Pere Meroño

Resulta que ja comences a tenir una edat. I que et passa una cosa molt i molt grossa i fas un cop de cap i canvies, radicalment, de vida. No ho sé, agafes i deixes Estocolm i te’n vas a una illa, una de les moltes dotzenes, deshabitades o gairebé. Sol com un mussol. Aigua. Cel. Mar. Glaç, sobretot glaç. A l’hivern, la cosa es posa lletja i la mar es congela, hi pots caminar per sobre de l’oceà d’aigües negres i fondes, gairebé abissals. El vent et fueteja fins trastocar-te. Hi fot un fred que pela. El teu contacte quotidià es redueix a un gat i un gos vells, el guardacostes, i el pesat del carter (…)

I un bon dia se’t presenta la dona, arrosegant-se amb caminadors, que vas plantar sense dir-li ni ase ni bèstia fa una colla d’anys. I més tard hi descobreixes una filla, que vas tenir amb aquella dona, farà uns 30 anys. I et comencen a passar coses. Noves. Importants. Irreversibles. I tu segueixes allà, en aquella fumuda illa de vents furients, vegetació frondosa, i roquissar impertèrrit i tocapebrots.

I aquella vida que et vas plantejar farà uns 15 anys hi fa aigües…

El gran Mankell ens presenta, en aquesta breu monòleg d’en Fredrik Welin que m’he permès la llibertat de recrear a la meva manera, una novel·la no negra sobre la culpa, la solitud, l’amor, el fracàs, els fills, el matrimoni, l’amor, la Suècia socialdemòcrata que està capolant.

Un bon llibre d’alè bergmanià –t’equivoques, Joan Oliver, director del Barça, Ingmar Bergman, amb la filla del qual està maridada en Mankell, el seu cinema no és mort, hi viu en llibres com els d’en Mankell i en tots nosaltres!-, pausat, ben escrit, que diu i explica coses amb trellat, i que he llegit, enganxat a les seves planes, amb delit i amb plaer.

. Sabates italianes (Italienska skor, 2006). Henning Mankell (versió catalana de Carolina Moreno Tena. 369 planes. Tusquets Editores. Barcelona. 2007.

Josep Pallach 1920/1977
 

CAT ’06  La nit dels somriures glaçats

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!