L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

I el més bèstia de tot és que ens aixecarem d’enterra malferits i no sabrem què ha estat.

Era un quart per les dues i vaig entrar en una oficina de ‘la Caixa’. Estava ple de gent. Hi havia dues cues: la del hall per al caixer i la de l’interior. Vaig entrar cap endins. Un cop dins, vaig preguntar qui era l’últim. Va ser un home d’una seixantena d’anys que seia devora la tauleta dels diaris. No hi havia més cadires desocupades i em vaig esperar dreta al seu costat.

Mentre tant, s’havien buidat tres o quatre cadires, però jo m’estimava més estar dreta perquè trobava que no em convenia moure’m de devora el qui m’anava davant.

Quan li va tocar el torn, em vaig asseure a la seva cadira i vaig esperar que acabàs. Vaig tenir sort i va fer via. Jo frissava perquè encara havia de fer el dinar i el temps m’anava més just que la pell del nas.

Tot d’una que em vaig aixecar perquè em tocava, va sortir no sé d’on (supòs que de la cua del caixer) una al·lota alta, reforçada de pertot, ben alimentada des de la infància, amb un bebè corpulent del mateix pes si fa no fa que els meus fills no varen assolir fins als dos o tres anys. Estava dins un cotxet enorme, reforçat, com els antics però d’un disseny més actual. Evidentment, una criatura d’aquelles característiques dins un cotxet normal s’hauria esculada. No en vaig conèixer la marca ni el model, era un objecte fabricat a l’estranger, en un d’aquests països on fabriquen les coses ben reforçades perquè els durin. La mare d’aquella criatura desproporcionada es va plantar davant jo i em va dir que li tocava a ella. Jo li havia d’haver donat la raó, perquè la seva estatura més tost m’intimidava, però els meus principis m’inpedeixen sucumbir a les exhibicions de força i desmesura física, i no em va donar la gana. El fet que tingués la pell negra no em va dissuadir d’actuar de la manera en què ho vaig fer, com una vegada em va passar amb un negre del mercat que em va dir racista injustament, abusant de la meva bona fe, només perquè em volia prendre la plaça de pàrquing que jo havia estat més d’una hora per trobar.

Els empleats de ‘la Caixa’ optaren pel silenci. Per alguna raó que se m’escapa s’estimen més estar a males amb els veïns que amb un que no veuran pus mai més. Són uns desagraïts, perquè fa dos anys em vaig rompre un braç dins aquesta mateixa oficina per culpa d’una superfície que relliscava i no els vaig denunciar. I per Nadal no em van enviar cap llibre ni cap ampolla de cava, que és el mínim detall que haurien d’haver tingut amb mi. Després que no s’estranyin que la gent tingui tan poques contemplacions. L’únic que em varen dir és que se coneix que no mir la televisió, perquè si la mirava els hauria denunciats. Em donaven entenent, veig ara, que la televisió informa la gent dels seus drets. Si és així, crec que la començaré a mirar.

Entre la taula de l’empleat i jo, la cubana gegantina continuava plantificada, i va amollar que jo pretenia passar-li davant.

La vaig trobar tan sobrada, i als empleats tan cosapoques, que li vaig haver de dir que tenc 55 anys i no m’he saltat una cua en tota la vida, ni la del cine i tot en ploure quan era petita. Ans al contrari, a mi les velles sempre em passaven davant a la merceria quan les meves ties m’enviaven a comprar fil, i a la botiga també quan m’hi enviava mumare. A jo m’ha tocat el temps que abusaven dels nins, i el temps d’ara, que tant els vells com els joves abusen com mai no s’havia vist de la generació que té la meva edat. I pensant en el dinar que havia de fer em vaig asseure a la cadira davant l’empleat, vaig ingressar el taló que duia i vaig demanar si ja tenien la meva Visa nova. A la tarja vella que els vaig deixar la setmana passada se li havia esborrat la banda magnètica. Un cop resolts els meus afers bancaris me’n vaig anar escapadeta cap a casa meva a fer el dinar. Però la vida és molt dura i a la porta del carrer m’havien parat una emboscada.

Resulta que la cubana és la dona d’un català d’una setantena d’anys encara en bon estat, tirant a piho amb una americana d’ant i texans, i el vaig veure que arronsava les espatlles amunt i avall com una agulla de màquina de cosir sabates. La cara que feia era de no poder-se creure el que havia passat a la seva dona. S’exclamava:

–Sembla mentida… sembla mentida…

No se’n podia avenir. Em demano de què no se’n podia avenir, tant muscle arronsat amunt i avall, tant de no poder-s’ho creure.

El que li passava jo us ho diré ben clar: la seva dona li havia dit una mentida. Em va fer una mica de llàstima, perquè pareixia un home honest. Devia haver refet la seva vida amb una dona jove feia poc, després d’alguns fracassos. Tenia dret a una mica de pau. No és que no l’entengui. El cas és que  la cubana li ha sortit tan rana com la catalana (el rodolí és aposta). Les dones som molt dolentes, això és el que passa. Però estaria temps a adonar-se que la cubana li prenia el pèl. Jo no li podia anticipar el que li passaria, però estava cantat.

 Tanmateix, jo no em sentia culpable d’haver agredit cap immigrant. Devia estar nerviosa, perquè vaig mirar la cubana així mateix com mir la resta de la diversitat. Gent que ha vingut de fora, per entendrde’ns. Si no som nosaltres, són externs, estrangers, gent que ha vingut de fora. D’alguna manera ens hem d’entendre. Ara a la fi ja tenien delicte per acusar-me. Feia mitja hora que només tenien ganes d’acusar-me, ara, però, ja tenien motius, tenien proves per incriminar-me. L’havia insultada. L’havia titllada d’immigrant.

–Yo soy española -em va dir ella amb un to de veu que, francament, no estic acostumada que m’adrecin.

–Jo també, senyora -el català continuava arronsant les espatlles, realment sorprès em va semblar a mi, realment consternat amb el meu racisme nazi.

Com que vaig veure que la cosa s’embrutava, que no dinaríem i que hi podia haver hòsties i jo tenia les de perdre, vaig aprofitar que un amic meu en aquells moments sortia de l’oficina i em vaig aferrar al seu braç; li vaig dir que em convidàs a una cervesa. Primer em va mirar una mica sorprès. Tanmateix, em va agafar de bracet i em va empènyer cap a la cafeteria que hi ha just davant ‘la Caixa’.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!