Vicent Luna i Sirera

Ha costat Déu i ajuda, però el més important és que definitivament hi ha pregunta.Una doble pregunta que ha contribuït a no trencar el pacte entre els partits que estan a favor del dret a decidir. Una opció, al meu parer, molt intel·ligent per part de tots els partits implicats. Sembla que ICV-EUiA i Unió Democràtica s’hi troben còmodes amb la primera pregunta, que segurament sobrava per  a Convergència, ERC i la CUP, però que, pensant en Catalunya i en l’immillorable moment històric que ara s’hi dóna, han acabat per acceptar. Ara queden dotze mesos, tot un any, per preparar  molt bé aquesta consulta.
La caverna mediàtica, i les clavegueres de l’Estat, també han posat en marxa tota la seua maquinària amb l’objectiu de desprestigiar, minar, coaccionar, pressionar, torpedinar, fer por i posar tots els entrebancs possibles per avortar la consulta. Ens espera un any molt i molt apassionant políticament parlant. Espanya mai s’havia trobat amb una situació com aquesta. És veritat que des del segle XVI  fins el XX ha anat veient com, de mica en mica, aquell Imperi, on amb tant d’orgull deien que  no es ponia el sol, va anar ensorrant-se i perdent territoris un rere l’altre. Però una cosa són els territoris d’ultramar, que és aigua passada,  i l’altra els de la península. Fins ara cap nació de l’Estat havia posat sobre la taula un desafiament tant agosarat. Els bascos ho intentaren amb el Pla Ibarretxe, però ni molt menys s’assembla a la consulta catalana. El lehendakari va anar al Congrés a exposar la proposta i va haver d’anar-se’n amb la cua entre cames, sense que hi hagués cap reacció als carrer d’Euskal Herria. En canvi, els catalans en conèixer la retallada del nou Estatut pel Tribunal Constitucional ocuparen els carreres de Catalunya l’11 de setembre. La història tard o d’hora ens ho dirà, però quasi amb tota seguretat aquest alçament popular va ser  l’espurna que ha encés aquest procés. Un procés al que tenen dret totes les nacions del món. Un procés que si Espanya fos democràtica no hauria de tindre cap entrebanc. Un procés que deixés votar lliurement els catalans. Els catalans del sí que volen un nou pacte amb l’Estat i els del no que volen que res canvie. Però  també els catalans i les catalanes que votaran Sí i SÍ, doncs estan fart de viure i malviure en un Estat que els menysprea, espolia i té com a objectiu (un objectiu d’Estat que perdura en els segles) afegir-los a la “Espanya incorporada”.  El dia 9 de novembre del 2014 Catalunya, després de tants segles, tindrà l’oportunitat de recobrar la llibertat. Després de 300 anys de matrimoni, per la força de les armes, si la majoria de catalans i catalanes així ho decideixen podran dir a espanya ben clar: Bon vent i barca nova.
Tot un any força intens i que, des del sud estant, veurem amb molt interés i enveja. Enveja que ens hauria de menar a aprendre d’aquest procés. Per si algun dia els valencians, ja va sent hora, decidim fer un pensament i seguir els passos dels nostres germans. Perquè sense nosaltres la nació no estarà completa.