L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS
Redòs per a la serenitat municipal
BONS PER FORÇA
Tornen els dies de no poder-se barallar per un no-res i de no poder agafar els atapins ni fer alçades de cul
Ah, i aquests que sempre tenen la bravegera madura no podran presumir. Tornen els temps antics?
Un oncle meu afeccionat a les ocurrències solia observar que a finals de temporada, si els havia anat bé xerraven massa fort enmig del carrer. Sense aixecar-te de la butaca sabies qui passava. Fa vint anys coneixíem cambrers que d’un xibiu a la platja en treien 30 milions (de pessetes, se sobreentén). Així, els al·lots, com havien de voler estudiar d’enginyers.
N’hi ha que guanyen un duro i el duen penjat a l’esquena, sentenciava la meva padrineta. I el seu home navegant, l’avi Martí, tampoc no en volia saber res, dels doblers. Quan no era la fallida del banc era una altra cosa; només l’havien fet patir.
Una vegada, conten, varen entrar a casa dels meus padrins uns d’aquests que pertot veuen negoci; volien que el meu avi hi prengués part. Feien comptes guanyar una doblerada.
Estic tan acostumat a perdre, que guanyar ja me sap greu, els va dir el meu padrí. Per la noció que tenc d’ell, certament molt reculada, i les coses que n’expliquen, atès que totes se consonen puc dir que els va parlar amb franquesa; no era ni una ofensa ni una fanfarronada. Crec que li feien fàstic.
Fos com fos, varen venir maldades i la seva descendència s’hagué d’arromangar fins a l’aixella. És la generació perduda que diuen, la dels meus pares. Tanmateix, jo començ a pensar que de perduts i d’aperduats hi anam tots. La mar com més té més brama.
No els entenia ni entenc els d’ara; a mi no em donen mai explicacions de cap casta. Encara no he esbrinat de què va morir en Llorenç Moyà Gilabert de la Portella, i això que l’estimava. Munpare em deia que no em posàs arracades i no em posava arracades i ja està, i em deia que no berenàs al carrer i no hi berenava. I he estat una quarantena d’anys per desxifrar el seu metallenguatge i encara gràcies per haver-hi reeixit.
A què venia aquella fúria contra unes arracadetes que sens dubte m’havia comprat ell mateix? I com era que no podía berenar pel camí quan me n’anava a fer un tomb amb la barca? Tot d’una era fosc quan començàvem a escola; el temps de berenar dins la cuina em feia falta per acostar-me al cap del moll, quan me’n volia anar amb el bot. Però ell no s’explicava. Era no i d’aquí no el treien.
Això va començar l’any que vengueren, amb les seves famílies, grans bandades de nines murcianes. Només varen estar un any, a causa d’una sequera. Però va arribar a ploure i se’n tornaren per allà on havien vingudes. Munpare devia haver observat que elles no en duien d’arracades, i que no berenaven. Tanmateix, aquesta norma es va seguir aplicant amb la vinguda dels andalusos, i això que ells tot d’una que cobraven la primera paga ja els veies passar amb un transistor que anava amb piles amb el volum posat a tota pastilla, perquè tothom el sentís i el veiés. I es compraven or i argent, rellotges, anells de sello, cadenes de dur penjades pel coll i altres falòrnies que haurien posat en perill la vida dels mariners, vat ací com era que les detestaven. Amb una senzilla aliança de matrimoni, més de dos s’hi havien jugat un dit; són criminals les enganxades amb nylon de volantí, i encara més els hams, les robadores, les femelles de pescar calamars…
La idea del meu pare era no provocar l’enveja de ningú. Però crec que ara, si el tenia al meu costat devora el foc (que és una cosa que cada dia debades sospir) sobre això em pens que hauríem discutit. Li hauria fet veure que els dies d’ara és molt més perillós semblar pobre que semblar ric, i si el que tractava era de protegir-me, s’havia equivocat d’estratègia. Tampoc no va aconseguir el seu somni de justícia distributiva o comunisme o com li vulguin dir: que almenys dins la mateixa casa tothom fos igual de ric. I ara que no me vénguin que els qui es fan rics partint del mateix pressupost és perquè estalvien més que els altres: és perquè parasiten, gorregen o s’enduen la padrina a ca’l notari quan els altres no els veuen.
Esper que no hi hagi motius per haver de descartar qualsevol brega i no hagin de viure alisos i menjant carn de morro en silenci, perquè és molt trist. Conforme, que de vegades s’hagin de discutir i s’hagin d’esgatinyar perquè no els facin la pelleta damunt. I que no torn que ningú hagi de patir captiveri perquè se n’han aprofitats i ara no pot fugir.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
…. els rics d’avui …. Has escrit el que és, la realitat. Ni el teu pare ni el meu no sabríen viure la vida que a naltros ens envolta. Apunt que mereix ser un article d’opinió en qualsevol dels diaris que són editats; tenim el més Vilaweb, i en gaudim dels teus escrits.
Bon dia Xesca i molt de fred ……