Amb gran habilitat
si voleu, Duran presenta aquesta capacitat d’adaptació com una
virtut. Efectivament, fa de la necessitat virtut. Quan un partit o un
polític s’adapten a allò que el temps i el país
exigeixen, vol dir que no són ells els qui exerceixen el
lideratge, sinó que es deixen arrossegar. Això, en un
país sense un projecte polític definit, en un país
que no estigui reclamant que li retornin la sobirania, podria semblar
adient i tot. Que parlin les urnes i a partir d’aquí
executarem el dictamen. Però aquest país en té
un, de projecte, i cada dia que passa és més urgent:
ens calen estructures d’estat pròpies per poder-nos
desempallegar d’un estat que ens posa pals a les rodes, que no ens
inclou en el seu projecte de país si no és per
finançar-lo, que maltracta els nostres treballadors i els
nostres empresaris amb unes infraestructures del segle XIX. Davant
d’això, un polític ha d’exercir el lideratge i no
esperar a veure què diu la gent. Perquè per culpa
d’aquest comportament, moltes persones encara no veuen clara la
relació entre els problemes quotidians i la falta de
sobirania.
Duran,
per cert, també s’erigeix en exegeta de Mas quan diu que “El
que demana Mas és el dret a decidir des de les nostres
institucions allò que ens afecta a nosaltres. Això és
sobirania. I jo m’hi identifico.” Una prova més que la
conferència del 20 de novembre de 2007 va ser un nou
lliurament del serial d’ambigüitat habitual en CiU. Jo estic
d’acord amb la primera part de la frase, però que no digui que
això és sobirania. Sobirania és que, un cop
decidit des de les nostres institucions allò que ens afecta a
nosaltres no hi hagi cap altra institució que ho qüestioni.
I ara mateix l’Estat espanyol és l’únic que té
la nostra sobirania. Com diuen a ERC, “per això vull la
independència”.
Ibarretxe deia dijous a Barcelona que la gent està demanant
als polítics que parlin clar. Davant d’una legislatura
espanyola gairebé perduda per als interessos catalans atès
el tancament de files del nacionalisme espanyol, potser la claredat
d’una ERC que sap on vol anar encara que no pugui i que ofereix
garanties perquè no hàgim de patir un govern del PP,
pot ser més útil que la ja clàssica ambigüitat
de CiU. Ja en parlarem, del vot útil.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La gent ja fa anys que demana més claredat en els missatges dels polítics, això no és cosa nova. ERC sembla haver-se’n adonat (per fi), o al menys això és el que em transmet la seva campanya actual. Esperaré, però, que es vagi apropant el 9-M per a valorar si realment aposta fort i parla clar. Llavors decidiré a qui dono el meu vot.
Sobre CiU res a opinar. Només que em sembla una llàstima que nedi en aquesta absurda ambigüitat. Ho veig com una manera massa barroera d’intentar captar vots de tants sectors com els sigui possible; els seus votants, tinguin les tendències que tinguin, haurien de fer una curosa avaluació de l’estratègia de la federació i analitzar seriosament si de debò creuen que aquesta ambigüitat beneficiarà algú.
Salut
Què avorrit tot això. No veus que exactament els mateixos arguments es poden traslladar a ERC? Atacar uns i excusar els altres pel mateix és massa sectari, jo personalment ja no estic per aquestes pèrdues de temps.
Si els polítics sols volen anar a remolc de les circumstàncies i adaptar-s’hi, que es facin funcionaris. I si diuen tenir projecte però no poden exercir-lo, i en canvi són al govern, que abjurin d’una cosa o l’altra.
M’imagino el Mas i l’Ibarretxe parlant…què deu opinar Mas de la proposta d’Ibarretxe? quelcom temerari i aixalabrat. Igualment imagino els dirigents dels partits independentistes europeus preguntant-li al Carod el secret de convocar un referèndum el 2014 i mentrestant pactar amb l’Unionisme, potser els deu haver respost que el que realment vol és perdre’l, o és tan patriota que vol que el guanyin i el seu cap rodoli arrossegat per la força dels esdeveniments.
A l’entrevista, també considera a ERC, un partit radical!!. Si ser català i voler la independència, es ser radical, llavors CiU no vol la independència?.