L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS
Redòs per a la serenitat municipal
EL MOTOR I L’ESCÒRIA
Hi ha el món del motor, els esports, els negocis. Hi ha en Fernando Alonso, l’estanquera i en Rafa Nadal.
Hi ha les regates del Club Nàutic, hi ha els fitxatges de la Lliga i hi ha l’escòria, el català.
Els bonal·lots són els que tenen doblers negres, els qui han triomfat. Els que no volen TV3 a València i els que a Mallorca volen llevar el català.
Ara resulta que uns que varen posar un suvenir aquí al costat(vaig reparar aquest suvenir perquè el rètol de la porta OBERT/TANCAT és escrit així mateix i ho vaig trobar estrany) són uns indecents perquè escampen que el ‘tot complet’ és la ruïna dels que es dediquen a oferta complementària, els que asseguren que ara ja només poden viure els accionistes d’un o altre complex turístic d’aquests que tenen tots els serveis dins les seves instal·lacions i no deixen que se’ls escapi un sol guiri dels qui omplen els seus hotels.
Resulta que un que va posar una pizzeria a la zona turística (i on volien que la posàs) i té la carta de les pizzes en català o també en català i a l’hivern tenia obert cara a la gent d’aquí, ja fa dues vegades que li posen merda a les vidrieres i no gosa destapar el qui ho ha fet i sap qui és perquè si ho fa trobarà el vidre romput i no hi ha cap companyia que l’hagi volgut assegurar perquè no té reixat metàl·lic. No el pot posar perquè la vaca no dóna per a tant.
Resulta que un que fa feina en una empresa de manteniment de xalets amb jardí i amb piscina (una feina de tot l’any, gràcies a Déu) diu que haurà de llevar l’ase gris que li vaig regalar a joc amb el cotxe nou negre quan se’l va comprar perquè fa tres vegades que ha trobat el seu vehicle retxat amb un vidre o amb un filferro a la sortida de la discoteca, vespres que ha anat de marxa, i que un amic seu que també duia l’ase català i va deixar el cotxe aparcat ben davant caseva al carrer perquè no té portassa, el dematí va trobar les quatre rodes capolades amb un trinxet. Té sospites de qui pot haver fet això, però no vol anar a la guàrdia civil perquè sap que amb aquest tema no aclarirà res. A més que no té proves i encara rebria ell.
Ara que s’ha acabat la temporada, n’hi ha que treuen els uniformes d’hivern de dins la caixa. Ara que s’han acabats els concerts a l’aire lliure, de qualque manera han de passar l’estona els bergants. No els regaleu un llibre de poemes perquè us poden clavar una puntera metàl·lica a l’os de la cama.
El més segur és que la majoria de pares d’aquesta casta de fems, són bona gent. Posaria la mà al foc i no em cremaria si digués que la camisa no els toca la pell d’espantats que estan d’haver parit un monstre d’aquest calibre. El més segur és que no hi puguin fer res, que no el puguin frenar, ara ja. I potser que es preguntin si ho haurien pogut fer abans, de tot d’una que es va comprar la moto amb doblers guanyats seus, quan s’havia afaitat el cap i havia començat a sortir de caseva els dissabtes disfressat amb una caçadora de cuiro negre, amb unes botes reforçades, amb uns guants negres de pell i amb un bony dins la butxaca que ella va voler saber què era i va ser un fuet enrotllat. Llavors encara no tenia 18 anys, i la seva mare almenys va provar de fer-li una reflexió. No va aclarir res perquè ell tot d’una li va amollar que s’havia comprat la roba, la moto i totes les seves coses amb els seus diners, i que als quinze anys havia començat a treballar els estius per poder-s’ho pagar.
Va parlar amb el seu home, però ell li va dir que s’estimava més que el seu fill els dissabtes sortís amb unes sabates ben reforçades i dugués un bat de beisbol per defensar-se de la gentussa que ara hi ha pel món i que el que haurien de fer és donar-los flamete a tots que no que dugués els cabells llargs, fos marieta o fos catalanista i no es pogués defensar si l’atacaven, i a més a més no pogués anar a la guàrdia civil ni a la policia perquè solien defensar els de l’altra banda. I li va dir que recordàs el que havia passat al fill d’en Tomeu Balutxo per obstinar-se a defensar el català davant els guàrdies.
Posats a triar les tares dels nostres fills (la nostra tara carneriana, citada abans d’ahir a l’Avui per Sebastià Alzamora) és natural que majoritàriament triem les que ens pugui sortir més barat el reparar-les. La veritat és que de cada dia és més prohibitiu i més impossible afrontar les pèrdues, la ruïna i la bancarrota que pot tenir com a conseqüència el fet de defensar el català. I si no que ho demanin a Eliseu Climent, ara que l’han multat amb 300.000 mil euros per tenir l’antena de recepció de TV3 en actiu; és a dir, el seu delicte és haver posat una antena perquè els valencians que així ho desitgin (si no volen, no) puguin veure la programació de TV3. Si a mi m’aferraven una multa de 300.000 euros m’haurien de tancar a la presó perquè no la podria pagar, i no estic gens segura que ningú em defensàs.
Ha estat tota la vida (almenys, la vida d’una durada com la meva pròpia) que han sortit més barats els fills que no han volgut o pogut estudiar que els qui estudiaven, i que han estat més còmodes els que duien els cabells ben arran que no els que se’ls deixaven créixer i no se’ls tallaven. Jo sóc de la generació dels ‘melenudos’. Un vell que ja s’ha mort els deia ‘meleanos’, no li sortia aquella altra paraula.
A vegades, alguna mare d’algun d’aquests nous herois que formen part de l’exudat de la cultura dita del ‘botellón’ (els que no volen estudiar o no han servit i fan feina i s’han pagat la moto ells) cavil·la com pot ser mai que guanyant 600 euros cada mes el seu fill pugui dur el rumb que du, però s’estima més pensar que no fa de camell. Com que si ella diu res sap que la faran callar per la força perquè n’hi ha que no volen parlar un altre llenguatge que el de la força, ni en saben ni en volen aprendre, un llenguatge que en realitat és el més universal (molt més universal que la singular de Frankfurt, per descomptat, i molt més democràtic i menys elitista perquè tothom l’entén, pobres i rics, sense necessitat d’haver de llegir tant i sense costar tant a l’administració, tanmateix les feines que hi ha són del sector serveis i no qualificades), doncs la mare de la bèstia es mossega la llengua perquè sap que si no, la hi tallaran amb el trinxet que duen dins la caçadora de cuiro.
Abans d’anar-se’n de safari amb el bat, no s’oblida mai de recordar a la seva mare que és una inútil perquè no treballa fora de casa.
Això és el benestar que donen en general a les famílies els 600 euros extra que ingressen de la paga dels seus infants amb fracàs escolar. Això són els únics problemes que la indústria ‘de los forasteros’ fins ara ha solventat.
Per lo promte, han posat més d’un cinquanta per cent de les famílies en fuga i els han arruïnats. I els qui encara no han anat a separar-se és perquè no tenen doblers per pagar l’advocat.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si visqués a Barcelona, avui capvespre jo aniria a la manifestació amb una estelada.
També vull dir que la decisió d’obrir aquest bloc i de penjar-hi la casta d’escrits que hi podeu llegir és molt meditada.
Tenc molt interioritzat des de sempre que els meus escrits no s’han de produir només per contentar la meva vanitat, sinó que també han de servir per donar veu a la gent del meu poble que no té ni el do de saber utilitzar la força de les paraules ni l’autoritat per fer-se escoltar, quan necessita que l’escoltin. Hi ha molta sordesa selectiva a n’aquest món, per això estic contenta que, quan he vist que ja era hora de reaccionar, he tornat a trobar la manera de perforar aquest otolit.
Jo lluit contra el feixisme i a favor dels drets civils de la gent. Lluit a favor dels drets dels més febles. Lluit contra la persecució del català i a favor del reconeixement dels drets civils dels que sempre reben tota mena de garrotades. Lluit contra la violència domèstica i la pública, la que s’exerceix amb el monopoli de l’Estat. Lluit contra tota mena d’abusos, públics i privats.
Ja sé que tenc una mala peça al teler.
De vegades (moltíssimes) estic més a favor dels forasters que dels mallorquins, encara que no vulguin aprendre de xerrar el català i l’ataquin i tot. La llàstima que em fan és que veig que l’Estat molt sovint els fa servir de munició contra nosaltres, els fan creure que els volem imposar les nostres coses a garrotades. I tu tens la santa paciència de prendre el cafè amb ells, cosa que l’Estat no faria perquè no necessita fer-ho, tenint eines tan persuassives com el cuirassat "Brunete", tens la santa paciència de fer-t’hi amiga, fins que poc a poc s’adonen que tu ‘eres mu buena gente’, perquè la majoria de mallorquins, igualment que la majoria de forasters, som ‘mu buena gente’.
Els que no són ‘mu buena gente’ són els governants, que han de defensar els "arcani imperiï" dels Estats: unes coses que de vegades consisteixen a vendre armament als negrets del Sudan perquè se matin entre ells, no sé si perquè no en vénguin tants o què. Això és així, els diaris ho han publicat. Ho ha publicat l’Avui i signa la crònica en Francesc Puigpelat; és ell el qui va dir que cada dia moren centenars de nins a l’Àfrica negra ferits amb bales espanyoles, vull dir que si era un secret no és per mor de jo que ha deixat de ser-ne.
I aquests mateixos senyors que els venen les escopetes, fan creure als negrets que els catalans som racistes i que no volem immigrants i que som nazis i escòria i que l’únic que volem és imposar el català per la força.
Dit això, vull dir també que no perquè pengi un escrit suposadament periodístic ha de ser informatiu. Són opinions. Opinions diverses a més a més, no sempre les meves. Tampoc no són autobiogràfics encara que molts vagin en primera persona. Gràcies a Déu.
N’HI HA PER TIRAR EL BARRET AL FOC
Independència moral
Salvador Cardús i Ros / Sociòleg i periodista / salvador.cardus@uab.cat
CRISTINA LOSANTOS
Em xoca molt saber que un dels programes de televisió més vistos pels catalans és Escenas de matrimonios. I encara més que ho sigui entre els joves catalans. De fet, ho trobo tan gruixut que fa dies que em resisteixo a la interpretació fàcil i, inevitablement, catastrofista. És a dir, no acabo d’acceptar les conseqüències que automàticament em vénen al cap: que la generalització i extensió de l’educació no ha fet persones més sensibles i crítiques; que com a civilització reculem, fent bones les tesis de Neil Postman al seu Divertim-nos fins a morir; que la banalització del masclisme és un fet clar entre la gent més jove; que s’ha acabat l’orgull de pensar que a Catalunya hi havia un gust televisiu més elaborat, cultivat per TV3; que hi ha un franquisme cultural que s’ha transmès tossudament a les noves generacions i amb més eficàcia que les virtuts de la nova democràcia liberal; que, en definitiva, n’hi ha per tirar el barret al foc.
ENCARA MÉS. L’EXTRAORDINARI ÈXIT d’aquesta comèdia, que, si no m’enganyo molt a mi mateix, diria que a finals dels seixanta i principis dels setanta ja ens hauria semblat infecta i condemnable, va merèixer l’interès d’un dels programes d’Antoni Bassas. Gent de tota edat i condició hi eren convidats a explicar com era que el miraven. I la majoria d’arguments, que no podien pas defensar ni els continguts ni la qualitat del programa, van anar per la banda del dret a veure el que a un li vingui de gust. Les autojustificacions eren fàcils de preveure: que si a la nit s’està cansat i es busca distracció; que si estem tips de veure polítics que no s’entén què diuen; que si riure amb humor groller i poca-solta no significa ser ni una cosa ni l’altre; que si no fa cap mal. Fins i tot hi va haver algú capaç d’apujar el to dialèctic del debat i, per bé que es distanciava personalment d’aquest programa concret, en canvi reclamava el dret a veure’l desacomplexadament i denunciava la possible temptació intervencionista de Catalunya Ràdio de voler dir què es podia veure i què no a televisió. La defensa teòrica de la primacia del "venir de gust", argumentat amb aquell puntet de progressisme, intel·lectualment em va superar.
LA MEVA METODOLOGIA DE REFLEXIÓ per anar més enllà de la desqualificació fàcil dels que s’alimenten d’aquesta repulsiva brossa televisiva consisteix a mirar d’interpretar què amaga i quines necessitats o mancances satisfà l’espectacle d’uns matrimonis dient-se de tot i més i, políticament, veure cap on apunta aquest rebrot de mal gust televisiu. I, a grans trets, se m’acut el següent. En primer lloc, no puc evitar la sospita que l’èxit d’aquest programa se sosté en la misèria emocional en què viu molta gent. El benestar material no ha anat acompanyat de la maduresa emocional necessària per viure en una societat tan complexa com la nostra. Les tensions de tot tipus se les ha acabat empassant la família, i molt particularment, la relació de parella. Els qui riuen amb Escenas de matrimonios, es riuen d’ells mateixos? ¿Té una funció catàrtica per tal d’alliberar tensions matrimonials insuportables? És, Escenas de matrimonios, una teràpia emocional de xoc?
EN SEGON LLOC, L’EMERGÈNCIA DESCARADA d’una estètica i llenguatge tan propis de la cultura televisiva franquista fa que la camisa no em toqui la pell. Un historiador expert en discurs televisiu, Giovanni de Luna, fa anys ens va explicar a la Universitat d’Estiu de Gandia el com i el perquè l’emergència a la televisió privada de la Itàlia profunda i tronada havia precedit el triomf de Berlusconi. I ara tampoc puc evitar la pregunta de si el "fenomen" televisiu de l’any no anuncia, per ventura, una victòria no esperada a les properes eleccions de l’Espanya profunda i tronada que vota PP. És una evidència que les parelles que protagonitzen Escenas de matrimonios voten PP. Però, i els que s’ho miren? És molt possible que els guionistes, de qui ho desconec tot però amb qui no voldria compartir ni una taula rodona, siguin gent veritablement jove, sense cap memòria d’aquella televisió franquista que ara imiten sense saber-ho. Atorguem-los el benefici del dubte. Però si fos així, això ja seria prou greu. Si les narracions socials d’èxit són a mans d’individus sense memòria històrica, ja ens podem anar calçant.
TERCERAMENT, QUEDA LA QÜESTIÓ de la llibertat de gustos. I aquí sí que m’ho posen fàcil. Aquest és l’argument preferit, precisament, dels que es dediquen a imposar-ne, de gustos. Es tracta de la vella sentència política -allò de "que se cumpla el efecto sin que se note el cuidado"– però aplicada al gust d’un consumidor desprevingut que viu de la il·lusió d’una elecció personal sense adonar-se de la coacció a la qual ha estat sotmès. Sí, la gent pot veure el que vulgui. Ara bé, el problema no és en el "poder", sinó en el "voler". És a dir, l’important és el criteri que ens permet elegir entre una o altra cosa. I encara aniré més lluny: més enllà del "voler", hi ha l’obligació moral de reprimir allò que, per bé que ens agradi i distregui, sabem que ens degrada i adotzena.
EM DOL DIR-HO, PERÒ A LA VISTA DE LES XIFRES d’audiències, veig més a prop la independència de Catalunya que no pas la seva emancipació moral.
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 24. Divendres, 2 de novembre del 2007
Paraules clau: Escenas, Riuen, Matrimonios, Gust, Independència, Moral, Catalunya, Televisió, Tensions, Televisiu