A ?????, una fugida plena de retrobades
Me’n vaig a Poros ( Π?ρος ) , una illa grega del Mar Egeu, que segons la Françoise és el més semblant al Paradís.
Fa anys que me’n parla. Ella hi va cada estiu amb la Marie i alguns amics que s’hi afegeixen i sempre m’hi convida. Un any li vaig prometre que hi aniria i aquest any ho compleixo. M’ha fet una “guia” amb els millors racons, les millors platges, els millors restaurants i les millors propostes per reviure els plaers i les emocions que ella hi ha viscut.
Jo hi anava una mica a cegues… i resulta que Poros és una vella coneguda.
La Montse Massana que té bona memòria (per l’edat que tenim) em recordava que a Poros, a Hydra i a Mikonos ja hi varem anar l’any 1979 (o era el 80?) en un viatge a Grècia que compartírem amb els nostres respectius d’aleshores (el seu és el mateix que el d’ara… i és que trobar un altre Fisher és mooolt difícil!). En tot cas, hi haviem estat només un dia i recordava una festa, un mercat, un restaurant i moltes bones sensacions.
La Françoise m’ha explicat mil coses de Poros però més que detalls de pedres i paisatges, m’ha parlat de sentiments. Ella era allà quan va morir la Catherine, quan el Jofre era de vacances a Ginebra -a l’apartament de la Françoise- va rebre la mala notícia i va mobilitzar-se per localitzar-la.
I jo marxo un 6 de setembre, aquest dia en que la Françoise, des de fa deu anys, es fa present, sigui allà on sigui, per recordar plegats un dia trist però lluminòs en que vàrem prometre’ ns que ens estimariem sempre.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Bon viatge, mon ami.
disfruta molt i a la tornada cotilleixem
Pensem en tu
No som pols, som escuma.
Una fugida improvisada, dolces retrobades.
Records amargs, endolcits lleugerament pel temps.
Intentem viatjar sempre amb tu per compartir la dolçor i fer menys present l’amargor.
A vegades, sovint, s’escolta una veu, potser la seva.
Ja saps que t’estimo molt.
Precisament aquest cap de setmana parlava amb uns bons amics de les illes gregues, ells són uns entusiastes de Grècia i per poc que poden hi van sovint. En buscaven una per passar uns dies de vacances ja que han tingut un estiu trist amb un amic , que per ells era com un germà, que es va morir molt ràpidament.
La teva entrada al blog m’ha fet recordar la Núria, curiosament també avui parlava d’ella amb un bon amic que em va veure al programa MEMORIES DE LA TELE, xerrant del reportatge marihuana terapeutica i l’aventura de les 5 setmanes en globus.
Ja fa uns quants anys, però la porto al cor, com tu.
Una abraçada i bones vacances
Magda
Jo també hi he pensat aquests dies, … amb tots, amb ella, amb tu, i ara mirant el teu bloc, m’ha vingut a la memòria la bonica cançó del viatge a Itaca, que curiosament, aquest disc me’l vas regalar tu, seria sobre els anys 74, i que avui, per raons que no venen al cas…ja no el tinc, però el record si, i des de Grècia, des del Cap de Súnion, si hi pots anar… tot es veu amb molta claretat. Disfruta-ho! Fins la tornada.
I. O.
Lo de difícil de trobar-ne un
altre com jo va per lo de bo o per lo de “raro”? Deixem-ho.
Lo segur és que va ser l’any 80. Recordo perfectament que estàvem
en un petit hotel de l’Illa de Rodas quan varem llegir la noticia en un diari
(en grec segur que no) de que s’havia creat Solidarnosc o Solidaritat liderat
per en Lech Walesa, i també recordo gratament la xerrada que en el jardinet de
l’hotel varem tenir amb una senyora ja gran, filla de Rodas i descendent de
jueus sefardites, que mai havia estat a la península ibèrica, però que encara
conservava la llengua dels seus avantpassats podent-nos així entendre’ns.
D’aquell viatge en tinc molt bons
records. Quan escanegi les diapositives (en aquella època era lo que es
portava), et faré arribar alguna de les fotos per veure el “caretu” que teníem.
Apa, gaudeixen i no beguis gaire
retzina o ouzo.