De Josep Pla a Robert Capa passant pel bloc ‘Pols d’estels’
Desgraciadament s?ha tornat a tirar de llebeig i no em vull donar a la beguda. Una cosa és que la prosa de Josep Pla t?instal?li en una altra dimensió amb un impuls tan indescriptible i difícil d?esquivar com els de la líbido, i l?altra és obeir les recomanacions de Pla cegament, com si t?hagués captat una secta i ell en fos el guru. Res de beure. Fa dies que ni la copa de cava del migdia, que era sagrada i innegociable i que cap recomanació facultativa ni cap medicament no va abolir. Cafè amb gel a les tres per combatre el xubec de la migdiada i ara d?aquí un moment una tissana de camamil?la de Menorca. Dues tasses.
El meu fill adolescent m?havia autoritzada a llegir la seva preciosa revista Sàpiens i jo em disposava a gaudir d?aquest rar privilegi de forma reglamentària, sense haver de recórrer a la lectura clandestina durant l?horari escolar, que no és decent. I encara és menys decent haver-ho de negar, tant si m?enxampa com si no. Tanmateix, baldament no m?enxampi, gairebé sempre descobreix que en absència seva he estat llegint la Sàpiens. Si fos comissari de policia podria obtenir qualsevol confessió contra la voluntat del detingut prescindint de la tortura i de cap mètode nefast, amb resultats espectaculars. Per alguna raó que se m?escapa i que durant anys vaig creure que tenia relació amb el tamany de l?illa on habit, no tenc accés a determinades informacions que són de la meva incumbència (és a causa d’això que no em deixen llegir la Sàpiens) o és un accés molt restringit i a més sempre interessat. Per exemple: cal que jo sàpiga que devers migdia arribarà un paquet, si jo l?he de recepcionar, però rarament sóc informada del seu contingut, i encara que m?interessi saben que no ho preguntaré mai, perquè jo mai pregunt. Per combatre aquesta plaga, totes les meves actuacions són en sentit contrari. Dic que me?n vaig a correus a cercar un paquet de llibres que m?envia La Central, posem per cas, i en don els títols i els autors. Voldria tenir les parets de vidre. Esper que en un termini breu sigui factible que, mentre llegiu, en un racó del bloc s?engegi el vídeo de quan estava escrivint l?apunt. I no és exhibicionisme. No sé què és, francament. Por?
Encara no he aclarit de què va morir en Llorenç Moyà Gilabert de la Portella, i fa devers 35 anys. Per treure?m el gat del sac crec que hauré d?anar al jutjat a demanar el seu certificat de defunció, no sé si me?l donaran. Ara, si me?l donaven, tot d?una escanejat i penjat aquí mateix. Vaig contra el secretisme, el trob mafiós. Vaig a favor de la claredat. Moltes vegades no em diuen qui s?ha mort i jo no puc donar el condol per gent que he estimat, i no els he poguts plorar de cos present, i no hi ha enlloc que hi faci més bon plorar que davant un mort. Quantes vegades en dur qualcú a enterrar he fet una volta pel cementiri de Pollença i he vist fotos de coneguts meus encastades en una creu de pedra dalt d?una tomba! I quan algú del meu grup troba estrany que jo plori davant la seva pròpia tomba, enlloc de plorar davant la que correspon, la del mort fresc d?avui, em demana què m?ha agafat i li dic que en Tomeu és mort, sa mare mateix em torca el moc ben riolera i conhortada, perquè ja fa quinze anys. Igualment, una al?lota que estava de vuit mesos i que m?havia enviat un missatger per informar-me del seu estat tot d?una que ho havia sabut ella, no és que estigui ?florida?, com li dic; senzillament està embarassada. Crec que em fan mòbing. L?excusa és que jo visc en el meu món i no prest atenció al que m?hagin de dir els altres, però és una excusa infecta: jo sóc una espia justament, i les meves antenes estan ben orientades. Però no una espia de persones, no: una espia dels sentiments que es presenten amb l?embolcall de les paraules. No he de fer com en Josep Pla, ell que ja era tan bon espia del temps que transcorre, haver d’anar a cercar romanços d’un calibre que el posaven a l’alçada dels criminals. D’ençà que he llegit la Sàpiens d’aquest mes ja no crec que en Pla sigui bona persona. Ho vaig dir però ho retir. Me’n desdic. Què n’havia de fer ell del destí d’una pobra gent que fugia d?uns assassins sense escrúpols que no varen causar més que desesperació i desgràcies a tothom i les males accions dels quals encara avui cuegen? Crec que m’hauria convingut més beure que llegir la Sàpiens, avui, però no bec perquè no vull estar tan a les ordres d’en Pla. De moltes coses no en tenia ni idea. Per exemple, la tírria que tenia als tomàquets és ridícula. El tomàquet és de les millors coses que existeixen, i a més ara s’ha descobert que el seu consum ajuda a prevenir el càncer de pulmó. Veig que comencen a sortir coses que estaven molt amagades. La fotografia de Robert Capa del milicià mort a Cerro Muriano el 5 de setembre de 1936, prop de Còrdova, considerada una icona de la Guerra Civil espanyola, és falsa. En el documental L?ombra de l?iceberg, d?Hugo Doménech i Raúl Riebenhauer, diversos experts, entre els quals l?astrofísic Enric Marco, l?autor d?un dels meus blocs preferits de Vilaweb (Pols d?estels) qüestionen aquesta imatge i pensen que fou una posada en escena genial. Marco, a partir d?un seguit de càlculs estudiant l?ombra atrapada, conclou que la fotografia es va fer entre les 9 i les 10 del matí. La crònica oficial diu que l?ofensiva franquista va començar a les 5 de la tarda. Però no té cap importància que fos falsa: es tractava de moure les consciències cap a la causa republicana, i ho va aconseguir plenament. Capa lluitava per una causa noble, mentre que Josep Pla ajudava els malvats. És una cosa que mai no li podré perdonar, perquè m?ha fet molt de mal. El problema és que m?agrada molt com escriu en Pla. Si no m?agradàs el que escriu, de problema amb en Josep Pla jo no en tindria cap. Dit altrament: el problema és que m?agrada moltíssim la manera d’escriure d’en Josep Pla.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Del post anterior, dir-te:
"A cada porta que tanquen, se n’obren deu"
Saltor, secretari de premsa feixista espanyolista a París, Sentís –sota les ordres de Serrano Súñer– perseguint a Josep Maria Batista Roca a Londres, Pla telefonant a l’aviació italiana quan veia sortir els vaixells que duien menjar i medicaments cap a Barcelona des del port de Marsella…
Hom pot escriure, fins i tot adjectivar (descriure), molt bé i ésser un malparit alhora.
Benvolguda Xesca,
Enric Vila ha publicat dos articles/columnes sobre la informació/reportatge de Sapiens.
Estan a la web http://www.salvadorsostres.com
T’adjunto la columa d’avui, al respecte, d’Enric Vila. La primera va sortir fa 2 o 3 dies. Una abraçada.,
Lisa
_________
Dimecres, 21 de novembre de 2007
Enric Vila – http://www.salvadorsostres.com
Dietari a Destemps (A la senyora Vallespir sobre l’afer de Sàpìens i p.d. de comiat)
Sóc
lectora esporàdica de Sàpiens i si no vaig mal fixada diria que l’Enric
Vila hi té una secció fixa (Històries increïbles…. o alguna cosa
així). Trobo de molt mal gust que es critiqui d’aquesta manera una
publicació on es treballa…. Que no té pas el telèfon del director del
Sàpiens l’Enric Vila per dir-li aquesta mena de coses i no pas fer-ho
en un web? Jo si fes això amb la meva empresa li asseguro que em
despatxarien…..
Sra Vallespir,
Esclar
que tinc el telèfon del director de Sàpiens, però no pas per dir-li
aqueta mena de coses. Si el truqués per dir-li aquesta mena de coses,
aleshores no sé si faria bé de despatxar-me però segur que faria bé
d’engegar-me a la merda. Jo no sóc ningú per dir-li com ha de fer la
seva feina, només faltaria. En canvi, sí que sóc algú per escriure
entrades com aquesta. De fet, és la meva feina, igual que la del
director de Sapiens és dirigir Sàpiens. Jo escric, senyora. Faig
articles. No sóc un oficinista. Naturalment que procuro no criticar els
mitjans on treballo de manera sistemàtica, però procuro pensar per mi
mateix. En el cas de Pla, per què es pensa que ha trigat tant a sortir
aquest text? Esperava que algú, finalment, diria alguna cosa. Però es
veu que en aquest país a la gent li agrada criticar només en privat.
Del debat civilitzat d’idees ningú no en vol saber res. Les paraules es
van inventar per això, per evitar les pedrades. Ara: si no es fan
servir es rovellen i llavors tens un idioma inconsistent i poc valorat
com el que tenim, i un país mesell. No tot és culpa de Franco, senyora.
Jo sóc
col·laborador de Sàpiens, i d’alguns mitjans més. Els mitjans tenen una
línea editorial que no necessàriament ha de coincidir amb el pensament
dels col·laboradors, ni molt menys amb el dels altres mitjans on
treballen. Els mitjans, fent ostentació d’independència, es desmarquen
sempre de l’opinió dels col·laboradors; no veig perquè els
col·laboradors no podem desmarcar-nos públicament de l’opinió dels
mitjans. A Sàpiens jo hi faig la meva secció tan bé com puc, amb mesos
més inspirats que d’altres com és natural. Aquí s’acaben les meves
obligacions. Sàpiens, afortunadament, no és La Vanguardia. Ni volen ni
tenen diners per comprar els seus col·laboradors. Al director, que
vostè diu, jo sempre li repeteixo que em trec el barret amb els
resultats de vendes i de presència pública que han aconseguit. Al
director, i als pedants llepafils que de vegades et vénen a dir que si
hi ha massa imatge, que si no és prou profunda i tot això. Sàpiens
funciona perquè executa el model de revista que vol fer amb precisió
Suïssa. Però en el cas de Pla, ho sento, crec que s’han passat, que han
patinat. A més, resulta que de Pla jo en sé unes quantes coses. Exposar
la meva crítica, raonant els motius, no és pas de mal gust. Sàpiens ha
donat públicament una imatge de Pla i jo públicament la combato, ja
està. La trucada al director me la reservo per saludar-lo. Vostè,
senyora Vallespir, reservi les seves indignacions per afers més importants i llegeixi més Sàpiens.
P.D.
Dit tot això, senyora Vallespir, l’ha encertat vostè de ple: ja no
col·laboro a Sàpiens. El director m’acaba de trucar dient que, si ell
fos jo, és a dir, si ell tingués les meves idees, de cap manera no hi
col·laboraria. Jo li he dit que per mi no patís, que m’hi sentia la mar
de còmode. La llibertat de pensament sempre l’he donat per descomptada.
La ideologia em sembla un petit detall, el sectarisme no l’he entès
mai. És possible que estigui equivocat, no ho sé. No és l’únic que m’ha
dit que no hauria de col·laborar a Sàpiens. En tot cas, el director ha
insistit a mirar pel meu bé. De fet, feia temps que buscava la manera
d’afavorir-me. I finalment he hagut de cedir. Em sap greu, de veritat.
I també em sap greu, ara que ja no ve d’aquí, que sent una revista
lleugera, però que està tècnicament molt ben feta i sap vendre els
temes, Sàpiens vagi esdevenint un simple pamflet de l’esquerra
guerracivilista, com si no tinguéssim prou elements d’idiotització
col·lectiva. En tot cas, sempre estaré agraït al senyor Creus per
aquella columna, que, en el seu moment, va ser la primera que vaig
tenir. Una cosa, no treu l’altre. Goodbye.