Història d’una foto

 

Aquesta imatge prové de les fotos i documents de la família Carrió Trujillano. Havia passat en algunes ocasions per les meves mans i, un dia o altre, l’havia d’analitzar. Algun cop havia intentat trobar la cara del nom que es repeteix a la foto fins a tres vegades amb cal·ligrafies diferents, «Francisco Carrió Tomás», el meu padrí jove, i no me’n sortia. En algun moment vaig pensar si hi podria haver el meu pare, però per manca de temps ho anava posposant. Ja veia que es tractava d’una colònia escolar, tanmateix no sabia de quin any era ni on.[1]

Arran d’una visita, «La Segona República a s’Arenal», guiada per l’historiador Pau Tomàs, i organitzada per «Moullucmajor – Obra Cultural Balear», aquest, al final va treure el tema de les colònies escolars de s’Arenal i va mostrar dues fotos que ja havia publicat en un pregó.[2] Una de les fotos era de la colònia de s’Arenal de 1934. El que destaca en els nins són les seves camisetes de retxes. Aleshores vaig parlar amb en Pau. Quedàrem que li enviaria la foto i que ho investigaria, o investigaríem, i tinguérem un petit intercanvi a través de correus. A partir d’aquí, el que puc dir, és que el fet em va esperonar a cercar més.

Total, que primer vaig analitzar la foto amb deteniment per si hi reconeixeria algun familiar. Al moment em passaren pel cap records borrosos contats pel meu pare. Però era això, una espècie de memòria emboirada que deixava entreveure el passat narrat en algun moment de la meva infantesa. O ell, o algun germà seu havien anat a una colònia un estiu durant la República. Així vaig arribar a endevinar el meu oncle Joan. Joan Carrió Tomàs (1921-2002) era dos anys més vell que mon pare i si hi havia d’haver algun altre familiar meu, descartat el padrí jove, Francesc (nascut el 1914), havia de ser mon pare: Llorenç Carrió Tomàs (1924-2011). No hi havia cap imatge dels nins on es veiés la seva cara clarament. Vaig esforçar-me en els que sortien amb la cara embullada. Resultà que un dels que no es veien tan bé ho semblava. Seria la foto més antiga que tindria d’ell. Aquest extrem el vaig confirmar amb la filla «del tio Joan», Margarida Carrió Estarellas (nascuda el 1957). Son pare li havia contat la història de la colònia i la meva mare un dia, fa molts d’anys, els havia anat a mostrar la foto perquè hi havia els dos germans. No m’estenc més en aquest aspecte. La resta ja va ser cercar informació de colònies escolars a la premsa de l’època, a actes de l’Ajuntament de Palma, més informació de persones i algunes entrevistes i recerca a la Biblioteca i Ajuntament d’Algaida. La qüestió era establir on podria haver estat aquesta colònia, en quin any, i quins eren els mestres que hi sortien.[3]

I és que les fotos parlen totes soles, i una mica més amb ajuda, sigui dels records individuals o compartits, sigui per altres fonts arxivístiques o bibliogràfiques.[4] En tot cas hi ha un diàleg entre el que veus a la foto i el que trobes als arxius, a la bibliografia i a les fonts orals. Les fonts arxivístiques, de cada vegada més, es poden consultar digitalment. En el nostre cas ho hem fet tant a través dels cercadors, com de la premsa digitalitzada o les mateixes actes de l’Ajuntament de Palma (Arxiu Municipal de Palma –AMP–) que es poden consultar per internet, a més d’acudir a alguns companys historiadors i altres coneguts.

Comencem només amb el que es veu, sense anar més lluny. Una foto una mica atrotinada en blanc i negre. Un grup de 42 nins amb un home jove al mig i dos més joves encara situats a banda i banda. Els nins duen camisetes marineres amb ratlles horitzontals que devien ser blanques i cels. Un infant –el número 8 de la primera fila començant per l’esquerra– s’havia fet un trenc al cap, un braverol, i du una bena ensangonada, però no fa mala cara. Potser la gran taca a la camisa d’un dels auxiliars fos de la sang del petit colon. Els adults duen camises blanques amb alguns símbols o lletres afegides per algú posteriorment, de moment sense reconèixer. Podríem seguir, però ja ho hem explicat fora del text, a la nota 3. Pel que fa a l’espai s’entreveuen dues columnes quasi a cada lateral encara que s’hi han de fixar molt. A darrere i centrat hi ha un gran arc de mig punt ornamentat amb sanefes de punta de diamant, o motius de creueria, a l’interior i exterior de l’arc i a la corniseta d’impostes. Aquest fa una portalada que al principi em semblava d’una església. A banda i banda hi ha unes finestres. És l’escola antiga de Valldemossa projectada per Guillem Forteza el 1928.[5] Pere Carrió, Manel V. Domènech i Antoni Ramis afirmen que aquest arc el va dibuixar Miquel Fullana, delineant i home de confiança de Guillem Forteza, «imitant el de Castellitx» d’Algaida.[6] La tesi doctoral de Jaume Mayol sobre les escoles de Guillem Forteza ho esmenta.[7] A més, aquesta informació l’hem confirmada, visualment, a través de l’aportació de Gabriel Bibiloni Trobat sobre Castellitx, i a les I Jornades d’Estudis Locals del Municipi d’Algaida.[8] Els nins de davant tenen en terra uns capells de palla. Les camisetes són màniga llarga però alguns van arromangats. Els nins van amb pantalons curts i uns quants duen retranques. També es veu repetit tres vegades, com hem dit, escrit damunt la foto, el nom de Francisco Carrió Tomás, les dues de dalt amb lletra més infantil.

 

Els santjordiers

 

Només reconeixem dos santjordiers: Joan Carrió Tomàs, d’11 anys, i Llorenç Carrió Tomàs, de 8. No sabem si n’hi havia més, tot i que possiblement no, perquè per a les colònies es triaven nins o nines de totes les escoles de Palma, que fossin de famílies modestes o pobres, infants febles,[9] per tal que poguessin gaudir de vacances de manera saludable i educativa amb jocs, excursions, platja o mar –amb una mica més d’una hora i mitja podien fer una excursió al Port de Valldemossa i el mateix temps de tornada. No sabem, pel que hem trobat fins ara, quines varen ser les activitats que feren, tot i que presumim que n’hi havia de semblants a altres colònies.

Així, deduïm que els dos germans Carrió-Tomàs foren preseleccionats pel seu mestre. Les instruccions per a la selecció dels alumnes venien donades per l’Ajuntament. La comissió encarregada d’aquesta comesa «seleccionó entre los niños pobres de las escuelas públicas los más débiles o enfermizos, según el carnet sanitario escolar, hasta el número de 300, distribuyéndolos convenientemente y según aconsejó su estado físico.»[10]

Els pares, Bartomeu Carrió Cañellas (de Pòrtol) i Margalida Tomàs Mas (d’Esporles), eren casats a Sant Jordi. El 1932 tenien 8 fills. Un any o dos després encara en naixeria un altre. Això sense comptar dos fills més morts al cap de poc temps. Vivien al carrer Bauçà (actual núm. 19) de Sant Jordi amb el padrí patern, Andreu Carrió Sastre, viudo, a una casa propietat en règim d’estatge de vida. La casa l’havia comprada la padrina Maria Cañellas Capó. Andreu i Maria havien tingut 7 filles i un fill, Bartomeu Carrió Cañellas, es Pubil. Andreu Carrió Sastre havia estat majoral de la possessió de Son Ferrer però, amb tanta de descendència, sembla que no hi havia gaire a repartir. Es tractava, doncs, d’una família modesta, tot i així, aleshores tots començaven a fer feina de petits i aportaven una part a l’economia familiar. En principi havien estat pagesos. Amb el temps, es Pubil, va fer feina de picapedrer, construint pous i cisternes. A la família Carrió Tomàs, el 1932, hi havia 3 filles i 5 fills. Els més grans eren Maria, Andreu, Francesc i Bartomeu. Els més petits eren Joan d’11 anys, Llorenç de 8, Margalida de 6 i Catalina de 4. Després vingué Josep. Per a seleccionar infants de l’escola, aquests dos, Joan i Llorenç, sembla que reunien les condicions. Joan feia uns dos anys que era coix, i de Llorenç no sabem si tenia cap malaltia. D’altra banda, potser, hi influïren dues coses més. Són hipòtesis basades en fets que no podem demostrar. D’una banda no hi devia haver gaire voluntaris per anar-hi perquè, en un poble pagès, els infants eren necessaris per a les tasques del camp o dels diferents negocis del poble. D’altra banda, Sant Jordi era un poble molt conservador i catòlic, i unes activitats organitzades per un ajuntament republicà i socialista potser no haurien estat ben vistes. Ja veurem més endavant el tema d’anar a missa durant la colònia. Aquesta família, en conjunt, era més republicana i progressista que d’altres.[11]

El mestre que hi havia aleshores, a l’escola unitària de nins de Sant Jordi, en aquell moment a la plaça Monteros, la de l’església, en un pis situat damunt del forn de So n’Eixut, era Bartomeu Esteva Salvà, de s’Arracó (1874-1953), que aleshores tenia 58 anys. Bartomeu Esteva havia estat a les escoles de Selva (1901…), s’Arracó (1907…), Sencelles (1914…), Manacor (1916, d’on almenys el 1923 va ser-ne director), Sant Jordi (1929-1934) i Graduada Jaume Ferrer de Palma. Es va jubilar el 1944. Quan estudiava el batxiller a l’Institut Balear (a Monti-sion de Palma) va rebre diversos premis (1892 i 1893). El seu títol de batxiller era de 1894 i el de mestre de 1897. De mestre a s’Arracó va publicar una breu geografia del poble en 20 lliçons, molt adequada per als seus alumnes, una font d’informació per als raconers i un document importantíssim de la història de s’Arracó. L’1 d’octubre de 1936 va ser confirmat en la seva plaça segons unes llistes de «Maestros declarados aptos para laborar con entusiasmo en la obra de la Nueva España».[12]

El 1932 a l’escola de nins de Sant Jordi, segons dades municipals, hi havia 33 alumnes, dels quals es considerava que 11 eren «normals». Els altres 22 tenien algun tipus de malaltia: febles 11, càries 7, problemes de visió 2, afeccions als ganglis, broncopulmonars o al cor 2. Respecte a l’escola de nines, hi havia 37 alumnes, de les quals 18 de normals. De les altres 19: febles 16, càries 3. Pel que fa a nins, a les escoles públiques de Palma n’hi havia 2.204 de matriculats, dels quals 580 eren considerats «normals», la resta, el 73,23 % els consideraven «malalts». De nines a les escoles públiques n’hi havia 1.583 de matriculades, de les quals 472 eren «normals» i la resta, el 70,18 %, «malaltes».[13]

Fos com fos, els dos nins seleccionats a Valldemossa passaren uns dies que recordaren tota la vida. Joan Carrió Tomàs es va casar amb Catalina Estarellas Bibiloni (1929-2017) i tingué dos fills. Es va dedicar a fer de mecànic de bicicletes a un taller al poble, a ca seva mateix. Segons conta la seva filla, quan tancà el taller, va anar a treballar de mecànic a una empresa de Palma que es dedicava a la venda de maquinària agrícola. Després d’aquesta empresa passà a treballar a Frío Industrial. La seva darrera comesa fou, per a la mateixa empresa, a les instal·lacions del Parc de la Mar.

Llorenç Carrió contragué matrimoni amb Assumpció Trujillano Castañer i tingué 5 fills. Va fer de xofer de camions, tant per a dur hortalisses al mercat de l’Olivar com després a l’empresa CAMPSA. Posteriorment posà una botiga ambulant, «Automercado Carrió», amb el seu germà Francesc. Això ho compaginava amb la feina de projector del Cine Garí de Sant Jordi i, després, passà a regentar-lo amb la seva dona. Posteriorment treballà a d’altres cines de Palma (Protectora, Chaplin…) i de pobles com Montuïri. Al final el matrimoni posà un cine a s’Arenal que durà pocs anys.[14]

Amb tot, contat per Margarida Carrió Estarellas, a aquesta colònia escolar de Valldemossa hi hauria fet feina una dona de Sant Jordi nascuda a Algaida. Ajudava a la cuina i a les cures. Es deia Margalida Fiol Ballester, na Molinou, casada amb Nofre Gomila Capellà, encara que el seu fill, Jaume Gomila Fiol de 84 anys, no ho recorda. Això sí, sabem que les dues famílies eren veïnades properes de carrer.

 

La colònia escolar de Valldemossa

 

De colònies escolars del municipi de Palma, entre 1932 i 1935, n’hi va haver més d’una, la de Valldemossa, Bellver i altres,[15] amb dues tandes cada una, entre els mesos de juliol i setembre. També hi havia les colònies escolars provincials –Bunyola, Portocristo, Sóller…– amb la col·laboració de la Caixa d’Estalvis de Balears –aquesta oferí les instal·lacions de Can Tàpera al barri de Sant Agustí de Palma– que acollien infants de diferents pobles de Mallorca i alguna colònia procedent de Barcelona. N’hi hagué d’altres però no hi entrarem. En aquestes colònies els infants feien excursions per diferents localitats de l’illa. En el cas de les colònies escolars de Palma ho eren només d’infants del municipi, encara que els directors i auxiliars podien provenir d’escoles de tota l’illa. En el nostre cas el director era mestre d’Algaida.

D’aquesta colònia de Valldemossa, del primer torn no n’hem trobat la data d’inici. Sí que sabem que dia 5 d’agost de 1932 varen rebre la visita del president de la comissió de cultura Emili Darder i del metge inspector Bernat Obrador. Varen inspeccionar sanitàriament els infants i les condicions higièniques del local. L’higienisme, la salut i les noves tendències en educació foren elements prioritaris de la Segona República. Emili Darder, que després va ser batle de Palma, n’era un abanderat. La premsa especifica que aquell any havien estat habilitades dues espaioses sales de classe de l’escola de Valldemossa.[16] S’ha de dir, com veurem, que en aquestes colònies el més important era la naturalesa i l’exercici físic amb la preocupació constant per la salut. Als nins els feien un reconeixement mèdic abans i després de tornar de les colònies, allà eren pesats i amidats. Pel que fa a d’altres activitats realitzades, tenim constància per la premsa, en aquest cas sense esmentar Valldemossa, les següents: gimnàstica respiratòria, cants, bullici i espontaneïtat allunyada, afirma el diari, de la uniformitat casernària que tant havia perjudicat el desenvolupament dels esperits infantils.

S’esmenta que el governador civil, Joan Manent, els dirigí la paraula en la «nostra llengua».[17] El cas era que el català, tant dialectal com es vulgui, era la llengua oral de la immensa majoria d’alumnes i de la societat. El dia 10 d’agost reberen la visita de l’esmentat governador civil, que també acudí a les colònies de Bunyola i Sóller.[18] Aquell 10 d’agost de 1932 es produí a Sevilla el fallit cop d’estat del general Sanjurjo. A Mallorca tot va seguir com si res.

El 16 d’agost, quan els nins acabaren la seva estada a Valldemossa, a les 11 del matí la colònia escolar era rebuda a Cort (Ajuntament de Palma) pel vocal de la comissió de cultura Lluís Ferbal, el metge inspector Bernat Obrador i els oficials del negociat de cultura. Després d’haver pesat i presa la talla als «42 nins», el senyor Ferbal els donà la benvinguda. Es diu que els infants havien tornat amb el rostre «atezado» –emmorenit–, els músculs forts i amb aspecte de bona salut i alegria. Finalment s’esmenta el director de la colònia, Joan Galià. Aquest i els auxiliars –sense anomenar–, varen saludar el batle de Palma, aleshores Bernat Jofre, que satisfet els va felicitar per la cura i zel que havien posat en la seva labor.[19]

Joan Galià no va repetir a Valldemossa. El següent director, segon torn de 1932, va ser Cristòfol Barceló.[20] En anys successius el mestre Galià no apareix a cap altra colònia de Palma. A partir d’aquell any de 1932 els directors de les colònies eren elegits mitjançant un concurs lliure entre mestres de primera ensenyança.[21]

Finalment, hi hagué la publicació de les normes que regien les colònies escolars municipals i el nombre d’alumnes de cadascuna d’elles, pel que feia a la primera tanda.[22] El 1932 hi va haver les colònies de nins de Valldemossa –(44 nins, cosa que fa pensar que hi va haver 2 baixes), la Quarentena (37) i Gènova (22). I les colònies de nines de Bellver (37) i el Secar de la Real (34). 174 infants en total, 360 entre les dues tandes.

Per acabar de tenir una idea del seu funcionament reproduïm aquelles normes traduïdes del castellà:

1. Els directors remeten diàriament dos comunicats sanitaris, un al president de la comissió de cultura i un altre al metge inspector escolar nomenat per a la colònia.
2. Setmanalment s’envia al negociat de cultura una nota resum de la marxa de la colònia.
3. A benefici del bon ordre i de la salut dels colons, els directors tenen cura que no s’alteri l’ordre de les menjades […].
4. En qualsevol moment que calgui una visita mèdica urgent, s’avisa la Casa del Socors de l’Ajuntament on s’encarreguen d’avisar el facultatiu.
5. El metge inspector visita un pic per setmana cada colònia.
6. Per a llevar un infant de la colònia els pares han de formular la petició motivada per escrit.

 

Joan Sixte Martí Galià Lleonart

 

Joan Galià va néixer a Calonge (província de Girona, Baix Empordà) el 29 de gener de 1906. Era fill de Manuel Galià Comas i de Lluïsa Lleonart Tarré, casats en aquesta vila el 22 d’agost de 1904.[23] El seu pare era taper, «taponero» –indústria del suro–, i la seva mare consta dedicada «a las ocupaciones de su sexo».[24] A Calonge, vivien al carrer de la «Soberanía Nacional». Dels seus avis destacam el patern, Sixte Galià Molà,[25] que havia nascut a Celrà (Gironès) i també va ser mestre, i director, de diferents escoles de la província de Girona. El seu darrer destí va ser Calonge.

Joan Galià va estudiar magisteri a Girona. El dia 16 de juliol de 1926 figura com a mestre de primer ensenyament.[26] Va passar pels següents destins abans d’arribar a Algaida: Esponellà (Pla de l’Estany) –el gener de 1927, presa de possessió el 7 de febrer–, Llançà (Alt Empordà) –destinat el desembre de 1929–, Borgonyà (Cornellà del Terri, Pla de l’Estany) –el març de 1930– i Anxeriz (municipi de Tordoia, Galícia) -el novembre de 1930.

Mentrestant, el 21 d’octubre de 1927 El Magisterio Español rep i publica uns exercicis d’anàlisi gramatical seus.[27] I, també, que entre el juny de 1927 i el desembre de 1929 feu el servei militar destinat a la posició militar de Sant Felip de Maó com a sergent de complement. El 9 de juliol de 1929 va ascendir a alferes de complement d’Artilleria des de la graduació de suboficial del regiment mixt de Menorca.[28]

El 1929 començà el procés d’oposicions a Madrid. La premsa es feia ressò de la puntuació prèvia formulada per la comissió qualificadora segons els expedients acadèmics presentats pels opositors a les oposicions a ingrés al Magisteri Nacional Primari (39 punts).[29] El 1930 el periòdic La Ciudad, de Girona, ofereix la llista única dels aprovats a Madrid, segons la Reial ordre de 20 de juliol de 1929. «Juan Galiá Lleonar» [sic] és el núm. 958, dels opositors presentats, amb la puntuació de 241,50.[30] ­­

Amb les oposicions aprovades, després de passar per Anxeriz, fou destinat a l’escola unitària núm. 2 d’Algaida el 13 d’octubre de 1931.[31] El dia 1 de novembre de 1931 arribà a Algaida i prengué possessió com a propietari provisional de l’escola de nins. Era fadrí i anà a viure amb els seus pares al carrer dels Cavallers, 18, primer pis, del mateix poble.[32]

La integració al seu nou destí es veu que va ser ben ràpida. No arribà a dos mesos, 15 de desembre de 1931, i en la constitució de l’agrupació d’Acció Republicana d’Algaida va ser elegit secretari. El partit tingué la seu a Plaça, 2. El principal representant va ser el batle, Antoni Mulet Gomila. Els estatuts de l’agrupació del partit foren admesos pel govern civil en data 25 de gener de 1932.[33]

De l’agost de 1932, ja hem vist que va ser el director de la primera tanda de la colònia escolar municipal de Palma a Valldemossa. El 22 del mateix mes es va constituir la Junta de la Biblioteca Pública Municipal d’Algaida, de la qual ell va tenir el càrrec de bibliotecari. Pere Fullana ens indica la composició de la junta i Bartomeu Salas, a més, els acords que es prengueren.[34] Entre els 10 lectors més assidus figurava Joan Galià.

Ja l’any 1933 a Galià li tocà un assumpte delicat per l’enfrontament entre l’Església i la República, ja que aquella no acceptava el laïcisme de l’estat que no només afectava l’ensenyament, sinó també el matrimoni civil, la secularització dels cementiris i altres. Es va haver de crear una comissió mixta de substitució de l’ensenyament religiós. Això significava que al municipi havien de desaparèixer les escoles de l’Església, com ho eren les Franciscanes de Pina i les Agustines d’Algaida. L’ambient s’enraria i hi havia molt de punts de conflicte que esclataren a les eleccions de novembre de 1933 guanyades pel centre-dreta. Joan Galià no era l’únic ni tampoc el més important dins les esquerres d’Algaida, però, era una persona significativa com a mestre nacional i després, a més, com a director de la Graduada de nins d’Algaida. A Joan Galià li tocà presidir la comissió esmentada.[35] D’altra banda, aquell any d’eleccions a Corts, va formar part de la mesa de la secció 2a del districte 1r d’Algaida.[36]

Creada l’Escola Graduada d’Algaida el febrer de 1934, va ser nomenat director interí a partir del 9 de març. El 10 de febrer, però, ja estava presidint una reunió de mestres.[37] El 13 d’abril de 1934, el batle va enviar un ofici per a què els alumnes, mestres i autoritats assistissin dia 14, commemoració de la República, a un convit a les 10 del matí a l’Ajuntament, alhora que es va instal·lar un aparell de ràdio a Plaça per a escoltar els actes de Madrid.[38]

El gener de 1935 nomenaren directors per a les escoles graduades. L’11 de gener Galià ja tindria el títol en propietat. La premsa feu esment dels directors i, així, sabem que es nomenaren: «Doña María Oliva Alegret para la Graduada de niñas de Algaida. Don Juan Galia Llompart [sic] para la Graduada de niños de Algaida.»[39]

De l’any 1935 hem trobat unes altres informacions. Així, sabem que el 25 de maig va fer uns exàmens de Perit Avícola a l’Escola Nacional d’Avicultura de Mallorca instal·lada a l’antiga Granja Barcino de Consell, títol que va obtenir.[40] I un altre esdeveniment social, una prova més de la integració del mestre Galià, és que va fer de testimoni d’Antònia Gomila Mulet a les noces amb Bernat Sitjar Barceló. El pare de la novia era Onofre Gomila Company que, més endavant, esmentarem com a persona de confiança de la família Galià Lleonart. Les noces se celebraren a l’església parroquial d’Algaida, el que demostraria que Joan Galià no era combativament anticlerical.[41]

Pel que fa a l’escola només hi ha constància que la darrera reunió amb Joan Galià va ser el 10 de novembre de 1935. Rafel Antich l’esmenta com a director interí però ja sabem que des del gener era director en propietat.[42]

I arriba el cop d’estat feixista. El dia anterior, el 18 de juliol de 1936, a l’esclat del cop a les Balears, Galià surt del port de Palma cap a Barcelona, amb el vaixell Ciudad de Barcelona, per anar a l’Olimpíada Popular antifeixista contra els Jocs Olímpics oficials de Hitler a Berlín, amb un grup nombrós de mallorquins. Serà, doncs, durant la Guerra Civil, a la Península.[43] Després veurem una mica com.

Començà la persecució de republicans per una banda i la depuració dels mestres i professors de secundària per l’altra. És així com el dia 1 d’octubre de 1936 és suspès de feina i sou per abandonament de destí, per ordre del governador civil, aleshores el militar José Rubí Rubí.[44] Mentre roman a la Península, l’expedient depurador continua endavant ignorant el seu parador. L’1 de juny de 1937 el Tribunal Depurador Provincial aprova remetre-li el plec de càrrecs en el qual se l’acusa de pertànyer a l’ABTE (Associació Balear de Treballadors de l’Ensenyança, UGT), estar afiliat a Esquerra Republicana havent-ne estat el secretari, i de ser irreligiós. El 13 de juliol de 1937 el president de la comissió depuradora de primera ensenyança –a l’Institut Ramon Llull de Palma–, li envià una carta en compliment de l’art. 3 de l’Ordre de 10 de novembre de 1936 on se li formulaven els càrrecs esmentats i recordant que tenia 10 dies per a fer per escrit els descàrrecs. Tanmateix Joan Galià no era a Mallorca. El 5 d’agost de 1937 és requerit a través del Boletín Oficial de la Provincia de Baleares i s’acorda per unanimitat suspendre’l del servei.[45]

Mentrestant, entre el 19 de juliol de 1936 i el final de la Guerra d’Espanya, on era i què feia Joan Galià? Rafel Antich deia que romania a la Península i no n’aportà més dades. Amb tot, ara ho podem saber una mica.

Al principi de la guerra, el juliol mateix del 1936, un tal «Juan Galia», probablement ell, entrega un donatiu a favor de les víctimes. Això ho diu el «Heraldo de Madrid. N. 15726. Pag. 10-28-7-36. Leg. 115.»[46] Una altra informació de Madrid a nom de «Juan Galiá Lleonart», especifica –el document és de 1937 o més– que era tinent d’Artilleria de Complement amb la referència «S.M.- Leg. nº 1807.- Folio 45. Madrid».[47] Fet que ens demostra que hauria fet la guerra, o part d’ella, al Front de Madrid, a l’arma d’Artilleria.

De l’època de la Guerra Civil hem trobat dues informacions més de Galià com a militar republicà. Les dues extretes del Diario Oficial del Ministerio de Defensa Nacional.[48] Així, el 26 de febrer de 1938 una circular publicada a l’esmentat diari oficial de l’exèrcit popular de la República especifica que la Inspecció General d’Artilleria va resoldre que els oficials de l’escala de complement que figurassin a la llista es presentassin a l’objecte de practicar un curset especial en el Centre d’Organització Permanent d’Artilleria d’Almansa. S’havien d’incorporar abans del dia 10 de març proper. La circular és signada a Barcelona el 23 de febrer de 1938. A la relació, dins l’apartat d’alferes, hi figura «D. Juan Galiá Leonart, con residencia en Puigcerdá, Torre Inglaterra.»[49]

La segona informació prové del mateix mitjà i completa l’anterior. És una altra circular del 14 de maig de 1938 en la qual esmenta que Galià havia acabat el curs especial de capacitació. Als alferes i brigades de complement d’Artilleria, es resolia «concederles el empleo de teniente de su Escala y Arma, con la antigüedad de 25 de septiembre último, y efectos administrativos, para el que se encuentre prestando Servicio, de primero de junio próximo.» Així, l’alferes «D. Juan Galiá Lleonat [sic]», ascendí a tinent de complement de l’arma d’Artilleria de l’exèrcit de la República.[50]

Després d’acabar la guerra què passà amb Joan Galià? Pere Fullana parla d’una carta de Pere Capellà Roca, també mestre, i algaidí, al seu germà Marià datada el 29 de maig de 1939 des del penal d’Alcalà de Henares. A partir d’aquesta carta afirma: «Pere va ser reclòs en el penal d’Alcalà de Henares, i allà inicialment compartí la mateixa dissort amb amics com el mestre d’escola d’Algaida, Joan Galià i l’exbatle de Capdepera Miquel Julià, entre d’altres […]».[51] D’aquí es podria deduir que Joan Galià es va rendir com la resta de l’exèrcit al final de la guerra, en la qual Pere Capellà també era tinent de l’arma d’Artilleria,[52] i no en sabem gaire més.

Després del penal d’Alcalà trobam Joan Galià a Algaida el març de 1940. Va tornar, no sabem quan exactament, tot i que podria haver estat aquell mateix mes. A ca seva, al carrer dels Cavallers, l’esperaven els seus pares. Aleshores tenia 34 anys, havia viscut els darrers anys a la guerra i al captiveri a Alcalà de Henares. Tot plegat ens fa pensar que no es trobava gaire bé de salut. La família es va retrobar per poc temps quan el pare tenia 63 anys i la mare 55.

Què va passar entre la sortida del penal d’Alcalà i la tornada a Algaida? Pere Fullana ho suggereix quan esmenta una informació extreta de Francisco Sanllorente.[53] «Francisco Sanllorente cita setze algaidins més condemnats pel Tribunal de Responsabilitats Polítiques […]. Segurament encara n’hi podríem afegir d’altres que també van sofrir repressió, com ara Antoni Mudoy Sastre, Joan Galià Lleonard [sic] i Nicolau Reinés entre d’altres.»

Santiago Miró, en el seu llibre sobre els mestres depurats, esmenta un «José Galia Leonart» que hauria estat tancat un temps a la presó palmesana de Can Mir. No hi havia cap germà de Joan Galià, per tant la citació del nom és errònia però podria haver estat ell. Diu: «Éramos once maestros» i el darrer esmentat seria el nostre Galià.[54] Consultat Manel Suàrez, a les seves obres sobre la presó de Can Mir de Palma, no surt cap Joan Galià.[55]

Ja a Mallorca, el mestre Galià pensava que podria recuperar la plaça. Rafel Antich diu que «com que, a més de ser antifeixista, havia tengut molts d’enfrontaments amb els falangistes algaidins, aquests aconseguirien que li negassin la feina».[56] De tota manera, hi havia un procés de depuració ja des del començament de la guerra. El 8 de març de 1940 Joan Galià feu una instància suplicant conèixer els càrrecs ja que «es trobava en zona no alliberada». La comissió depuradora acordà formular-los-li de nou.[57]

El 29 d’abril el seu pare, Manuel Galià Comas,[58] va morir per una hemorràgia cerebral, tal i com consta al Registro Civil de la Villa de Algaida, llibre de defuncions. En el full de defunció consta que vivia al carrer dels Cavallers, 18, primer pis, com surt al Padró d’habitants d’Algaida de 1935. En aquest full s’especifica que ha de rebre sepultura al cementiri d’Algaida i, a més dels testimonis, s’esmenta a Onofre Gomila Company com a encarregat de la família del difunt.[59]

El 2 de maig de 1940, Joan Galià se suïcidà. Gabriel Janer Manila és la font que citen altres historiadors sobre la forma de la seva mort i el perquè. De 155 mestres que reberen algun tipus de sanció, 56 varen ser separats definitivament del servei, «alguns dels quals foren detinguts i condemnats a mort, altres varen desaparèixer de la presó de nit, algun altre es va suïcidar. Aquest fou el cas de Joan Galià Lleonart, que encapçala la llista d’aquest grup i que morí al meu poble, on havia exercit. Alguns anys després, vaig sentir contar la història secretament. Llavors jo era un nin, però percebia la ràbia en aquella veu. Em deien que el mestre Galià no havia pogut resistir veure’s castigat i que s’emmalaltí. Era jove i vivia amb els pares. La mare acudia a les cases a mendicar un tros de pa, una almoina per comprar el medicament per al fill tuberculós. El mestre Galià decidí estrangular-se amb una corretja que havia subjectat al capçal del llit.»[60]

La premsa local es va fer ressò de la mort de Joan Galià, encapçalant la notícia amb el títol de «Suicidio», El diari Baleares diu que es va suïcidar a les 11.00 hores del dia 2 i que ho va fer tal com ho acabam de descriure. Diu que estava malalt i l’anomena primer «Julián Galia [sic]», de 34 anys. A més, afegeix: «Se cree que el Juan Galiá decidió quitarse la vida en un momento de debilidad mental debido tal vez al decaimiento físico producido por la enfermedad que padecía.»[61]

La Última Hora ho treu de manera semblant, que va aprofitar un moment que es trobava tot sol i tancà la porta per dins. Afegeix que la «Benemérita» creu que es tracta d’un suïcidi pels motius de la seva malaltia. El jutge ordenà l’aixecament del cadàver i la conducció al cementiri. Finalment especifica que «era maestro nacional de Calonge (Gerona).»[62]

Evidentment la mort tan recent del pare hi va influir, com la tuberculosi, i haver perdut la plaça de mestre. A més, hem d’imaginar que no volia, donades les circumstàncies, ser una càrrega per a la seva mare. Així, es tancava, per a aquella administració il·legítima i assassina, l’expedient de depuració no resolt, del mestre Galià. En aquest expedient es pot llegir una anotació a llapis que diu: «2 Mayo 40 fallecido».[63]

Antoni Aulí i Joan Pons parlen d’una dona que el va trobar penjat a la capçalera del llit. Era Andrea de la Consolació Bordoy Sansó, mestra d’una de les seccions de pàrvuls d’Algaida. Catalina Martorell afirma que Andrea Bordoy Sansó, mestra de parvulari d’Algaida, va ser la companya del mestre Galià qui «s’acabà suïcidant perquè no suportà la repressió feixista.»[64] Com n’eren de companys Andrea i Joan Galià? No sé si ho sabrem mai.

Finalment, al full de defunció del Registre Civil d’Algaida de dia 2 de maig de 1940, després d’especificar les dades personals, hi ha escrit que va morir sobre les 10.40 h «a consecuencia de asfixia, según resulta de la autopsia verificada y reconocimiento practicado». El cadàver va rebre sepultura al cementiri d’Algaida. Com en el cas del seu pare, l’encarregat de la família va ser Onofre Gomila Company, de 51 anys. A l’igual que el seu pare també s’ignorava si havia fet o no testament.[65] No podem aportar més dades pel que fa a Lluïsa Lleonart. Possiblement se’n va anar del poble. Al Registre Civil d’Algaida no l’hem trobada.

En un recent article a la revista Es Saig d’Algaida, hi ha una entrevista a Toni Rafael de 95 anys, fa poc traspassat, en què parla de Galià. «Record que vaig tenir de mestre don Galià, que era català i vivia al pis de damunt les cases de s’Aigo Dolça. Després d’esclatar la guerra civil, va ser expulsat com a mestre perquè tenia idees republicanes, també deien que els falangistes li feien la vida impossible, i es va suïcidar».[66] En aquesta entrevista hi hem trobat les dades que ens permeten situar la casa on visqué la família Galià Lleonart (s’Aigua Dolça), i a quin edifici estava l’escola de nins (damunt Cas Colaus, carrer de la Unió) abans d’inaugurar les escoles noves. Les escoles noves, amb el nom de Luis Bello, ara Pare Bartomeu Pou, inaugurades a principis de 1936, eren obra de l’arquitecte Guillem Forteza.[67] D’això en reproduïm unes fotos.

De Joan Galià hem de dir que a Algaida disposava de diferents amistats. És evident que en un context de disputes ideològiques degué tenir diferències amb altres persones de la vila. No esmentarem a tothom, perquè de fet ja s’ha vist en aquest article, però, cal constatar una amistat o relació especial amb Pere Capellà Roca. Així es veu en la constitució de la Biblioteca d’Algaida i en la carta esmentada de 19 de maig de 1939 de Pere Capellà, des del penal d’Alcalà de Henares, al seu germà Marià Capellà. I més degué tenir-ne quan es forma la delegació d’Esquerra Republicana. Hem vist que va ser testimoni d’unes noces en les quals el pare de la novia, Onofre Gomila Company, després constà com a encarregat de la família Galià Lleonart a les defuncions de pare i fill. A més, hem constatat que va tenir relació a la mateixa biblioteca amb el metge Guillem Verger Ferriol.

En el cas d’Onofre o Nofre Gomila Company, a l’Agrupació Fotogràfica d’Algaida trobam el seu nom, afegint de «s’Aigua Dolça», que era el nom de les cases on vivia la família Galià Lleonart. Segurament era el propietari del pis. Queda per comprovar si vivia a la mateixa casa als baixos. També hi surt una Antònia Gomila, de s’Aigua Dolça, que havia de ser la filla de Nofre, de la qual Galià va ser testimoni a les noces esmentades.[68]

Tal i com em contà recentment Pere Fullana,[69] el metge Guillem Verger Ferriol va ser qui va certificar la mort de Joan Galià i no va fer constar que fos un cas de suïcidi, per la qual cosa va poder ser enterrat al cementiri d’Algaida i concretament a la tomba de la família Verger.  Si no hagués estat així l’esperava el «cementeri des penjats», a fora del recinte.

Una altra amistat, com la que devia de tenir amb la resta de mestres d’Algaida, potser amb aquesta més, va ser amb el mestre nacional, i sacerdot, Bartomeu Oliver Amengual.[70] Finalment, afegim el cas poc conegut de la mestra Andrea Bordoy Sansó.

Arribat fins aquí, cal endinsar-nos una mica més en la relació de Joan Galià amb el metge Guillem Verger Ferriol (1894-1954).[71] A l’entrevista amb la seva neta, Pia Verger Fransoy,[72] vàrem poder saber unes quantes coses més. La família té informació de la seva sepultura familiar amb la gent que hi ha enterrada. Ells saben que el mestre Galià va ser enterrat a la seva tomba. Ara bé no tenien clar en quin lloc exacte. Mirat un croquis i unes fotos, vàrem comprovar que hi havia escrit, en el referit, del nínxol de baix el següent: «MG Abril 30 de 1940». Manuel Galià, el pare, va morir el 29 d’abril de 1940, i és més que segur que fos enterrat el dia següent. Al nínxol de damunt hi ha una sepultura tapiada i el referit sense nom, que contrasta amb les altres que també duen abreviatures. En aquest ha d’estar enterrat Joan Galià Lleonart. A la sepultura de la família Verger hi ha enterrats els Galià, pare i fill.

Ens hem estès molt amb aquest mestre perquè, una vegada descobert que era ell el de la foto, després del xoc inicial, vaig pensar explicar la seva vida. Resumidament primer. Després fer-ne un estat de la qüestió. Finalment, ha estat una petita investigació. Hi ha marge per arribar més lluny. Aquí hi ha, de tota manera, la meva aportació.

 

Les colònies escolars a Mallorca

 

Les colònies escolars a Espanya provenen d’una Reial ordre de 1892. El 1893 començà la primera colònia escolar mallorquina al Port de Sóller.[73] Tot i això, facem una mica de context històric pel que fa a l’educació. En el procés d’instauració del liberalisme a Espanya, el canvi social que representà, després de moltes dècades, tingué un punt important amb la implantació de l’ensenyament públic i el lent però constant procés d’universalització de l’educació primària. També l’ensenyament en escoles religioses seguí el seu ritme d’implantació. Ara bé, aquí només parlarem del públic. En aquest procés hi ha la preparació dels mestres a través de les escoles normals. La primera en crear-se a Espanya fou el 1839 a Madrid, a partir de les idees dels il·lustrats. A les Balears es creà l’Escola Normal de Mestres el 1842 alhora que es tancava l’antiga Universitat Lul·liana. El 1849 va ser reduïda a la categoria d’elemental. El 1872 es creà l’Escola Normal femenina sota la direcció d’Alberta Giménez Adrover. El 1912, aquesta escola de mestres, depenent de les monges de la Puresa, passà a ser-ho de l’estat. Amb la Segona República, el 1932, les seccions femenines i masculines de les escoles normals es varen fusionar en una sola Escola Normal, seguint els objectius republicans de la coeducació, que començava així a partir dels mestres i de les mestres.[74] La tasca del director de l’Escola Normal, des de 1931, José M. Eyaralar, va ser destacada.[75] Com ho fou també a la direcció de la colònia escolar provincial de Portocolom el 1935.

Tot el temps precedent a la Segona República hi hagué un afany per a cercar i proposar experiències pedagògiques encaminades a millorar la vida dels infants a través de l’educació. Per una banda hi ha els teòrics que proposen mètodes nous, dels quals aquí anomenam el dels centres d’interès del belga Ovide Decroly i el mètode de projectes del nord-americà William Heard Kilpatrick.[76] O les mestres com la italiana Maria Montessori i la catalana Rosa Sensat entre moltes altres. Alhora, la fundació de la Institució Lliure d’Ensenyança, fomentava una pedagogia moderna apartada dels mètodes tradicionals considerats perjudicials per als infants. La Institució esmentada va ser creada pel krausista Francisco Giner de los Rios el 1876 que fundà el primer centre educatiu a Espanya.

A Mallorca Guillem Cifre de Colonya seguí les seves passes amb la creació de la Institució Lliure de Pollença el 1879. Tot i ser de caràcter privat, en no dependre de l’estat ni de l’Església –esperit laic i tolerància– la seva aportació al moviment pedagògic de molts de mestres va ser cabdal. «Cifre, que havia estat professor de la ILE a Madrid, a l’igual que els seus mestres i amics institucionistes, defensava la coeducació, l’ensenyament actiu, la importància del joc i les sortides de l’escola per conèixer la realitat».[77] Les influències del pedagog català, Francesc Ferrer i Guàrdia amb la seva «Escola Moderna» tampoc s’han de menystenir.

A Mallorca hi ha diferents pedagogs que abans o durant la Segona República impulsaren el moviment de l’Escola Nova: Miquel Porcel Riera, els germans Rufino i Margarita Carpena,[78] Gabriel Comas Ribas, Joan Capó Valldepadrinas –conegut més com a inspector d’ensenyament–, José Maria Eyaralar Almazán, Fernando Leal Crespo, Francesc Rosselló Gil, Llorenç Maria Duran Coli, Margalida Comas Camps, Maria Mut Mandilego, Maria Mayol Colom, Anna Canalias Mestres, Paula A. Cañellas Alba, Margarida Bordoy Sansó o Clara Hammerl, entre d’altres.[79]

Una de les eines més importants durant aquells anys va ser la creació del Museu Pedagògic provincial, el 1918, impulsat per Joan Capó, que feu una tasca essencial amb l’oferta de recursos didàctics als mestres. Una altra eina va ser la creació, pel ministre d’Instrucció Pública Marcel·lí Domingo el 1931, de les Missions Pedagògiques.[80]

Amb tot, el fet que el govern de la República posàs recursos per a l’educació és de destacar. Entre ells la gran obra de construcció, arreu de l’estat, d’escoles. Escoles, a més, pensades perquè els infants les visquessin a partir dels pressuposts anteriors i amb una forta càrrega d’higienisme. Així com perquè servissin de centres de cultura i altres activitats com les escoles d’adults. També les biblioteques seran un recurs més per a l’educació. És interessant reproduir el que deia Antoni J. Colom del mestre Llorenç M. Duran: «Aquests anys, l’escola de Llorenç Duran es converteix en una cita obligada de totes les autoritats acadèmiques que visiten l’illa i en l’avantguarda de la renovació educativa mallorquina. La inauguració d’una biblioteca ambulant amb uns mil exemplars, que posà tot d’una al servei del poble, les exposicions dels nens, les seves activitats a través d’una granja escolar, experiències soterrades de coeducació, ensenyament d’adults, excursions i passeigs escolars, intercanvis amb altres escoles…, feren de l’escola de Sencelles una vertadera experiència d’“escola per a la vida”, oberta i transformadora, que realment sorprengué un poble que, com tants d’altres, mai no havia imaginat les possibilitats de l’educació.»[81]

A tot això cal afegir l’ambient general del moviment associatiu: casinos, ateneus, societats musicals, esportives i teatrals, organització de vetlades de cinema instructiu, o les activitats de Joventut Escolar, secció juvenil de l’Associació per la Cultura de Mallorca creada el 1930. La reivindicació del català i el seu ús a l’ensenyament va ser prioritari en les reivindicacions de l’Associació per la Cultura de Mallorca. Tot i que les Balears no arribaren a comptar amb un decret de bilingüisme, es feu un petit pas endavant en aquells anys.[82]

Les colònies escolars són un exemple més de les teories de l’Escola Nova, escola activa, i les experiències que anaven suposant. Aquí reflectirem les opinions que varen suscitar. No deixem de banda el fet que les classes conservadores i tradicionalistes, estalonades per l’Església catòlica, que no podia suportar la pèrdua de poder i autoritat, que volien absoluts, no deixaren d’enfrontar-se al laïcisme republicà, cosa que també va arribar a les colònies escolars.

Només tractarem uns quants punts que ens permetin completar el que ja hem dit de la colònia escolar de Valldemossa, primer torn, de 1932. El tema de quins infants se seleccionaven, de l’anar a missa durant les colònies, dels horaris… A.J. Colom ens dona algunes de les característiques que el mestre Llorenç M. Duran posà per escrit a propòsit de la colònia escolar provincial de 1933 a Portocristo. La de 1932 no s’hi va poder basar, ara bé, segur que algunes de les coses que s’hi diuen hi varen coincidir perquè l’ambient pedagògic que es vivia era el mateix.

Sabem que la qüestió dels horaris de les colònies afectava el rendiment i la manera de sentir dels alumnes. D’altres colònies aplicaven d’una manera laxa els horaris; de les 6.30 (ara 8.30) a les 21.30 (ara les 23.30 h.). Però Llorenç Duran va suprimir els horaris per considerar-los inútils. Només eren fixos els horaris de les menjades. Es tractava de crear un clima de llibertat i confiança. Es crearen equips per a diferents tasques a elegir entre els colons segons els gusts i aptituds, a més de fer-los participar de les decisions.

Les activitats que realitzaven eren jocs de camp i excursions que reemplaçaven la gimnàstica metòdica, més adequada a l’escola urbana. Procurar no cansar-los i que hi hagués temps per a dialogar, jugar i observar la natura. El cant es procurava que fos espontani. Es feien observacions meteorològiques i l’elaboració conseqüent de treballs manuals, gràfiques, murals i dibuixos, concursos, campionats de dames, etc. En conclusió, s’havia de respectar l’infant perquè és un esser lliure i no adscrit a la consciència del mestre. Fomentar l’espontaneïtat, convivència i autonomia i ser tolerant respecte a l’ordre. Crear respecte i comprensió i que el mestre no ha de reprimir, ni castigar de cap manera. Entre els infants s’han de respectar les llibertats de cadascú. A tot això s’hi acompanya la importància de la higiene, el comportament a la taula… Citant ara textualment: «modificó todo el pensamiento sobre el que se asentaba el tradicionalismo pedagógico.»[83]

Sobre el tema de la selecció d’alumnes per anar a les colònies, Emili Darder, aleshores tinent batle i president de la comissió de cultura de l’Ajuntament de Palma, en una conferència del 6 de juliol de 1933, «El problema escolar», al local social d’Acció Republicana, passava revista a l’obra feta aquells anys. Pel que respecta a les colònies escolars deia que les varen reorganitzar i que deixaren de ser per als nins privilegiats, cosa que va propiciar que hi poguessin anar els infants necessitats de la classe treballadora, de condició raquítica, que mitjançant una bona alimentació, tornaven a ca seva notablement millorats.[84]

Un altre tema conflictiu va ser el de l’assistència a missa els diumenges a les colònies. Per a l’Església era un precepte que s’havia de respectar obligatòriament. Per als republicans l’escola havia de ser laica i no hi cabia aquest precepte. En tot cas, la casuística era diferent segons els mestres. Alguns mestres anaven a missa, d’altres no. A la sessió de l’Ajuntament de Palma del 6 de juliol de 1933 hi hagué tot un debat sobre l’assistència a missa els diumenges a les colònies escolars. El batle era el republicà Josep Tomàs Renteria. Diferents regidors intervingueren i es veu, en principi, la diferència entre republicans i socialistes, aquests darrers més combatius a favor del laïcisme. Entre els regidors socialistes, Jaume Garcia Obrador, Jaume Bauzà Far i Ignasi Ferretjans Sanjuan recriminaren que el president de la comissió de cultura, Emili Darder Cànovas, no hagués controlat el tema de les misses dominicals, almenys a la primera tanda de colònies de 1933 quan el 80 per cent dels pares demanaren que els infants anassin a missa. El regidor republicà, de diferent tendència que Emili Darder –després de passar pel Partit Republicà Radical Socialista acabà en Unió Republicana–, Docmael López Palop, considerava que no s’hauria d’haver donat els formularis per a triar als pares, recriminant-li que hagués fet cas als de Barcelona, i que Darder no havia estat sincer. Darder feu afirmacions de laïcisme i que no s’havia obligat a ningú a anar a missa. Com sigui que la cosa, en relació a l’any anterior –només ho havien demanat el 20 per cent–, va anar malament, talment així ho afirma, es compromet a què no hi hauria bolletins on els pares puguin triar l’opció de la missa. El debat és molt més complex i sobretot Ignasi Ferretjans és el més anticlerical. Ferretjans deia que «España ha sido governada muchos años por los Jesuitas y que hay que imponer nuevos ritmos de libertad y de justícia.». El batle Renteria afirmà que imposaria, en tot, l’esperit laic de les lleis.[85] El diari el Correo de Mallorca, catòlic, donava la informació que sabia que faria enfadar els seus lectors, majoritàriament clericals.

Pel que fa a la coeducació no s’arribà a implantar a Mallorca del tot. Les escoles públiques continuaven sent de nins i de nines amb mestres separats igualment per sexe. La implantació de la coeducació i la igualtat entre homes i dones, a l’igual que la desaparició de les escoles religioses no acabà de realitzar-se. Faltà temps i els dos anys de Bienni Negre ho aturaren. No és el cas de l’Escola Normal de Mestres que sí que la implantà. Amb tot, és significatiu l’escrit, de 1935, al Correo de Mallorca sobre la coeducació a les colònies escolars:

«El Consejo directivo de la Confederación Católica de Padres de Familia ha tenido noticia de que las subvenciones que concede el ministerio de Instrucción pública a determinadas Escuelas Normales para la formación de Colonias Escolares, se destina en algunas provincias a organizar Colonias mixtas formadas por jóvenes de ambos sexos. Ante las quejas que hemos recibido de muchos padres que no pueden consentir esta convivencia de sexos, el Consejo directivo de esta Confederación Católica de Padres de Familia se dirige al ministro de Instrucción pública pidiéndole que adopte las medidas necesarias para evitar que estas subvenciones se apliquen en forma tan contraria a las normas dictadas por el ministro, en su orden de 1 de agosto de 1934, que prohibe el régimen de coeducación en la enseñanza primaria.

Si perniciosa y funesta es la coeducación en las escuelas, mucho más grave es, desde todos los puntos de vista, esta convivencia de sexos en las Colonias Escolares, y los mismos motivos que tuvo el ministro para prohibir la coeducación en la escuela deben subsistir para las Colonias Escolares».[86]

Filiberto Villalobos González va ser el ministre d’Instrucció Pública que va dictar l’ordre esmentada. Villalobos era del Partit Liberal Demòcrata aliat amb el radical Lerroux i després també amb la CEDA. Tornà a ser ministre pel Partit Centrista en el moment de la publicació d’aquesta nota dels pares catòlics.

 

Conclusions

 

Hem agafat una foto i l’hem feta parlar. D’un fet puntual hem anat passant a moltes altres informacions. De la història local hem passat a veure una història més general en la qual hem parlat d’educació i part de la història de la Segona República i el cop d’estat feixista. Primer hi hagué la inquietud de voler saber qui eren els protagonistes de la imatge. N’hi ha 45 en total més el qui feia la foto. Només n’hem descobert 3. Un mestre, el director de la colònia de Valldemossa, primer torn de 1932, i dos infants. La resta potser algú que llegesqui l’article i es fixi bé amb la foto podrà conèixer-ne més. Estaria bé que m’ho fes a saber o que faci un altre article completant aquest.

Pel que fa al mestre d’Algaida, Joan Galià, després de saber qui era, va venir la tristesa i ràbia de saber el seu tràgic final. Com ja he dit, em vaig proposar fer només un estat de la qüestió però vaig investigar i he pogut esbrinar més sobre la seva vida. El capítol dels tres anys de guerra no el teníem gaire conegut i ara pens que sí. Tampoc sabíem on era enterrat. Així i tot hi ha més a fer i el meu desig és que algú altre s’hi engresqui. He d’afegir que hi ha informacions sobre l’escola pública de Sant Jordi, la de nins i la de nines, algunes estan a les notes, moltes de les quals ben extenses.

Don les gràcies a diferents persones per la seva col·laboració i amabilitat en donar-me indicis i més informació. Aquí hi ha hagut una mica d’història oral i una altra d’intercanvi d’informació. Esper no deixar a ningú. Vet aquí els noms. Els historiadors Pau Tomàs, Pere Fullana i Antoni Aulí. El bibliotecari d’Algaida Bartomeu Salas. El company d’institut Miquel Serra Roig. La meva cosina Margarida Carrió Estarellas. Magdalena i Bel de l’Ajuntament d’Algaida. Pere Salas d’Algaida. La neta del metge Verger, Pia Verger Fransoy. I aquells altres als que he demanat de quina edat feien el meu pare i oncle o on estaven situades les escoles d’Algaida abans del nou edifici de Guillem Forteza. Agraït finalment a mon pare i ma mare, Llorenç i Assumpció, per haver guardat tant de temps aquesta foto. Sense ella no hi hauria hagut aquest article, aquesta història, 92 anys després.

 

Bartomeu Carrió Trujillano

Sant Jordi – Mallorca

PS [02-07-2024]

Consuelo Bordoy Sansó

Una vegada sortit aquest article, Margalida M. M. Rosselló Pons, directora de l’Arxiu Municipal de Palma, ens va fer a saber una valuosa informació sobre la mestra, Andrea de la Consolació Bordoy Sansó, que va trobar Joan Galià quan s’acabava de suïcidar. A més, ens en va aportar d’altres que he incorporat al text inicial. Per això vull fer constar aquí el meu agraïment.

Així doncs, la mestra esmentada, que també emprava el nom de Consuelo, era padrina jove de Margalida Rosselló, i germana de la seva padrina (àvia), Margalida Bordoy Sansó (Palma, 1903-1993), que hem esmentat juntament amb el seu espòs, Francesc Rosselló Gil (Agramunt, 1896 – Palma, 1993). Francesc Rosselló va ser mestre de sa Casa Blanca (Pla de Sant Jordi – Palma) i Margalida Bordoy Sansó, també mestra, té un carrer dedicat al mateix poble. A sa Casa Blanca nasqué el seu fill, Guillem Rosselló Bordoy (1932), historiador, arqueòleg i filòleg, que va ser director del Museu de Mallorca.

Consuelo Bordoy Sansó (Palma, 1908 – Felanitx, 1979), acabà els estudis de magisteri el 1927 i va exercir de mestra a Palma (1932), Andratx (1933), Felanitx (1934), Algaida (1934-1946) i, finalment, Felanitx de nou (1946-1978), on va ser directora de l’escola unitària de nines. La seva religiositat la dugué a entrar a la Institució Teresiana (associació internacional de professionals laics de l’Església catòlica) en 1936. Se li va concedir el «Lazo de Alfonso X el Sabio» el 1975 en reconeixement a la seva tasca docent.[*]

Consuelo Bordoy Sansó i Joan Galià Lleonart varen coincidir entre els anys 1934 i 1936 a les escoles d’Algaida. La seva amistat queda constatada el 1940 quan Joan Galià va morir. En tot cas, varen ser dos mestres vocacionals i amb sensibilitat social.

[*] IBÁÑEZ, M. A.; CONS, M. (2020). «Consuelo Bordoy Sansó, Donya Consuelo, una mestra singular». Setmanari Felanitx, 18-12-2020, p. 14-15.

 

 

NOTES

[1] Jo ja havia fet un article sobre una colònia escolar de nines a Sant Jordi, anys abans de la República: «Pla de Sant Jordi. Documents del diari La Almudaina. 23 de juliol de 1924. Colònies escolars». Vilaweb, 18-08-2018. «Tomeu Carrió. Viure la historia».

<https://blocs.mesvilaweb.cat/tomeucarrio1201/pla-de-sant-jordi-documents-del-diari-la-almudaina-23-de-juliol-de-1924-colonies-escolars/> [Consulta: 31 maig 2024].

[2] TOMÀS, P. (2018). S’Arenal durant la II República. Una visió municipal. Ajuntament de Llucmajor. «Pregó de les festes de Sant Cristòfol 2017», p. 285. Les fotos havien estat publicades a La Almudaina, 22-08-1934 i 22-09-1934. Pel que fa a la visita guiada es va fer el 28 d’abril de 2024.

[3] Explic el procés més detalladament. Primer, a la foto hi era el nom repetit de «Francisco Carrió Tomás». Semblava una excursió o una escola amb mestres i alumnes. Presumia que fos la colònia escolar. Com he dit tenia una idea molt boirosa del que havia estat. En aquesta nebulosa sortia el poble de Valldemossa perquè allà hi teníem família, un germà de llet de la meva padrina Margalida Tomàs Mas.

De l’observació atenta de cada infant vaig deduir que el cinquè dels nins drets, començant per la dreta, era el meu oncle Joan, tant per la cara com per la postura. Per la postura perquè era coix i així el recordava. De petit, devers els 8 anys, una roda d’un carro que transportava botes de vi li havia passat per damunt el turmell esquerre i li havia trencat el tendó. El varen curar, segurament el metge Josep Claverol, però el tendó li va quedar trencat cosa que impossibilità el creixement normal de cama i peu. No sabia quina edat podria tenir, en principi pensava en 11 a 13 anys. Com que sabia que havia nascut el 1922 això em duia a unes colònies escolars, dels anys 1933 a 1935. El lloc encara no sabia clarament que era Valldemossa. Al meu padrí jove, Francesc, no el veia per enlloc. Va néixer el 1914 i ni tampoc els majors se li assemblaven. Vaig pensar si hi podria haver el meu pare, Llorenç, ja que ell tenia la foto. Mira que mira, un per un i no el veia. Fins que vaig pensar en fixar-me en els que tenien la cara més embullada. I així vaig veure que entre els asseguts a la primera fila, el segon començant per la dreta, podria ser ben bé que fos ell, nascut el 1924. Com més el mirava més se li assemblava fins que vaig mostrar la foto als meus germans.

Els meus germans no reconeixien ningú. Després els vaig dir que hi havia dues persones conegudes nostres. El meu germà Llorenç pensà en el nostre pare i li vaig dir que per a mi també ho era. A tots els vaig dir que l’altre era «el tio Joan, es coix». L’endemà vaig enviar la foto, sense especificar res, a la seva filla, Margarida Carrió Estarellas (1957). Li vaig demanar què en sabia. Tot d’una va contestar que sí, que era una colònia escolar, a Esporles –allà també hi teníem família. Quan va dir Esporles jo li vaig insinuar si podria ser Valldemossa, però ella no ho creia. Va reconèixer perfectament el meu pare i el seu. A més, també em contà que la meva mare un dia va anar a ca seva per mostrar-los la foto dient que hi eren els dos germans, Joan i Llorenç.

Mentrestant en Pau Tomàs també començava a cercar. El cas és que jo ja m’havia engrescat. A la premsa de l’època vaig mirar, per internet, quines colònies hi va haver en aquells anys, de 1931 a 1935. A partir de 1932 hi havia les colònies escolars municipals de Palma a s’Arenal (nins), el Coll d’en Rabassa (nines), el Secar de la Real (nines), Valldemossa (nins) i alguna altra, a més de les colònies escolars provincials. Això ja em duia a Valldemossa però havia de cercar d’on era la foto. Mirant les escoles de Valldemossa vaig veure que era l’escola vella: Valldemossa confirmat. Però, i quin any? Vaig demanar a unes quantes persones, algunes de la família, quina edat podrien tenir aquells escolars, en concret el meu pare que era el més petit. La resposta era 7 o 8 anys. Almenys havia de ser entre 1932 i 1934. Semblava que el 32, però com saber-ho?

Tocava mirar premsa a la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica: <https://prensahistorica.mcu.es/es/inicio/inicio.do>. Cercar els noms dels directors, i auxiliars si podia ser, de les colònies del 1932 a 1935. Veure si trobaria alguna foto d’ells que la pogués comparar amb el director i auxiliars. El 1932, l’any més probable, a la premsa sortia el nom del director «Juan Galiá» i res més (Correo de Mallorca, 17-08-1932, p. 8). Després ja vaig mirar els altres anys i tandes –hi havia dos torns o tandes a cada colònia– i Joan Galià només ho va ser el 1932, la primera quinzena d’agost. Encara no podria demostrar que era aquell any fins que no trobàs una foto de Joan Galià. Va ser fàcil. A internet n’hi havia una de l’Agrupació Fotogràfica d’Algaida (AFA), donada per Rafel Antich.

<http://www.afalgaida.cat/pcompltxt.php?txt=9> [Consulta: 31 maig 2024].

Vaig comparar les dues fotos i, efectivament, era la mateixa persona. Desmostrat idò: 1932, primera quinzena d’agost, pare i oncle, director de la colònia, i Valldemossa. Després encara he descobert més coses. Per exemple una cuinera, que també feia cures si calia, de Sant Jordi, segons la meva cosina Margarida, que li contà son pare. I la vida de Joan Galià.

Vaig consultar les memòries de secretaria de l’Ajuntament de Palma. I hi vaig confirmar una vegada més el que havia trobat a la premsa. Arxiu Municipal de Palma (AMP), SG_1932. Memoria de secretaría del ejercicio del año 1932 y otros datos. (Memoria de secretaría Palma 1932). Ajuntament de Palma, 1933, p. 38.  Joan Galià era un dels directors nomenats per a les colònies escolars.

[4] COMAS, F.; MOTILLA, X.; SUREDA, B. (2011). «Inconografía y representación gráfica de las colonias escolares de la Diputación de Baleares. Una aproximación a través del análisis de las fotografías de las memorias». A Revista Española de Pedagogía. Año LXIX, núm. 250, p. 445-462. Unir la Universidad en Internet. <https://www.revistadepedagogia.org/rep/> [Consulta: 15 juny 2024]. En el nostre cas és una fotografia que hem trobat a l’arxiu familiar. No sabem si n’hi havia més. Només és un moment de la colònia en el qual els protagonistes es varen compondre per a sortir a la foto. L’espai és triat i adequat per a poder saber on era. En tot cas, només coneixem dos infants dels 42 i un mestre, el director de la colònia. Amb tot, són interessants les conclusions de l’article esmentat, p. 456.

[5] MAYOL, J. (2010). L’arquitectura escolar de Guillem Forteza, 1917-1943. Barcelona. Tesi doctoral a la UPC, p. 147 i 148.

[6] CARRIÓ, P. J.; DOMÈNECH, M. V.; RAMIS, A. (2015). Les escoles de les Illes Balears en temps de la II República. Palma. Edicions Talaiots, p. 95.

[7] MAYOL (2010), p. 148, especialment la nota 459. En aquesta pàgina hi ha una foto d’una de les colònies escolars de Valldemossa extreta de l’Arxiu d’Andreu Muntaner Darder.

[8] BIBILONI, G. (1997). Llibre d’Inquisicions de la Cúria Reial de la Parròquia de Castellitx (1379-1388). Algaida. Ajuntament d’Algaida – Consell Insular de Mallorca, p. 154.

MAS, R.; JAUME, J.; FULLANA, P. (2023). «Algaida en els treballs de Certamen del Seminari de Sant Pere de 1929 i 1930, de Miquel Puigserver Pou». I Jornades d’Estudis Locals del Municipi d’Algaida 2021. Palma. Ajuntament d’Algaida, p. 250.

[9] JAUME, M. (2013). «Les colònies escolars provincials a Porto Cristo entre 1924 i 1936». Manacor. Art i societat: VII Jornades d’Estudis Locals de Manacor: 11 i 12 de maig de 2012. Manacor. Ajuntament de Manacor, p. 319.

[10] Memoria de secretaría Palma 1932, p. 37.

[11] CARRIÓ, A.; CARRIÓ, B. (2022). «Un litre d’oli de ricí. Un cas de repressió feixista a Sant Jordi (Palma). Bartomeu Carrió Canyelles, es Pubil». Vilaweb, 25-08-2022. «Tomeu Carrió. Viure la historia». <https://blocs.mesvilaweb.cat/tomeucarrio1201/un-litre-doli-de-rici-un-cas-de-repressio-feixista-a-sant-jordi-palma/> [Consulta: 31 maig 2024].

[12] A tota aquesta informació s’hi pot accedir a través de l’hemeroteca Biblioteca Virtual de Prensa Histórica (Gobierno de España). No cal ara reproduir cada font perquè son moltes i és fácil accedir a tot el que he dit.

SALA, E. (2010). Descripció geogràfica del poble de s’Arracó. 1908. Pel mestre professor del mateix Bartomeu Esteva i Salvà. Presentació d’Eduard Sala. Traducció i edició a cura de Jaume Bover i Pujol. ResearchGate. <https://www.researchgate.net/publication/325226339_Descripcio_geografica_del_poble_de_s’Arraco_1908> [Consulta: 15 juny 2024].

D’altra banda podem consultar GARCÍA, A. (1999). «Capítols: L’Escola a Sant Jordi. El doble crim de Ca’n Real. Incidència de la Guerra Civil. Festes», p. 15. De la col·lecció Pla de Sant Jordi. Història d’un poble. A la pàgina esmentada hi ha una relació de mestres entre 1903 i 1946. Dels mestres que hi surten hi ha Bartomeu Esteva i el seu successor, Bartomeu Cañellas Coll. Per consulta a l’Arxiu-Museu d’Educació de les Illes Balears (AMEIB), Expedient 55 D2-5, sabem que Bartomeu Cañellas va estar destinat a Sant Jordi entre el de 12 de novembre de 1934 i el 23 de gener de 1941. El 1936 es va afiliar a la delegació d’Esquerra Republicana Balear de Sant Jordi i amb l’aixecament militar en renegà per tal de conservar la feina i no ser represaliat.

Pel que fa a la creació de l’escola de Sant Jordi cal subratllar que se’n crearen dues; la unitària de nines i la de nins. Així per Reial ordre de 16 de juliol de 1925 es creà, provisionalment, l’Escola Unitària de Nines: Gaceta de Madrid, 26-07-1925, p. 622. L’Ajuntament de Palma, a tal efecte, va acordar obrir un concurs entre els propietaris de finques urbanes que volguessin oferir locals per a les escoles de nines i habitacions per a les mestres: Correo de Mallorca, 05-08-1925, p. 2. La primera mestra de l’escola unitària de nines de Sant Jordi va ser Carme Puigcercós Cucurello [sic]: La Última Hora, 08-01-1926, p. 2. En el llibre o quadern del Movimiento de personal de Maestros propietarios, p. [?] (AMEIB), figura com a Carme Puigcercós Cucurella, interina, amb data de nomenament i de possessió de 7 de gener de 1926 i data de cessament l’11 d’agost de 1926. La segona, ja en propietat, fou Maciana M. Vidal Pons. El nomenament el tengué el 31 de juliol, la possessió el 12 d’agost de 1926 i el cessament el 20 d’agost de 1931. No he cercat la data d’elevació a definitiva de l’escola de nines; queda pendent.

Pel que fa a la creació de l’escola unitària de nins es va fer primer com a provisional en data de 12 d’agost de 1927 (Gaceta de l’1 de setembre) i com a definitiva per Reial ordre de 9 de febrer de 1928: Gaceta de Madrid, 08-03-1928, p. 1537. El primer mestre de l’escola unitària de nins de Sant Jordi va ser l’interi Miquel Julià Noguera, amb nomenament i presa de possessió el 19 d’abril de 1928 i cessament el 15 de març de 1929. Bartomeu Esteva, com a mestre en propietat, fou nomenat el 4 de març i prengué possessió el 16 de març: Movimiento de personal de Maestros propietarios, p. 286 (AMEIB).

[13] Memoria de secretaría Palma 1932, p. 40-46. En un altre article, de qui sigui, s’hauria d’estudiar, en conjunt i per separat, els nins i nines matriculats de tot el pla de Sant Jordi a les escoles de Sant Jordi, sa Casa Blanca, s’Aranjassa i els Estats Units (es Pil·larí).

[14] CARRIÓ, B. (2018). «Els cinemes de s’Arenal». Vilaweb, 08-11-2018. «Tomeu Carrió. Viure la historia». <https://blocs.mesvilaweb.cat/tomeucarrio1201/els-cinemes-de-sarenal/> [Consulta: 31 maig 2024].

[15] En aquells anys hi hagué colònies escolars municipals a s’Arenal, es Coll d’en Rabassa, es Secar de la Real o Valldemossa… El 1932 en concret, Memoria de secretaría Palma 1932, p. 38, hi hagué dues tandes a Valldemossa, Gènova, la Quarentena (el Terreno), Bellver i el Secar de la Real. A la premsa surt que la mestra nascuda a Sant Jordi, Maciana Garau Mas, va ser auxiliar de la colònia de nines des Coll d’en Rabassa el 1934. La Última Hora, 16-08-1934, p. 5: «Saludamos a la Directora de la Colonia del Coll, la maestra de Lloseta y corresponsal allí de LA ULTIMA HORA, doña Francisca Catañy, y a sus auxiliares Sritas. Doña Maciana Garau y doña Antonia Carrió.» I també a Correo de Mallorca, 14-08-1935, p. 2, quan torna repetir com a auxiliar de Francisca Catany. Per a Francisca Catany: COLOM, A. J. (2010). «Cinc educadores mallorquines en el si de la renovació educativa», p. 454-455. Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca. Núm. 21, p. 449-464.

[16] Correo de Mallorca, 05-08-1932, p. 7. El Día, 05-08-1932, p. 2.

[17] El Día, 13-08-1932, p. 2.

[18] El Día, 10-08-1932, p. 2. Correo de Mallorca, 11-08-1932, p. 1.

[19] La Última Hora, 16-08-1932, p. 4. Correo de Mallorca, 17-08-1932, p. 8. El Día, 17-08-1932, p. 2.

[20] El Día, 20-08-1932, p. 2.

[21] Memoria de secretaría Palma 1932, p. 37.

[22] La Última Hora, 13-08-1932, p. 4.

[23] ANTICH, R. (1993). Memòria. Als republicans víctimes de la repressió feixista a Algaida durant la guerra civil de 1936. Algaida. Ajuntament d’Algaida – Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear, p. 33. Rafel Antich reprodueix la còpia d’inscripció del naixement del «Registro del Juzgado de Primera Instancia e Instrucción de la Bisbal». Núm. [?]. El pare consta que havia nascut a Darnius (Alt Empordà), de 28 anys, i la mare a Llagostera (Gironès), de 21 anys.

Arxiu Diocesà de Girona. Llibre de Matrimonis de la parròquia de Sant Martí de Calonge (1897-1919). Codi de referència: CAT ADG 3/51 1 3 1 M7. La consulta és digital.

Al Llibre de Baptismes de la parròquia de Santa Maria de Darnius figura el de Manuel Galià Comas. Va néixer el dia 21 de setembre de 1877. Li posaren els noms «Manuel Moisés Juan». Fill legítim de Sixte Galià Molà, natural de Celrà (Gironès), i de Francisca Comas Vila, natural del Pont Major (barri actual de Girona). Després figuren la resta d’avis. Arxiu Diocesà de Girona. Llibre de Baptismes IV de la parròquia de Santa Maria de Darnius (1865-1884). Codi de referència: CAT ADG 3/88 1 1 1 B4. La consulta és digital.

Al Llibre de Baptismes de la parròquia de Sant Feliu de Llagostera hi ha el de Lluïsa Lleonart Tarré. Va néixer el 5 de gener de 1885. Li posaren els noms «Luisa Carolina Carmen». Filla legítima de Martí Lleonart, natural de Sant Celoni (Vallès Oriental), i d’Àngela Tarré, natural d’Hostalric (la Selva). També figuren la resta d’avis. Arxiu Diocesà de Girona. Llibre de Baptismes 14 de la parròquia de Sant Feliu de Llagostera (1881-1892). Codi de referència: CAT ADG 3/159 1 1 1 B14. La consulta és digital.

Joan Galià duia afegit al seu primer nom el de l’avi patern, Sixte, i el de l’avi matern, Martí.

AULÍ, A.; PONS, J. (2023). «La depuració del magisteri. Mestres de les escoles públiques d’Algaida, Pina i Randa, 1936-1943». A I Jornades d’Estudis Locals del Municipi d’Algaida 2021, p. 163-176. Ajuntament d’Algaida, p. 165.

AMEIB. Depuració del Magisteri al terme d’Algaida. (AMEIB pps). <https://www.caib.es/sites/arxiuimuseu/ca/algaida-19549/> [Consulta: 8 juny 2024]. Diapositiva 59.

TOMÀS, P. (2021). Els mallorquins a l’Olimpíada que no fou. Expedició a l’Olimpíada Popular de Barcelona, 1936. València. Galés Edicions, p. 171.

[24] L’imprès del Registre de la Bisbal d’Empordà no deixa lloc a posar una altra cosa. En lletra d’impremta ja hi ha escrit el que hem esmentat de l’ocupació de les dones.

[25] Hem trobat referències com a mestre de Sixte Galià a la premsa –a través de consultes digitals a la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica. En reproduïm només unes quantes.

Boletín de Primera Enseñanza de la Provincia de Gerona (BPEPG), 07-08-1877, p. 6. «Junta de Instrucción Pública de Gerona. Proyecto de escalafón de Maestros y Maestras de las Escuelas públicas de esta provincia que les corresponde percibir el aumento gradual de sueldo que previenen los artículos 196 y 197 de la ley, correspondiente al año económico de 1877 á 1878. […] Maestros. 3ª Classe.- 50 pesetas. 31 Sixto Galiá [residència] Darnius».

BPEPG, 01-10-1877, p. 5.

La Lucha. Órgano del Partido Liberal de la Provincia de Gerona (La Lucha),  05-10-1877, p. 2.

La Lucha, 01-03-1878, p. 3. Article signat per Sixto Galiá: «Necrología de D. José Llosa (á) Moreu, de Darnius». Encara que Joan Galià no va conèixer l’avi Sixte, és ben probable que el record familiar influís en la seva manera de ser i vocació de mestre.

BPEPG, 01-01-1880, p. 6. Sixte Galià director de l’escola pública de Darnius.

El Demócrata. Periódico político, literario y de intereses materiales. Órgano del Partido Republicano Histórico de la Provincia [Girona] (El Demócrata), 11-03-1883, p. 3. Article sense títol sobre el ferrocarril signat per Sixto Galiá.

La Lucha, 08-07-1885. Aprovada permuta per a l’escola pública de Ridaura (actualment Riudaura, la Garrotxa).

BPEPG, 04-08-1885, p. 10. A l’escola pública de Tossa (la Selva).

La Lucha, 28-08-1885, p. 3. A l’escola pública de Tossa.

BPEPG, 02-10-1888, p. 13. A l’escola de Calonge, amb 31 anys, 7 mesos i 28 dies de serveis. Calonge serà el seu darrer destí, fou on el seu fill Manuel es casà i on nasqué Joan Galià Lleonart.

La Lucha, 23-12-1897, p. 2. Sixte Galià figura com a tresorer de la junta de l’Associació del Magisteri de la Bisbal.

La Lucha, 13-05-1898. Francisca Comas, viuda de Sixte Galià, reclama cobrar la viduïtat.

[26] TOMAS (2021), p. 171. Tomàs diu des de juny de 1926. AULÍ/PONS (2023), p. 165. Aulí i Pons afegeixen «Mestre de Primer Ensenyament. Foli 30, núm. 426». AMEIB pps, diapositiva 59. Per als diferents destins anteriors a Algaida també serveix aquesta nota.

[27] El Magisterio Español, 21-10-1927, p. 15.

[28] TOMÀS (2021), p. 171. El Día, 09-07-1929, p. 5.

[29] El Día Gráfico (Barcelona), 10-03-1929, p. 25.

[30] La Ciudad (Girona), 06-07-1930, p. 1.

[31] TOMÀS (2021), p. 171. AMEIB pps, diapositiva 59.

[32] ANTICH (1993), p. 33. AULÍ/PONS (2023), p. 165.

[33] FULLANA, P. (2018). Pere Capellà (1907-1954). La lluita incansable per la llibertat. Ajuntament d’Algaida, p. 140-141. Segons Fullana, l’agrupació «al final de 1932 comptava amb un centenar d’afiliats.»

La Última Hora, 29-01-1932, p. 4. Per tal de veure l’ambient de divisió del Partit Republicà Federal, entre els radicals de Lerroux i els partidaris d’Azaña, reproduïm el text de La Última Hora: «PARTIDO REPUBLICANO FEDERAL SIMPATIZANTE CON ACCIÓN REPUBLICANA. En la Secretaría General de este partido se han recibido la adhesión del entro [sic] Republicano de Capdepera, que en Asamblea general tomó este acuerdo por unanimidad, una comunicación de haberse formado en La Puebla con mucho entusiasmo un afiliado a nuestra organización y una acta de constitución de otro Comité en Algaida con la siguiente distribución de cargos: Presidente, don Antonio Mulet Gomila; Vice-presidente don Juan Bibiloni Cánovas; Secretario, don Juan Galiá Lleonart; Tesorero, don Antonio Mulet Rafal; Vocales: don Francisco Montblanch Sastre, don Guillermo Servera Crespí, don Agustín Garcías Pou, don Guillermo Sastre Socias y don Melchor Ribas Amengual.»

El Día, 30-01-1932, p. 2, també parla del comitè d’Algaida.

[34] La composició de la Junta de la Biblioteca, els autors esmentats, l’extragueren de l’Arxiu Municipal d’Algaida. Lligall 767. Actes de la Junta de la Biblioteca Pública Municipal de 1932: President Pere Moragues Gelabert, metge; vicepresident Joan Bibiloni Cànovas, propietari; tresorer Guillem Verger Ferriol, metge; bibliotecari Joan Galià Lleonart, mestre nacional. Vocals: Antoni Mulet Gomila, batle; Magí Pou Garau, regidor; Gabriel Mulet Mulet, propietari; Maria Salvador, mestra nacional; Miquel Noguera Rigo, comerciant. Secretari: Pere Capellà Roca, estudiant. Afecte a la junta: Josep Balaguer Mulet, funcionari.

Bartomeu Salas esmenta que la reunió es feu a la Casa de la Vila, on estigué situada la Biblioteca. S’hi acordà remetre, a la Junta d’Intercanvi i Adquisició de Llibres per a les Biblioteques Públiques, organisme del Govern, la constitució de la Junta a Algaida, com a pas previ per a la creació de la biblioteca i així poder demanar llibres. La Biblioteca d’Algaida s’inaugurà el dia de Sant Jaume de 1933. El primer llibre registrat va ser el dia 1 de juliol. N’havien rebut 300.

FULLANA (2018), p. 155-156. SALAS, B. (2022). «La Biblioteca Pública d’Algaida». A Festes de Sant Jaume. Algaida 2022. Ajuntament d’Algaida, p. 25-27.

[35] FULLANA (2018), p. 164-165.

[36] Boletín Oficial de la Provincia de Baleares (BOPB), 19-10-1933, p. 3.

[37] AULÍ/PONS (2023), p. 165. ANTICH (1993), p. 33. TOMÀS (2021), p. 171.

[38] FULLANA (2018), p. 178-179.

[39] La Almudaina, 20-01-1935, p. 2. TOMÀS (2021), p. 171. AULÍ/PONS (2023), p. 165.

[40] La Última Hora, 31-05.1935, p. 3. Correo de Mallorca, 01-06-1935, p. 6. Molts altres mestres feien aquest examen de perit avícola. Així hem trobat, una vegada més, el cas de la mestra nascuda a Sant Jordi, Maciana Garau Mas: Correo de Mallorca, 20-07-1934, p. 2. Pel que fa a la Granja Barcino de Consell (Escola Nacional d’Avicultura, 1931), es pot trobar informació de la mateixa i del seu fundador, Antoni Barceló García de Paredes, a Els Nostres Pobles. Consell. Suplement de El Mirall. Palma, s/d.

[41] La Última Hora, 23-09-1935, p. 4.

[42] ANTICH (1993), p. 33.

[43] TOMÀS (2021), p. 170-171. ANTICH (1993), p. 33. AMEIB pps, diapositiva 58.

[44] TOMÀS (2021), p. 171, que esmenta l’AMEIB Secció administrativa. Expedients de personal. Galià Lleonart, Juan. B4-05. AULÍ/PONS (2023), p. 165. AMEIB pps, diapositiva 59.

[45] AULÍ/PONS (2023), p. 165-166. AMEIB pps, diapositives 59 i 60.

[46] Portal de Archivos Españoles (PARES). «Ficha de Juan Galia. Centro Documental de la Memoria Histórica. Fechas: 1937-1977. DNSD-SECRETARÍA,FICHERO,22,G0009372». <https://pares.mcu.es/ParesBusquedas20/catalogo/show/12564171> [Consulta: 10 juny 2024].

[47] PARES. «Ficha de Juan Galia Lleonart.  Centro Documental de la Memoria Histórica. Fechas: 1937-1977. DNSD-SECRETARÍA,FICHERO,22,G0009376».

<https://pares.mcu.es/ParesBusquedas20/catalogo/show/12347561> [Consulta: 10 juny 2024].

[48] Biblioteca Virtual de Defensa. Gobierno de España. Diario Oficial del Ministerio de Defensa Nacional. <https://bibliotecavirtual.defensa.gob.es/BVMDefensa/i18n/publicaciones/numeros_por_mes.cmd?idPublicacion=31&anyo=1937> [Consulta: 10 juny 2024].

[49] Diario Oficial del Ministerio de Defensa Nacional (Barcelona núm. 49), 26-02-1938, p. 588.

<https://bibliotecavirtual.defensa.gob.es/BVMDefensa/es/catalogo_imagenes/imagen.do?path=44318&posicion=1&registrardownload=1> [Consulta: 10 juny 2024]. La circular la signa, p. d., Fernández Bolaños. Antonio Fernández Bolaños Mora (1888-1972), militar i socialista, aleshores subsecretari de Defensa amb Indalecio Prieto.

[50] Diario Oficial del Ministerio de Defensa Nacional (Barcelona núm. 120), 20-05-1938, p. 597. <https://bibliotecavirtual.defensa.gob.es/BVMDefensa/i18n/catalogo_imagenes/imagen.do?path=44458&posicion=1&registrardownload=1> [Consulta: 10 juny 2024]. Aquesta vegada la circular va signada, p. d., per A. Cordón. Antonio Cordón García (1895-1969), militar i comunista, aleshores cap d’estat major del grup d’exèrcits de la regió oriental i estret col·laborador del president del Consell de Ministres Juan Negrín.

[51] FULLANA (2018), p. 252-253. La procedència de la carta és de l’Arxiu d’Antoni Capellà Trobat. Pere Capellà Roca (1907-1954) va ser mestre, militant del Partit Republicà Radical Socialista i d’Esquerra Republicana Balear, periodista (conegut com a Mingo Revulgo) i dramaturg…

[52] FULLANA (2018), p. 114.

[53] SANLLORENTE, F. (2005). La persecución económica de los derrotados. El Tribunal de Responsabilidades Políticas de Baleares (1939-1942). Mallorca. Miquel Font Editor.

FULLANA (2018), p. 288-290.

[54] MIRÓ, S. (1998). Maestros depurados en Baleares durante la Guerra Civil. Palma. Lleonard Muntaner Editor, p. 65-66.

[55] SUÁREZ, M. (2011). La presó de Can Mir. Un exemple de la repressió feixista durant la Guerra Civil a Mallorca. Palma. Lleonard Muntaner Editor, p. 146-213.

SUÁREZ, M. (2015). Suborns i tretes a la presó de Can Mir (1936-1941). Palma. Lleonard Muntaner Editor, p. 66-73.

De tota manera, Manel Suárez inclou «José Galia Leonart» com a depuració i empresonat al «Llistat repressió dels mestres a les Illes Balears» a la pàgina de Memòria democràtica del Govern de les Illes Balears: <https://www.caib.es/sites/memoria/ca/repressia_mestres_de_les_illes_balears/>.

[56] ANTICH (1993), p. 33-34.

[57] AULÍ/PONS (2023), p. 166. AMEIB pps, diapositiva 59.

En relació a la depuració i a la repressió que va rebre Joan Galià, en el Portal de Víctimas de la Guerra Civil y Represaliados del Franquismo – PARES, s’especifica la informació «Expedientes de depuración de maestros nacionales (Ministerio de Educación Nacional, Archivo General de la Administración). Signatura: 32/12352 / Algaida (Illes Balears) / Depuración (1937-1940)». A un apartat hi ha el contacte amb l’arxiu per a obtenir còpies. La fitxa especifica «Depurado». No hem demanat aquesta informació.

Una altra referència bibliogràfica, molt breu, la tenim a: CARRIÓ, P. (2022). El magisteri depurat a Palma a partir de la Guerra Civil. Palma. Ajuntament de Palma, p. 97 i 101. Pere Carrió només especifica a una llista del magisteri sancionat a Balears que Joan Galià va patir: «Separació definitiva del servei i baixa a l’escalafó.»

[58] FamilySearch https://www.familysearch.org/en/. Manuel Galià Comas figura en aquest cercador des del 8 de juny de 2024 quan jo li vaig afegir, després de consultar els llibres de baptismes de la Parròquia de Santa Maria de Darnius i el Registre Civil d’Algaida. Els seus pares ja hi eren. Quan el lector llegesqui aquest article esper ja haver afegit a Joan Galià i la seva mare Lluïsa Lleonart.

[59] Registro Civil de la Villa de Algaida. Defuncions. Tom 22, p. 129. En aquest full consta que té 62 anys. Pel que fa a l’adreça de la família, el Padró municipal d’Algaida de 1935 especifica que al carrer dels Cavallers, 18 hi vivien Manuel Galià Comas, de 57 anys; Lluïsa Lleonart Torn [sic], de 50 anys, i Joan Galià Lleonart, fill, mestre d’escola i fadrí. La informació del Padró me la donà Pere Fullana.

[60] JANER, G. (1998). «L’escola normal de la postguerra». A Cent anys d’Educació. L’Arc, 5. Quadern informatiu de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de les Illes Balears, Vol. 5, p. 36. En aquest article esmenta «la relació de Mestres encausats, firmada a Madrid el 27 de juliol de 1940 pel ministre d’Educació José Ibáñez Martín, publicada al Boletín Oficial de la Provincia núm. 11517, de 21 de setembre de 1940.».

D’altra banda Janer també ho esmenta a les seves memòries. JANER, G. (2016). Ha nevat sobre Yesterday. Barcelona. Raval Edicions SLU, Proa, p. 240 i 305.

[61] Baleares, 04-05-1940, p. 7.

[62] La Última Hora, 03-05-1940, p. 3.

[63] AULÍ/PONS (2023), p. 166. AMEIB. Secció administrativa. Fons Lleonard Muntaner. Expedient de depuració del mestre Joan Sixte Martí Galià Lleonart.

[64] AMEIB pps, diapositiva 59. AULÍ/PONS (2023), p. 166.

Andrea Bordoy Sansó va arribar a ser, juntament amb Antoni Pizà Daviu, directora interina de l’escola d’Algaida segons el BO del M. de EN d’11 de desembre de 1944. Escuela Española, 28-12-1944, p. 767.

Totpla (diari digital del Pla de Mallorca), 08-06-2024, MARTORELL, C. (2024), «Dones del Pla, les oblidades de la historia (1)». <https://www.totpla.cat/2024/03/08/dones-del-pla-les-oblidades-de-la-historia-i/ > [Consulta: 8 juny 2024].

[65] Registro Civil de la Villa de Algaida. Defuncions. Tom 22, p. 130.

[66] SASTRE, M. (2023). «Una xerradeta amb… L’amo en Toni Rafael, de Can Sis». Revista Es Saig. Algaida. Desembre 2023, p. 42-46.

[67] RAMIS, F. (2000). «La construcció de les escoles a partir d’un cas concret: Algaida, 1926-1936». Educació i Cultura. Revista mallorquina de pedagogia, núm. 13, p. 110-123. La inauguració fou el 26 de març de 1936 amb l’assistència de les autoritats i la descoberta de la placa a Luís Bello que donava nom a les escoles. Luis Bello Trompeta (1822-1935), escriptor, periodista i pedagog castellà.

El Día, 02-04-1936, p. 13.

MAYOL (2010), p. 234-237.

[68] AFA. Nofre Gomila Company, de s’Aigua Dolça. <http://www.afalgaida.cat/fotos.php?co=5&c2=Gomila%20Company,%20Nofre%20de%20%B4s`Aigua%20Dol%E7a`.&c1=Algaidins.%20%CDndex%20per%20llinatges.&register_vars[CERCA]= > [Consulta: 23 juny 2024].

AFA. Antònia Gomila Mulet, de s’Aigua Dolça. <http://www.afalgaida.cat/fotos.php?co=5&c2=Gomila,%20Ant%F2nia%20de%20%B4s%B4Aigua%20Dol%E7a`.&c1=Algaidins.%20%CDndex%20per%20llinatges.&register_vars[CERCA]=> [Consulta: 23 juny 2024].

[69] Conversa telefònica amb Pere Fullana, 30-05-2024.

Janer Manila a les seves memòries diu: «No sé què feren del seu cos.» JANER (2016), p. 240.

[70] FULLANA (2018), p. 153. Bartomeu Oliver (1903-1993) va ser, posteriorment, un dels primers socis de l’Obra Cultural Balear i biògraf de Sor Francinaia de Sencelles. L’any posterior a la seva mort es constituí la Fundació Mossèn Bartomeu Oliver i Amengual per la voluntat del sacerdot de fomentar la llengua catalana i la cultura del poble de Sencelles.

[71] Pel que fa als orígens montuïrers del metge Verger, i els seus inicis a Algaida: ARBONA, O. (1997). «Joan Verger Ribas, “es metge Fraret”». Revista Bona Pau. Montuïri. Abril de 1997, p. 18-19.

[72] Entrevista presencial amb Pia Verger Fransoy, 18-06-2024. Pia és filla de Joan Verger Garau (1924-2011) i d’Emília Fransoy Falcón. La família sempre ha sabut que Joan Galià va ser enterrat a la tomba familiar dels Verger. Pel que fa a Joan Galià, Joan Verger Garau i altres germans seus varen anar a repàs a ca seva i el tenien com un bon mestre, pedagògicament innovador.

De Guillem Verger Ferriol, el metge Verger, sabem per la prensa, que va ser nomenat cap de la Falange d’Algaida el mes d’octubre de 1937 en substitució de Nicolau Garau Garau (1906-1985) que passà a un càrrec provincial. Així ho diuen diferents diaris. Esmentam només La Última Hora, 06-10-1937, p. 4. No hem trobat quan va deixar de ser-ho, ni gaire actes on hi assistís com a tal. Només un com a presentador del conferenciant Nicolau Saggesse Senise (1888-1962) a Algaida: La Última Hora, 20-01-1938, p. 3, entre d’altres diaris.

El pare de Pia, Joan Verger Garau (1924-2011) va ser notari en diferents localitats, entre d’altres de Porreres on fou impulsor i primer president de l’Agrupació Cultural de Porreres entre 1971 i 1973. També va ser vocal (1971-1972) i vicepresident de l’Obra Cultural Balear (1972-1975).

GARÍ, C. M.; LLITERES, S. (2022). L’Agrupació Cultural de Porreres (1971-2021). El batec d’un poble. Palma. Lleonard Muntaner Editor.

[73] JAUME, M. (2010). «Les colònies escolars al Port de Sóller (1893-1936)». IV Jornades d’Estudis Locals a Sóller. Ajuntament de Sóller, p. 41-60.

[74] Per a les qüestions cronològiques seguiré els dos volums sobre educació dels Quaderns d’Història Contemporània de les Balears. SUREDA, B. (1998). L’educació a les Balears en el segle XIX. Palma. Edicions Documenta Balear. SUREDA, B. (2000). L’educació a les Balears en el segle XX. Palma. Edicions Documenta Balear.

[75] SUREDA, B. (2000), p. 20.

[76] SUREDA, B. (2000), p. 20. Reproduïm el que diu al respecte. «La República crea també un clima favorable a l’aplicació dels mètodes de l’Escola Nova. Ara rebran major suport aquells que donaven importància a la dimensió social com eren els del belga Ovide Decroly, del francès Célestin Freinet o els de projectes, desenvolupat per W. Kilpatrick i inspirat en les idees del nord-americà John Dewey, encara que es mantingué també la presència d’altres, com el de M. Montessori, molt divulgat en l’època anterior, que atenia més les dimensions individuals de l’educació.» El mateix Sureda esmenta l’escola Decroly a Campanet, «on tres mestres –Miquel Palou, Guillem Buades i Miquel Buades– varen obrir un centre privat d’ensenyament primari que duia el nom d’Escola Decroly.»

[77] DELGADO, M. A. Ed. (2009). Margarida Comas Camps (1892-1972). Científica i pedagoga.  Palma. Govern de les Illes Balears, p. 36.

[78] CAPELLÀ, F. (2018). «Rufino Carpena, més enllà del magisteri». Actes de les I Jornades d’Estudis Locals de Llucmajor, 10 i 11 de noviembre de 2017. Palma. Ajuntament de Llucmajor, vol. 2, p. 737-764.

CAPELLÀ, F. (2020). «La importancia de la cultura en la familia Carpena Montesinos». Actas de las Jornadas de Historia Local. Yecla durante la segunda mitad del siglo XIX, 1850-1899. Caminos de Modernidad. Iecla, 7 a 28 de novembre de 2019. Múrcia. Centro de Estudios Locales de Yecla y Norte de Murcia, p. 311-341.

[79] VIDAL, C. (2019). Les dones a Mallorca. Un llarg trajecte cap als feminismes. Palma. Lleonard Muntaner Editor, p. 47-77. ESCARTÍN, J. M.; SERRANO, A. R. (1997). La dona en la Mallorca contemporània. Palma. Edicions Documenta Balear.

COLOM (2010), p. 449-464, parla de les mestres Paula Antònia Cañellas Alba, Rosa Estaràs Valerí, Francesca Catany Mascaró, Margarida Bordoy Sansó i Maria Mayol Colom, algunes de les quals esmentades a la relació anterior. Es poden considerar l’avantguarda del feminisme d’aleshores a Mallorca, dins una societat especialment religiosa i patriarcal.

Afegim també: ROIG, M. A. (2005). Dona i educació a Mallorca. L’Institut d’Estudis Superiors de la Dona. Palma. Edicions Documenta Balear. CANUT, M. L.; AMORÓS, J. L. (2000). Maestras y libros (1850-1912). Palma, Universitat de les Illes Balears. CÀNAVES, M.; SERRA, M. A.; SERRA, Joana (1997). Francesc Rosselló i Gil i Margarida Bordoy i Sansó (la seva tasca docent). Palma. Universitat de les Illes Balears.

[80] OLIVER, J. (2007). «La política educativa de la Segona República». A XXV Jornades d’estudis locals. La Segona República. Palma, del 22 al 24 de noviembre de 2006. Palma. Institut d’Estudis Baleàrics, p. 84.

[81] COLOM, A. J. (1991). Assaig d’història de l’educació a la Mallorca contemporània. Palma. Universitat de les Illes Balears, p. 356.

[82] SUREDA, B. (2000), p. 19 i 22.

[83] COLOM, A. J. (1986). «D. Llorenç Ma. Durán i Coli. Sus aportaciones a la renovación educativa mallorquina». Educació i cultura. Revista mallorquina de pedagogia, núm. 5-6, p. 162-165.

[84] La Última Hora, 10-07-1933, p. 4.

[85] Correo de Mallorca, 07-09-1933, p. 2. AMP, AH-2203, Llibre d’actes dels plens de l‘Ajuntament de Palma, segon semestre de 1933, p. 594-595. Cal tenir present que hi havia tribuna de premsa i el periodista corresponent ho explicava a la seva manera.  Tot i això, les dues versions són semblants.

[86] Correo de Mallorca, 18-06-1935, p. 5.

 

 

 

 

 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!