L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS
Redòs per a la serenitat municipal
CAIGUTS DE LA MOTO ‘POR DIOS Y POR LA PATRIA’ (III)
Hauríem de parlar de l’ortodòncia.
Ahir mateix que és prop vaig llegir a la premsa de Madrid, que és la que compta (ja no cal fer distincions entre la "Brunete" i l’altra perquè els de l’oest tots són cuirassats i els d’aquí, epígons de cuirassat) que hi ha una línia d’investigació mèdica avançada (deu ser ianqui) que assenyala una més alta incidència de la depressió en el sud d’Europa, concretament 3 països: França, Espanya i Itàlia. Sorprenentment, Grècia se n’escapa. Està relacionada amb el baix nivell cultural, especialment de les dones, la baixa qualificació laboral que els ha empobrit fins a la misèria més clamorosa i el no-intervencionisme de l’estat (tant com els agrada ficar el nas justament, a aquests estats, en d’altres coses) per pal·liar els efectes de la desintegració de la família i proveir-les d’allò que necessiten per afrontar una situació de dependència que els provoca, per començar, tristor i angoixa. De manera que queda clar que als països del sud la gent no és tan alegre i optimista com diuen, i que cal anar als països nòrdics, com més amunt millor: els països escandinaus, per gaudir de la vida amb totes les seves possibilitats i a desgrat de determinades contingències i revessos que puguin presentar-se.
Nosaltres de moment seguirem la veta dels preparatius per patir de depressió. Podríem començar parlant de l’ortodòncia, tot i que avui no tenia ganes de parlar-ne. Ja feia anys que la meva generació l’havia oblidada.
Com és natural i municipal, tant els meus fills com els fills de tothom han hagut de menester una ortodòncia. No conec ningú que tingui un fill que hagi pogut prescindir dels serveis d?un ortodoncista.
La primera visita, la de la revisió i el pressupost, revela la presència de càries a dotze peces. L?ortodoncista els fa una reflexió, els regala raspalls de propoganda del seu color favorit, els regala mostres de dentifrici amb gust de mandarina, de kiwi, de maduixa, de prèssec. I els recorda que si no cauen de la moto la seva generació arribarà a centenària. I si als catorze anys ja tenen dotze dents o caixals amb càries, és plausible que dels quaranta als cent, un total de seixanta anys, hagin de viure sotmesos a la tirania de les dietes blanes: als purés, a la sopa ?maravilla?, als batuts de fruites sense poder trencar mai la monotonia amb una pizza, amb una hamburguesa, amb un ?fried chicken? ni amb res del que tant els agrada. Però és inútil. La meva generació no ha aconseguit que els seus descendents es passin un espalmador per dins la boca, com a mínim abans d?anar-se?n a jeure. A més que, si ho haguessin fet, res no hauríem arreglat, perquè tenen el vici de menjar dins l?habitació. Cada dia quan entra dins l?habitació del monstre, la primera cosa que fa na Magdalena és llençar capses buides de Donuts dins la paperera i endur-se?n ampolles buides de Laccao cap al compartiment que hi ha a la cuina per al reciclatge de vidre. Troba papers de caramel, però això és el que menys la preocupa perquè fa anys que ella no n?entra cap dins casa seva que no sigui fora sucre. De cada empast li fan pagar 50 euros; ella considera que és un preu raonable. Ja en tornarem a parlar de l?ortodòncia. De fet, les ortodòncies en general inspiren sentiments de gratitud, atès que els divuit mesos que la duen falcada molt sovint són els únics divuit mesos de la seva vida que la criatura s?ha raspallat les dents amb una certa regularitat, almenys el dia que toca revisió.
Per anar a jeure no se solen treure els mitjons, i no els agrada posar-se sabatilles o no els han trobades, i el més segur és que jeguin vestits diria ella, perquè cada vegada que els canvia els llençols troba el pijama plegat així com ella el posa. No els veu capaços de plegar-lo igual.
Diuen els avis que tot això que passa avui és culpa dels pares, però no d?uns determinats pares, sinó de tota una generació de pares. Podria ser veritat. Els pares de tothom solen ser sempre iguals. Els de la meva generació tots eren feixistes, i ella no s’oblida mai de dir-los, quan els visita a la residència que gràcies a Déu els va trobar, que no varen moure un pèl contra el feixisme quan eren joves; que resignadament el varen assumir, encara que no els agradàs, i que no varen lluitar. I llavors ve quan ells li amollen que bones feines havien tingut per poder-li donar menjar a ella, i que s’havien hagut d’arromangar de valent perquè pogués estudiar, llavors que no hi havia escoles, que tot eren monges i capellans.
També podria ser que en determinats casos puntuals la catàstrofe l?hagi desencadenada un dels dos membres de la parella, el que es vol divorciar. Utilitza la capacitat destructiva de l?angelet que Déu els va enviar per provocar desesperació i desgast, perquè l?altre hagi de prendre els atapins i li surti baratet, o barateta. No n?hi ha un pam de net en el procés de separació de molts de divorciats.
Això són les conseqüències de la desaparició de la tieta, l?àvia o qualsevol altra mena de penjat d?aquests que abans circulaven per les cases, una vella mainadera, la germana de llet de la padrina, etc. Eren elles que els contaven les Rondaies Mallorquines i que tenien la santa paciència d?ensenyar-los a fer-se el llit i tot lo dia els donaven tatxeta amb el raspall de dents, el garrons que s?han de netejar ben nets, la brutor de davall les ungles i la de les orelles i tot això. Si no complien aquests protocols els joves es tornaven bojos, perquè la gent naufragada que per pal·liar els dèficits educatius els va agafar per compte seu, eren una gent repetitiva, goebelsiana i exasperant. Et feien venir insomni, si no complies el que t’havia ordenat la tieta i no anaves per les seves. Quan tot aquell adreç es va anar morint, na Magdalena, atès que ells començaven a ser un poc més grandets va prendre la decisió de tornar a treballar fora de casa, encara que totes les feines que hi ha a l?actualitat siguin rònegues i per guanyar tres pessetes i gràcies; en realitat, més que per guanyar diners, són per perdre, perquè l’absència d’un carrabiner a casa com la que s’ha donat a la fuga ha suposat el desencadenament d’un seguit de sinistres (entre els quals un incendi originat a l?habitació de la seva filla, hom suposa que quan encenia un porro) i una sèrie de despeses extra. Per exemple, tots han de menjar fora, i han hagut de cercar una dona extrangera, sud-americana, dues hores cada dia. I no planxa. A més a més, barreja roba de diferents colors dins la rentadora i posa la temperatura de l?aigua massa alta i tot es destenyeix i embruta la roba blanca. Ah, i no sap estendre, penja la roba apilotada i no s?eixuga mai. I tot i que a Mallorca, especialment a l’hivern, faci un sol que torra el cul a les llebres, han de posar l’assecadora dues vegades cada dia, i és una assecadora ja obsoleta amb una arrencada de 3.000 wats. A na Magdalena no li dóna la gana de comprar una assecadora de baix consum, ara.
Ella està encantada de la vida des que va a fer feina. Com a mínim, s?evadeix durant vuit hores de la tirania domèstica i el vespre no està rebentada, sinó que està fresca com una cama-rotja. La seva feina consisteix a donar hora per telèfon en un PAC. Ara està prova, però si li fan un contracte més formal durà un ciri a la Sang i pujarà al Puig descalça.
Ah sí, l?ortodòncia. Normalment acaba llençada dins una caixa de plàstic on hi ha peces de Lego, preservatius de propaganda d?aquests que els proporcionen a l?institut i capses de Marlboro esclafades, devora un picadís que sembla l?orenga de posar a la pizza; ella s?estima més no pensar que podria ser una altra cosa. La dentadura els va quedar ben recta. Perquè les dents aguantassin rectes igual, només s?havien de posar l?ortodòncia un cop a la setmana. Però passen, perquè els han dit que tenien més personalitat amb aquella dent una mica decantada.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Pila de vegades, el dia, que l’Armand Boy diu ‘Tu ets imbècil o què’: de mitjana, 500. Pila de vegades que s’equivoca: 0. Drets: tots. Deures: ni de broma. Salut: bona. I afeccions: jugar a escacs amb l’ordinador. Què vol ser quan serà gran? Ric. Fent què? ‘Tu ets imbècil o què. Els rics no treballen.’ I els seus pares? ‘Puess clar.’ Cap on anava quan hi ha hagut l’incident? ‘Qui?’ L’Armand Boy. ‘Qui!?’ Tu. ‘Jo em dic Eduard i sóc l’amo del cotxe que té darrere. Pensa moure’s o què?’ Perdó, perdó, perdó. Demano perdó: tres vegades.
Ara arribo a la benzinera, que és on anava, i veig un cotxe que perd combustible i el conductor és a dins. Per la finestra, li assenyalo amb un dit allà d’on surt el broll i em respon a cops de cap, fa que sí, engega i se’n va. Comprensible (si hi hagués trigat gaire hauria hagut de tornar a omplir el dipòsit) i poc pràctic (si pretén anar gaire lluny). I ‘Considerat’, diu el mosso. ‘Un altre’, diu el mosso mentre escampa serradures, ‘fa la bassa més gran, hi cala foc i ens fot la vida enlaire.’ Bum! Una dona baixa d’un Hummer i clava els talons a terra. Uau!, la ressegueix el mosso, que a l’instant ha deixat de fer allò que feia. ‘Ple?’, li demana amb la mà estesa, i ella hi deixa caure la clau i ‘Espavili’, diu, ‘que aquests nens han d’anar a escola’; i amb la mirada fa que el mosso miri dins el cotxe just quan se n’obre una porta i en surt una nena (d’un salt). Deu tenir l’edat de l’Armand Boy, penso. ‘Coneixes l’Armand?’, li demano. ‘Qui?’, s’altera. ‘L’Armand Lestult’, dic. ‘Per què?’, fa. ‘Sóc la seva tia’, menteixo. ‘Va a la meva classe’, diu tota vermella. I m’invento que és amb ell amb qui es vol casar. Ella serà farmacèutica i ell. Ell serà l’Armand Man, l’amo d’un gran negoci o d’un de petit o de cap. I, sempre que li vingui de gust, dirà: ‘Ja sabíem que eres imbècil, allò que no sabíem és que també fossis…’. A discreció, ho dirà. Amb menyspreu i gens d’inventiva. I visitarà tots els Mac Falafels del món. O potser es quedarà a casa. No ho sé.