L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

A l’entrada anterior us parlava d’una amiga ‘missing’ en combat que pateix la devastació causada per la munició kitch que dispara contra la societat la ‘Brunete’ (d’esquerres i de dretes) mediàtica d’ençà que la televisió existeix. És el triomf del franquisme.

Podrien jubilar l’exèrcit. Aquí el tenien (no sé a les altres bandes, tret dels nazis) per abatre la població civil, per ajupir-la i dominar-la, per explotar-la, per acollonir-la. Ara ja no els fa cap falta. Amb na Lina Morgan o com es diguin els seguidors del corrent eticoestètic que va fundar o representar (no sé ara qui són, no mir la tele a no ser a la carta i pagant. La darrera vegada que vaig mirar directament el que sortia va ser l’any 2001, el mes de setembre: quan varen caure les torres bessones) ja en tenen prou per esclavitzar la població i per aterrir-la. Veig que TV3 també s’hi ha apuntada. Ho diré ben clar: si no hagués estat per defensar n’Eliseu Climent, nyisclis que jo hauria posat una firma per defensar TV3. Ja n’estic cansada de posar firmes i de fer pallassades. Fa pocs dies en Cardús en un article a l’Avui que vaig enganxar en algun missatge d’aquest bloc se n’admirava, de les preferències dels teleespectadors de Catalunya.

Deia d’aquesta amiga soltera, però la majoria dels meus amics són divorciats, els homes sovint més d’una vegada, i les dones, generalment només una. Les divorciades que jo conec, en general n’han quedat ben assaciades. Ara de poc ençà em trob que un número espectacularment creixent de parelles d’una cinquantena d’anys en amunt que encara resistien (una perquè ja no s’ho paga canviar, diguin el que diguin: a la meva edat, si lligues ja ha de ser amb benzina de la forta, i els homes amb Viagra, a banda de la benzina forta; el ritme de cada dia ja no l’aguantes i els vespres davant la tele fas becaines a la camilla. Només surt bé de tot d’una, fins que s’acaba), els resistents d’aquesta espectacular ensulsiada, moltes vegades aguanten per manies particulars que tenen, inculcades d’alguna tieta o d’alguna àvia. Per exemple, una amiga meva que va tenir tieta soltera, aguanta perquè ha agafat la mania que quan li duguin els bocins del seu fill adolescent accidentat de moto, no vol que la funerària trobi les portes pels morros i la casa buida. Vol que quan li duguin el seu fill destrossat l’habitació estigui arreglada. Vol que la roba d’estiu de la seva filla estigui neta i planxada dins bosses amb bolletes de lavanda, tot guardat fins l’estiu que ve en una caixa banquera. I vol que el seu fill rastafari i okupa, quan torni (ella secretament espera que per Nadal tornarà a casa i resa perquè torni, i això que ella no anava a missa i no és casada per l’església) trobi tots els seus pòsters allà mateix on els havia enganxats amb cel·lo, només que ella els ha fets emmarcar, ha pintat l’habitació i els ha penjats amb un soquet i una armetlla, i li ha comprat un moble nou de calaixos i un de molt pràctic per a posar sabates, a Ikea. Doncs aquesta, ara presenta els mateixos símptomes que presenten al principi tots els que al final escampen. Quan escampen comencen a cantar com una cadernera, això ho he descobert a força de números: campana de Gauss, estadística, freqüència. Quan les converses de la gent tenen tant de contingut, és que es preparen per escampar. Els solters i els qui no han tingut fills no expliquen tantes animalades, és per això que una persona generalment s’alleuja quan fa un cafè amb una amiga que de tot d’una no et podia veure perquè li vares fotre el nòvio.

Tant si duen cuiro, bat de beisbol i s’afaiten la closca amb unes màquines d’aquestes que es graduen del zero al cinc (ells la posen al zero) com si duen un brillant encastat en una dent i cinc peces de piercing en una sola orella i dues a la llengua (una besada seva deu evocar un cementiri de cotxes) com si duen rastes, coa de cavall i tatuatges, quan la seva àvia estalviant euro a euro d’una pensió miserable com totes les que cobren els jubilats de Mallorca els regala una moto perquè de tant en tant la visitin a la residència, la primera cosa que fan és cercar-se una mica de repartiment de telepizza (jo no en diria feina) els caps de setmana per la benzina (i tu no els facis la contrària, ni tan sols no els facis veure que a la feina, si de cas, la fan per a ells). Quan arriben del xibiu on s’han llogats, la primera cosa que fan és agafar el comandament de la tele, llevar-te de davant els ulls i les orelles un documental boníssim de la BBC sobre la república de Weimar i fer sortir aquesta gentussa de Telecinco per la pantalla. I s’asseuen amb els potons damunt la taula i et demanen un tassó d’aigua. I tu els aboques el tassó d’aigua amb un bocí de gel que hi poses perquè la trobin més bona perquè saps que no se l’abocarien ells mateixos ni que fos el mes d’agost i es trobassin a 40º, i saps que si tu no els abocaves aquella aigua, abans de fer-ho ells mateixos consentirien morir deshidratats.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!