Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Fou un gran avenç, en el seu moment, eixint, amb penes i treballs, d’una sanguinària dictadura feixista; amb l’exèrcit amatent, els aparells d’estat copiosament habitats per ciutadans d’extrema dreta –policies, militars, funcionaris, jutges…-. Servidor, en vaig fer campanya a favor, de les files del PSUC estant. I no vaig poder-la votar perquè, aleshores, el dret de vot era fixat en 21 anys, i jo en tenia tot just 19. ben segur, però, que l’hagués votada; n’estava convençut; era, a més, un pas endavant clar i ferm. Més que important, considerable (…)
Feia poc que s’havia produït un pacte entre el franquisme pragmàtic i l’oposició més realista, d’aquí en sortí la transició. Acords, pactes, i un full de ruta; el timoner: Adolfo Suárez i la Unió de Centre Democràtic.
Els comunistes catalans, amb en Jordi Solé Tura al capdavant, els comunistes espanyols, també, vàrem fer pinya per tirar-la endavant amb el suport de masses que hi pertocava.
Hi havia persones, grups, formacions, que hi eren en contra: nacionalistes de dreta –el PNB-, nacionalistes d’esquerra –la UPG- independentistes, l’esquerra revolucionària… Llavors, a casa nostra, l’independentisme era integrat per partits petits, de migrat arrelament, sorollosos però constituïts per quatre gats.
La majoria era neta i clara: la Constitució tirà endavant. Poc després Catalunya recuperà l’autonomia mitjançant un estatut, ara sí, el vaig poder votar. Ferm i convençut.
Jo, en aquells anys, era d’esquerres i catalanista, federalista a tot estirar.
Ara i aquí, avui, en vull una altra Constitució; una Constitució per Catalunya. El darrer estatut el vaig despatxar amb la papereta del no. Sóc d’esquerres però vull una Catalunya lliure.
Miro amb nostàlgia aquella Espanya i Catalunya dels anys 70. Servidor tot just sortit de l’ou, intel·lectualment. No me’n penedeixo –je ne regrette rien- de les meves posicions d’aleshores; vaig fer el que em semblava més útil i profitós.
Ara, les necessitats en són unes altres.
La Constitució Espanyola del 78? Em sembla una bona eina per articular Espanya, una peça jurídica i escaient per bastir la nació espanyol democràtica. Un encert, doncs.
A aquella Constitució, al nou règim democràtic, s’hi enfrontà la majoria de l’independentisme nostrat amb ràbia i passió, fent servir tots els mitjans de lluita –també les armes. Tenien tot el dret i en varen fer la tria que els va semblar millor. Personalment, crec que l’aposta i la resposta més convenient fou l’adaptació crítica però coherent a la nova situació; és el que varen fer Nacionalistes d’Esquerra-Nd’E, de Jordi Carbonell, el Partido Obreiro Galego-POG, de Camilo Nogueira; Euskadiko Ezkerra-EE, de Mario Onaindia; el Partido de la Revolución Canaria-PRC -antic Partido Comunista de Canarias-provisional, de Gonzalo Angulo … I això no ho deia jo llavors, ho dic ara. Quedi clar. I escrit. N’estic cert.
CAT ’06 La nit dels somriures glaçats
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El que vam fer era innocu. Estava dat i beneït pels USA i d’altres poders mundials. Vaig fer tanta política en contra, a favor del NO, com vaig poder. Me l’havia llegit en la traducció pèssima d’en Xavier Casp i Miquel Adlert, i també en español, per si de cas. 31 anys després estic força content d’haver contribuÏt a engrandir els petits grupuscles dels que estem per una altra Constitució: la pròpia. I això que, llavors, sols parlava español i un poc de francès. Y ahora que hablo i siento en catalán de València, ni te cuento !
Una abraçada, amic.
Subscric fil per randa el teu raonament. Jo també vaig defensar la nova constitució – des d’unes coordenades ideològiques ben diverses -, i em vaig atipar de fer mítings i taules rodones demanant el vot favorable.
Les meves felicitacions als qui pertanyen al selecte grup dels qui ja van néixer ensenyats – tot i que ja m’agradaria veure el seu full de serveis. Crec que vam fer el que calia fer atès el que realment es podia fer. I si més no crec que mai no es podrà dir que els catalans no ens hem esforçat prou a fer-nos entendre.
Amb aquella Constitució podia haver-se fet una Llei Orgànica que desenvolupés el concepte de nacionalitats; en lloc d’això es va fer la LOAPA. Es podia haver pres seriosament la protecció a les “altres llengües espanyoles”; en comtes d’això hi ha hagut una una persecució implacable i no gaire dissimulada del català. I no continuo, que ja ho sabem tots ben bé prou.
Les coses, doncs, ben aviat es van tòrcer. La substitució d’Adolfo Suárez per Calvo Sotelo va representar un tombant, i no únicament pel cop d’estat. Després, Espanya mai no ha cedit res de bon grat. Només quan Felipe González i José María Aznar van perdre la majoria absoluta es va poder carregar peix al cove.
Ara: un país no es pot construir sobre la base del peix al cove, especialment perquè en una època tan dinàmica com l’actual no anar endavant significa inexorablement anar enrere. Des que es va aprovar el darrer estatut, el mateix que encara no sabem si és constitucional o no, la realitat ha variat: caixes d’estalvis, crisi econòmica, TDT, etc. I ens trobem permanentment en fora de joc.
Fa uns dotze anys vaig publicar un llibre amb el nom de “De debó som una nació?”, en que defensava – encara – un estat plurinacional sense nació hegemònica (a la belga o a la suïssa, per entendre’ns). I és clar, al final acabes convencent-te que no hi ha res a fer i que l’única solució és la independència.