L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Càtering Babalusa

Veis aqueixa botella i el trencador de nous que hi ha devora? Idò això.

Aquest xampany, comprat a Mercadona, és per a ‘probes’. Això no vol dir que sigui dolent. Ben bo és ell! Això sí: sempre ben fresc, a fi que la temperatura desmenteixi qualsevol altre criteri.

Però tenia un defecte, una tara, que el Càtering Babalusa, que com sabeu s’ocupa de qüestions pràctiques, ha solventat: el tap, que és fet d’un conglomerat de suro que deu estar aferrat amb cola, moltes de vegades s’aferra com deu mil llamps al vidre de la botella i no hi ha cristo que el desferri.

Havíem provat de separar-lo amb una cullera, amb una ganiveta de can Campins, amb una de Can Pol, amb una de cas trinxeter de Muro…

A vegades se n’anava la cabota del tap i l’havíem de treure amb el destapador de les botelles de vi.

Quin calvari! Ai, quin calvari! Amb tantes de traves, és difícil donar-se a la beguda, encara que tenguin motius sobrats per fer-ho. I que consti que no ho dic per nosaltres, perquè si tothom pogués plorar amb els nostres ulls el país ho coneixeria. Els taps del cava català de Mercadona (nosaltres no bevem segons què) ens anaven a la quantra i s’ho havien de pensar dues vegades per xarumbar…

Primer provàvem amb un torcaboques de roba (nosaltres de paper no n’hem fet servir mai) roda qui roda.

Res, calada buida.

Fins que un dia, un dels nostres protegits del bar de nàufrags, un que sempre menja bessons (té aquest vici) i nosaltres havíem après de treure-li nous perquè diuen que són bones per cervell i el cervell ha d’estar sempre al màxim o no arribes a poder travessar, i aquesta genteta és ben necessari que travessi, ens va demostrar que efectivament el consum de nous activa el cervell, perquè aquell al·lot sudanès, després de treure el paper d’alumini i la reixeta d’una ampolla comprada a Merca, per desferrar-lo ho va fer engrapant el tap amb la tenalla de trencar nous. I va ser com que posar oli a un llum: el tap va afluixar amb una meravellosa facilitat… I això que era un nin jove. No tenia més que 18 o 19 anys…

Són aquestes petites coses que donen benestar, que augmenten la qualitat de vida de la població.

Nosaltres també érem ‘probes’, però ens en vàrem sortir, cavil·la que cavil·aràs.

Amb el Càtering, la cavil·lamenta va començar a ser productiva.

No vull dir que també ens hem fet milionàries, perquè xerrar de doblers és de mossons, i nosaltres érem ‘probes’ (jo vaig néixer dins la portassa de l’hotel Tamarisco de Tarrella i ningú sap qui és munpare, i a més no m’interessa). Érem ‘probes’, dic: però mossones no ho hem estat mai, ni mumare ni jo, ni -encara menys- la nostra sòcia, na Biana Muntaner.

Jo sóc na Júlia, la brasilera. Supòs que m’heu coneguda.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!