Demà dijous 31 de maig de 2007, al Casal d’Europa de Berga, a la Sala d’Actes del Pavelló de Suècia -Fira Internacional de Barcelona de l’any 1929, conferència a càrrec del Sr. José Maria Murià, mexicà i independentista català, fill de catalans i defensor impertèrrit d’una Catalunya sobirana tal com ho és la Unió d’Estats de Mèxic-.
El títol de la conferència és "La resistència catalana a Mèxic", conferència, històrica i viscuda, en mans d’un home del qual un resumit i incomplet currículum resa així: "
José M.ª Murià. – Historiador. Nascut a Mèxic el 1942 és professor de la Universidad de Guadalajara (Mèxic) i fill de catalans que no ha oblidat les seves arrels. Va ser l?artífex de la presència de la cultura catalana a la Fira del Llibre de Guadalajara (2004). És autor de nombroses publicacions sobre la història mexicana així com del seu llibre en català "Ressons. Escrits a favor de Catalunya." (2005). Actualment també col·labora amb Catalunya Acció."
I en aquest post segueix un article d’un dels organitzadors de l’acte, el Sr. Jaume Farguell, President de l’Omnium Cultural de Berga, President del Casal d’Europa del Berguedà i ex alcalde de la Ciutat de Berga i ex diputat al Parlament de Catalunya per CiU. Aquest article de caire periòdic que en Jaume Farguell signa com a President de l’Omnium Cultural de Berga fou publicat al Regió-7 fa unes poques setmanes:
DIGNITAT NACIONAL
? Solidaritat és la terra, ho sents? És la terra que s?alça en els seus homes…? Aquestes foren les paraules amb les quals el poeta Joan Maragall encoratjava la Solidaritat Catalana, l?ampli ventall de partits catalanistes abans de la seva esclatant victòria a les eleccions generals de 1907. I han estat aquestes mateixes paraules, just cent anys després, el teló de fons i referent publicitari de l?acte patriòtic organitzat per Òmnium Cultural el dia 8 d?aquest mes, a l?auditori Winterthur sota el lema ?Nosaltres decidim. Per la dignitat nacional?.
En dos precisos discursos, Isidor Marí i el president de l?entitat, Jordi Porta, formularen una contundent apel·lació a la solidaritat política catalana advocant per una contundent resposta nacional, digna i unitària, davant una nova i presumible retallada del nou text estatutari per part de Tribunal Constitucional. I tot això, després d?una anàlisi de les vicissituds sofertes pel seu redactat des de les ingerències i mutilacions ja sofertes a Madrid fins a la lamentable i dissonant fragmentació de la classe política catalana a l?hora de defensar-lo.
L?evocació, per part dels organitzadors de l?acte, del triomf de Solidaritat Catalana l?any 1907, com a contundent resposta de la dignitat nacional enfront les actituds vexatòries del govern central conseqüents a l?assalt militar a la redacció de ?La Veu de Catalunya? i de ?El Cu-Cut? fou, segons el meu criteri, recurrent i oportuna.
Cal no oblidar, però, que l?impactant èxit de Solidaritat Catalana no passà de ser un miratge puntual i efímer. Els polítics caigueren novament en la fàcil temptació de creure?s que ja ho eren d?un país lliure, de manera que les tensions entre dretes i esquerres esmicolaren molt aviat aquell projecte unitari. Al conservador Cambó l?enlluernà ben aviat el seu prestigi polític a Madrid i, per altra banda, Ildefons Sunyol, en primer lloc, i Francesc Macià, més tard, es dedicaren a delimitar i enfortir el seu espai polític d?esquerra.
Han passat cent anys. El nou text estatutari català aprovat per aclaparadora majoria dels nostres parlamentaris el 30 de setembre de 2005, i que havia de ser ratificat, fil per randa, pel Congrés de Diputats segons promesa del president del govern central, després de les substancials retallades ja sofertes, n?espera presumiblement de noves al T.C.
Mentrestant, el que fou president de la Generalitat i nét que és de l?abrandat i gran poeta, que cregué, segons sembla, amb desmesurada bona fe, l?engrescadora promesa del seu homònim espanyol, ha estat, precisament per obra d?aquest, descavalcat de l?alta magistratura catalana. Afegim al panorama un socialisme català, decididament conformat, pel que sembla, a no constituir -se en grup parlamentari autònom i dos partits nacionalistes catalans, teòrica garantia per a liderar processos nacionals unitaris, tirant-se per norma els plats pel cap.
Davant aquest poc afalagador escenari, Òmnium Cultural fa una crida responsable a la classe política a restaurar el missatge de la solidaritat catalana, en aquest moment crucial en què la perspectiva d?una definitiva retallada acabi de desvirtuar un text estatutari que en l ?actual redactat, a banda de no reconèixer el nostre dret a decidir voreja, admetem-ho, els límits de la indignitat nacional.
Aquests fets em duen a la memòria l?opinió de dues personalitats del segle XVIII. La de Hegel, el filòsof, quan sostenia que l?autèntic ensenyament de la història és, precisament, el de no ensenyar-nos res, i la de Frederic el Gran, rei de Prússia, quan afirmà que la història, llegida a consciència, ens mostra la constant repetició d?idèntiques escenes amb els actors cada vegada canviats. Una i altra afirmació, vénen a dir-nos, respecte dels pobles, allò mateix que, en l?argot popular, es predica del ser humà, com a únic animal capaç d?entrebancar-se sempre amb la mateixa pedra. La política catalana, aquesta vegada, un segle després, ni que fos per indefugible responsabilitat històrica, hauria d?apostar per la dignitat solidària. Jo, simplement, ho voldria creure. I vostès?
Jaume Farguell i SitgesPresident d?Òmnium Cultural. Berga
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’agradava més el disseny anterior del bloc amb aquells tons blavosos. No entenc perquè l’heu canviat a aquest format, essent tant bonic l’altre.