La conferència d’Ibarretxe ahir
va ser memorable. L’Auditori AXA , ple de gom a gom i amb gent a
fora. Els aplaudiments, nombrosos i llargs. El contingut, clar i
contundent. L’exposició, pedagògica, professional i amb
convicció. La sensació de lideratge és clara i
per això no sorprenen apunts com el del bloc El Campanaret
(Gerard Gort): “Ibarretxe
parla clar en un país sense president”. Avui, doncs, el
lehendakari és el protagonista de la blogosfera sobiranista i
d’alguns mitjans. Exemplar el tractament de Vilaweb,
amb talls de vídeo, l’àudio complet de la conferència,
les diapositives i tot allò que faci falta perquè qui
s’ho va perdre pugui tenir-ne tots els elements. I, a més, els
blocs amb les corresponents lectures de l’acte. Però abans
d’entrar en la meva lectura, m’agradaria passar de puntetes sobre
algunes altres qüestions que són actualitat avui i que la
conferència d’Ibarretxe podria eclipsar.
En
primer lloc, deia dimecres
passat que la inclusió de Manuel Pizarro com a número
2 a les llistes del PP era un escac per a CiU, que tenia previst fer
valer la seva equidistància de PSOE i PP per a un nou episodi
de peix al cove. Aquesta arma negociadora de Duran era efectiva en la
mesura que PP i PSOE necessitessin entrar en aquesta negociació.
Si uns i altres, sabent que és poc probable que obtinguin
majoria absoluta, fossin conscients de la necessitat de pactar amb
CiU o ERC segons el cas, tindrien en compte l’escenari post-electoral
a l’hora de triar candidats i a l’hora de fer declaracions. Però
tots dos partits nacionalistes espanyols van descordats. Un, el PSOE,
brandant la catalanofòbia de José Bono. L’altre, el PP,
brandant la de Manuel Pizarro com a novetat. I si hem de fer cas
d’una notícia
que recull avui El Singular Digital,
Duran ha encaixat l’escac i ha declarat que “per memòria i
per dignitat”, CiU no es pot plantejar un pacte de legislatura amb
el PP. Coneixent Duran, que un dia es declara sobiranista i l’endemà
diu que sobiranisme i independentisme no són el mateix,
aquesta notícia no té gaire valor. Avui diu això
i demà (o aquesta tarda mateix) aclarirà que amb el PP
no s’hi pot fer un pacte de legislatura però sí
afavorir-ne la investidura amb l’abstenció i després
fer-hi pactes puntuals. De fet, si el PP fos la força més
votada, CiU hauria de ser coherent i no pactar amb Zapatero per
arrabassar la presidència a Rajoy.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
…vols que CiU no agafi d’una vegada per a totes un lideratge independentista semblant al d’Ibarretxe. Potser perquè ja t’has desenganyat totalment de l’actual executiva d’ERC?
No creus que el lògic seria demanar de Carod i Puigcercós que haguessin anat a la conferència i s’haguessin entrevistat amb Ibarretxe.
Com és que Carod va a Escòcia per entrevistar-se amb el líder escocès per veure la proposta del referèndum d’Escòcia, però en canvi no ho fa amb el líder basc, quan tots dos han plantejat un referèndum similar.
M’agradaria conèixer l’excusa perquè no hi van anar. Tu la saps?
N’hi ha per llogar cadires de la deriva i la poca entitat política d’aquests politics.
Com a complement a la conferència d’ Ibarretxe que ha protagonitzat amb encert els teus blocs vull dirigir l’atenció a l’entrevista a López Burniol en el Periódico. Ho relata Tribuna Catalana que és d’on extrec el resum i comentari.
"Burniol es reconeix federalista "autèntic", en un Estat en què "Catalunya
se senti còmoda" i on s’accepti el seu dret a la independència si
"la majoria de catalans volen marxar". Aquest dret "de
secessió" és precisament l’eix central de la seva proposta, doncs
suposaria "una decisió seriosa" que permetria "posar
tothom davant de la seva responsabilitat".
Naturalment, Joan Tapia li pregunta si un PP que no ha acceptat ni l’Estatut
acceptaria aquest dret de secessió. La resposta de Burniol és digna d’antologia:
"Dies abans de la caiguda de Berlín tothom creia que el comunisme
era etern".
El que Tapia no pregunta ni Burniol respon és que hem de fer els
catalans si aquest Estat federal no es concreta ni aquest dret de secessió no
es permet."
Els socialistes van acostant-se al bon camí. Molt bon senyal. Estem fent bona feina i les circumstàncies ens hi ajuden. A continuar que avancem!
De tota manera, el nostre problema encara es diu PSC i totes les teranyines mentals que ens han anat inculcant: solidaritat, no provocar malestar entre regions, el PP és el papus, un dia ja ens entendran, els progressistes del PSOE ens ajudaran, hem d’ajudar les regions pobres d’Espanya, no ens hem de diferenciar massa, etc.
Vaig escoltar el Montilla a l’Oracle, crec que el problema no és el poc entusiasme que aparenta, sinó la falsedat que hi ha darrera el seu discurs.