l?Escolà o un altre nom: el nom amb què els de fora de Pollença avisen per amortallar. Mirant aquelles flors per l’autopista veies que ja havien fet números, els del veinat, i que ja feia estona que sabien el que tocava pagar a cada casa. I veies que aquella altra, la d’estranys grocs (uns estranys preciosos que pareixien dàlies) devia ser la dels que feien feina amb ell, en Tòfol encara no estava jubilat.

Segur que a aquests transports els va fer abolir la ?industria de los forasteros?. No seria la primera vegada que lleven una cosa d?enmig només perquè fa lleig, baldament no sempre menin els carrers ben agranats ni rabegin els contenidors de fems, que sempre hi has de passar per davant amb una gafa. Ja sé que els morts són malcarats, però ara només parlàvem dels cotxes, no dèiem res mal d?ells. De més verdes en maduren, perquè ara prop dels alzinars o els figuerals no hi pot haver porcells, si hi ha xalets devora; han de ser faraones o paons d?aquells que van tan estufats si hi vols tenir bestiar,  a la caseta que la padrina tenia una somera. Tampoc no hi pot haver una clínica ortopèdica, prop d?allà on pasturen els residents ocasionals. Ja sé què és molt difícil a Mallorca aclarir les coses. Fa devers 35 anys que m?hi pec i no puc aclarir ni d’un vent ni de l’altre de què va morir en Llorenç Moyà, i això que érem amics i que vaig plorar moltíssim a ca n?Encarna Vinyes i en Pep Llompart. En Pep és el qui em va dir la mentida pietosa, supòs que en atenció als meus pocs anys. O ell em va enganyar llavors, ni que fos per pietat, o m’han vista venir ara, deu fer un lustre i mig. El cas és que no sé de què degué morir en Llorenç, pobrissó, i tot i que m’havia consternada per complet no em vaig aterrir de la manera que em vaig transtornar quan ja feia tants anys.

I si aquest mateix dilluns devers les cinc de l?horabaixa no hagués passat un cas davant dels ulls atònits d?un grup de pares i mares que esperaven els seus fills a l?entrada del col·legi Sant Gaietà de Palma, encara em voltaria el cap sobre el transport alternatiu que deuen emprar les funeràries per transferir la mercaderia que manipulen a la terra natal que ha d?acotxar-la. La guàrdia urbana tenia els vehicles retinguts ran d?un pas de vianants i tot seguit els va donar pas amb un cop de xiulet, i arrencaren ben aviat i tots desaparegueren del camp visual dels alumnes i els seus acompanyants excepte una furgoneta que va pegar dins un sotrac i amb la sabatuda del clot i a causa d?un defecte al tancador de la porta posterior del qual el xofer ja n?havia donat part a l?empresa, la llitera va llenegar i el cos inert embolicat amb paper d’alumini o amb amiant (paper de plata, dèiem un temps) va embalsamar, amb la saviesa del més expert dels taxidermistes que proveeixen els museus d’història natural, l’incrèdul espant escrit als ulls de la gent més rica de Palma, els que duen els seus fills al col·legi més car que han trobat i uns que, si es decideixen a presentar una queixa a les autoritats per haver-los posat un ?fiambre? davant els morros, no la presentaran en català.  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!