Vicent Luna i Sirera

Aquest modest treball, que no pretén ser una rigorosa cronologia, és un petit resum d’alguns dels articles, pamflets m’agrada dir a mi, que he anat publicant en la premsa al llarg d’aquests anys de governs populars. L’objectiu no és altre que aportar algunes reflexions per poder resseguir una mica la petjada del PP a casa nostra. He fet una selecció d’aquells articles més significatius. El treball consta de cinc parts: la primera de 1995-1999, la segona 1999-2003, la tercera 2003-2007, la quarta 2007-2011 i la cinquena de 2011-2014. Cada article seleccionat, escrit en un altre tipus de lletra, està contextualitzat amb un petit text perquè s’entenga en quines circumstàncies s’hi va escriure.

 

PRIMERA PART: EL PACTE DEL POLLASTRE. 1995-1999

 

1.     Sempre et recordarem.1995……………………………………..

 

2.     Què pretén aquesta gent?1998………………………………….

 

3.     Solidaritat sí, espoli no.1998……………………………………

 

4.     On és el poder valencià?1998…………………………………..

 

 

 

INTRODUCCIÓ

 

 

            L’any 1981 les forces polítiques valencianes redactaren l’Estatut de Benicàssim,  un projecte d’Estatut d’Autonomia per al País Valencià què intentà dotar el nostre poble d’una autonomia plena, reconeixent el nostre territori com a nacionalitat històrica. El text consensuat fou lliurat a Madrid, on el van modificar substancialment sense comptar amb l’opinió del poble valencià. Les Corts espanyoles aprovaren l’any 1982 el que fou l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, conegut com l’Estatut de Madrid.  Abril Martorell en representació d’UCD i Alfonso Guerra del PSOE van aconseguit l’objectiu que pretenien: que el poble valencià tingués un estatut de tercera categoria.

 

         Però, ens agrade o no, amb aquest esquifit, limitat i dirigit Estatut d’Autonomia els valencians i valencianes encetàvem una nova etapa. Per primera vegada, i després de 275 anys, teníem un Estatut que recuperava part del nostre autogovern que, pels Decrets de Nova Planta de Felip V, havíem perdut. Aquell 1982 els valencians celebràrem el 50è aniversari de les Normes Ortogràfiques de Castelló. Un any després d’aprovar l’Estatut, en maig de 1983, es convocaren les primeres eleccions democràtiques a les Corts Valencianes. Un total d’onze partits i coalicions s’hi presentaren. Només tres d’ells, el PSPV-PSOE, AP-UV, PCE, aconseguiren representació parlamentària. El PSPV-PSOE  va obtenir la majoria absoluta i formà govern. Joan Lerma fou el primer president de la nostra jove autonomia, una autonomia que a poc a poc anà consolidant-se, malgrat totes les indecisions, indeterminacions, errades, pors, genuflexions, etcètera, etcètera del PSPV-PSOE.

 

         Així, el 23 de novembre d’aquell mateix any entrà en vigor la  Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). Una llei molt transcendental  per a la nostra llengua que malgrat els Decrets de Nova Planta de Felip V, les reials cèdules de Carles III,  els reials decrets d’Alfons XIII, les ordres de Primo de Rivera, i fins i tot les  instruccions de Franco, dictades contra la nostra llengua, no van aconseguir que el poble valencià deixés de parlar-la. Aquesta llei, després de tants anys i per primera vegada, regulava els drets dels ciutadans a utilitzar el valencià i l’obligació de les institucions a fer que aquests drets es compliren. Milers i milers de xiquets  i xiquetes comencen a estudiar el valencià i en valencià, descobrint que tenim una llengua mil·lenària, que la parlen milions de persones i que hem d’estar ben orgullosos de saber-la escriure i parlar.    La introducció del valencià va suposar l’entrada al nostre sistema educatiu d’un moviment de renovació pedagògica. Ensenyar valencià i en valencià va permetre innovar pedagògicament. Arreu de les nostres comarques s’hi formaren col·lectius de mestres i professors que donaren lloc a Escoles d’Estiu i Moviments de Renovació Pedagògica. Llavors s’impartiren cursos, jornades, seminaris, grups de treball, congressos, etcètera. El valencià, la nostra llengua, començava a despertar sentiments. Sentiments d’estima, d’orgull de parlar-la, de recuperar-la, d’orgull de ser valencians i tindre una personalitat i identitat pròpia.

         Però després de dotze anys de govern socialista, tres legislatures seguides (1983-1995) amb Joan Lerma com a president, el Partit Popular, PP, a més de guanyar les eleccions autonòmiques aconseguirà les alcaldies d’una bona part dels ajuntaments del País Valencià. S’acabava així el poder dels socialistes. Després de dotze anys, com hem dit, el País Valencià passà de socialista a popular i a tots ens canvià la vida. A uns més que a altres, evidentment. Si els socialistes governaren durant 12 anys, el populars a hores d’ara ja en porten 17. Al llarg de tots aquests anys el PP ha tingut com a objectiu, entre altres, frenar, desdibuixar, difuminar i fins i tot esborrar aquells  petits avenços que  a nivell cultural, lingüístic i identitari  encetaren els socialistes.

         Davant d’aquesta política d’espanyolització, de perseguir a entitats culturals i cíviques, a professor i mestres. Davant d’una política econòmica de malbaratament dels recursos públics en obres faraòniques, de control i manipulació del mitjans de comunicació, de beneficiar a “los amiguitos del alma”, d’especulació urbanística, de corrupció generalitzada i  de retalls indiscriminats dels serveis públics, davant de tot aquest merder la societat civil valenciana, aquella que encara no s’ha begut l’enteniment, hem estat aquests 17 anys denunciant als mitjans de comunicació, al carrer i on ha calgut, aquesta política suïcida del PP. Una política que ens ha portat on som: una Comunidad despersonalitzada, en ruïna total, intervinguda econòmicament per l’Estat, una autonomia somorta. En paraules del columnista Jesús Puig diríem que “ Amb Lerma naix i es consolida l’autonomia, Zaplana viu del negoci autonòmic i Camps l’arruïna. Quant a Fabra, només és el marmessor de l’herència i, com a tal, l’encarregat d’executar la darrera voluntat del testador”

         Aquest modest treball, que no pretén ser una rigorosa cronologia, és un petit resum d’alguns dels articles, pamflets m’agrada dir a mi, que he anat publicant en la premsa al llarg d’aquests anys de governs populars. L’objectiu no és altre que aportar algunes reflexions per poder resseguir una mica la petjada del PP a casa nostra. He fet una selecció d’aquells articles més significatius. El treball consta de cinc parts: la primera de 1995-1999, la segona 1999-2003, la tercera 2003-2007, la quarta 2007-2011 i la cinquena de 2011-2014. Cada article seleccionat, escrit en un altre tipus de lletra, està contextualitzat amb un petit text perquè s’entenga en quines circumstàncies s’hi va escriure.

 

 

 

 

GRAELLA D’ARTICLES

 

 

Part	Títol article	Publicat a…	Data
I	Sempre et recordarem.	Levante .EMV	17-03-1995
I	Què pretén aquesta gent?	Ciudad d´Alcoy	08-10-1998
I	Solidaritat sí, espoli no.	Levante EMV	04-11-1998
I	On és el poder valencià?	Ciudad de Alcoy	15-12-1998
II	I què més podem esperar si aconsegueixen la majoria absoluta?	Ciudad de Alcoy	25-01-1999
II	Una altra vegada l’injust 5%.	Ciudad de Alcoy	26-06-1999
II	Enric Valor, el darrer gran homenot.	El Punt.	23-01-2000
II	Venim de molt lluny i anem lluny encara.	Ciudad de Alcoy	23-05-2000
II	Trencar la cohesió social.	El Punt	08-04-2001
II	Un nou finançament dolent per als valencians.	Ciudad de Alcoy	22-09-2001
II	Vint anys d’Estatut d’Autonomia.	El Punt	06/12-2002
II	Canal 9 és una ruïna.	Ciudad de Alcoy	03-12-2002
II	Els almogàvers.	Ciudad de Alcoy	02-06-2003
II	País Valencià.	El Punt	30/6-12-2003
III	Terra d’acollida.	El Punt	18/24-01-2004
III	Recuperem els furs. 2004	El Punt	11/17-07-2004
III	Torna el “cafè per a tothom”	El Punt	26/1-01-2005
III	Què els emprenya de l’Ovidi?	El Punt	19/25-06-2005
III	Compromís pel territori.	Ciudad de Alcoy	03-01-2006
III	La mirada de Basset.	Levante-EMV	21-02-2006
III	Tossudament alçats.	L’avanç . Número 126	04-05-‘7
IV	Veure TV3 és “ de perturbados mentales”	El Temps	01-01-08 Número: 1229
IV	25 anys de la LUEV.	Levante EMV	23/04/08
IV	Una obsessió malaltissa.	Barcella	Número 12.Febrer 2009
IV	Vergonya valencians, vergonya!	Normalització.cat	06-05-2009
IV	Indicios de delito.	Ciudad de Alcoy	28-09-2009
IV	Esdeveniments de cartó pedra.	Ciudad de Alcoy	02-03-2010
IV	De la crisi a un nou èxit.	Ciudad de Alcoy	22-06-2010
IV	L’herència de Camps.	Vilaweb.cat	02-1-211
IV	La flama d’un poble en moviment.	Ciudad de Alcoy	07-03-2011

 

  

 

PRIMERA  PART 1995-1999:

 

EL PACTE DEL POLLASTRE

 

 

  

1.- Sempre et recordarem

 

 

         A nivell polític per a molts valencians i valencianes 1995 és, sens dubte,  un any força difícil d’oblidar. Després de dotze anys de govern socialista amb Joan Lerma com a president, el Partit Popular (PP) a més de guanyar les eleccions autonòmiques aconseguirà les alcaldies d’una bona part dels ajuntaments del País Valencià.

         I és que en política les errades, tard o d’hora acaben passant factura. Els escàndols de corrupció i la crispació política de l’any 1994 foren el detonant. En poc de temps l’exgovernador del Banc d’Espanya, l’ex síndic de la Borsa de Madrid,  l’exdirectora del BOE i l’exdirector de la Guardia Civil passaren pels jutjats  i alguns per la presó. L’escàndol de la fuga del director de la Guardia Civil, la dimissió del ministre d’Interior i d’Agricultura, les implicacions del Govern en l’afer dels GAL així com   la guerra bruta contra ETA, van contribuir a convertir la política en una activitat desprestigiada. Per als ciutadans, i en especials els d’esquerra, aquells que confiaven en l’honradesa dels valors i de les idees progressistes, totes aquestes corrupteles els deixà tocats.

         Tota aquesta ràbia i indignació es veurà reflectida en les eleccions al Parlament Europeu del 12 de juny de 1994. Després de dotze anys d’hegemonia socialista el PP guanyà els socialistes en catorze comunitats autònomes. El PP superà el PSOE en més 1.700.000 vots. Si a tota aquesta ràbia i indignació li afegim que aquell estiu del 1994 fou un desastre per al medi ambient, amb incendis que cremaren prop de les 100.000 hectàrees a la Vall d’Albaida, a Navarrés, Requena, els Ports i l’Alt Millars, ja podem imaginar com encetàrem els valencians i valencianes aquell 1995.

         Gener de 1995 s’encetà amb les investigacions judicials sobre el GAL i la utilització de fonts reservats, que dugueren a l’exministre d’Interior José Barrionuevo davant els tribunals com a imputat, i l’exsecretari d’Estat per a la Seguretat Rafael Vera ingressà en presó per ordre del jutge Baltasar Garzón. A més a més, i per acabar-ho d’adobar, en juny dimitia el vicepresident del govern Narcís Serra després que se sabés que el servei espanyol d’espionatge (CESID) havia escoltat il·legalment converses telefòniques privades a polítics ( del PP i del PCE) i fins i tot al mateix rei Joan Carles.

         A casa nostra, i davant la imminent convocatòria d’eleccions a les Corts i als ajuntaments, una part de la societat valencià, convocada per Acció Cultural del País Valencià i el Bloc de Progrés Jaume I, portà a cap un seguit de concentracions i manifestacions: 17 de febrer concentracions a totes i cadascuna de les places dels pobles del País Valencià en defensa de la nostra cultura: “ Per no perdre el País”. L’ 11 de març  concentració a Alacant sota el lema “Sense Alacant no hi ha País. 

         A nivell musical, però, mentre el grup Al Tall celebrava el seu 20è aniversari, “Al Tall 20 anys”, un altre cantautor, un dels grans de la Nova Cançó, Ovidi Montllor, ens deixà per anar-se’n de vacances.

 

Article       

         El que són les coses de la vida. Precisament aquest mes he tornat a anar al mateix lloc on Ovidi ens féu un recital, ara fa dos anys. Allí , a Castalla i a la casa de cultura, se celebrà el Simposi d’Estudi i Festa Enric Valor. Allí, al mateix lloc on un 27 de març l’Ovidi, en plena actuació, tot emocionat i quasi sense poder continuar cantant ens donà la mala notícia de la mort del nostre estimat Estellés, ens hem assabentat que el cantant alcoià ha deixat d’estar entre nosaltres.

            Per un moment he maleït aquest escenari. He tancat els ulls i he volgut recordar l’Ovidi, allí, tot de negre, dalt l’escenari cantat un poema d’Estellés, irònic, amb la seua característica teatralitat i una veu segura i potent. Una barreja d’imatges, cançons, poemes i d’altres records m’han esborronat. Encara recorde, com si fos ara, la primera vegada que el vaig veure actuar al meu poble. No puc oblidar aquell 20 de maig de 1973 on en la festa de Sant Isidre l’Ovidi, i dalt d’un remolc que s’ improvisà com a escenari, ens cantà les seues cançons. Unes cançons farcides de ràbia, crítica, tendresa… ens deixaren per sempre la seua empenta. Ens donà esperança, com qui espera una bafarada d’aire fresc en la secor de l’estiu. Que tot no estava perdut i que arribarà el dia “ … que floriran crits i cors i paraules. Ens esperonà a no defallir, que calia “estrènyer fort les dents i els punys, inflar d’aire els pulmons, obrir bé els ulls, fer treballar el cap, no tancar mai la boca i cridar fen fort”. L’Ovidi, en aquells moments grisos de finals del franquisme, on la manca d’identitat ens feia estar avergonyits de parlar la nostra llengua, ens recordà, sense pèls a la llengua, que “ … de tant grossa raó, naix la glòria. I torne a repetir: sóc alcoià. Tinc senyera on blau no hi ha. Dic ben alt que parle català i ho faig a la manera de València”.

            Amb la seua veu ens apropà la saba fresca i esperançadora dels nostres poetes: Estellés, Espriu, Papasseit…, i ens n’adonàrem que amb la nostra llengua, com qualsevol altra del món, també s’hi podia escriure poesia, expressar sentiments. I és que la poesia canvià la vida de l’Ovidi : “ … la poesia per a mi ha estat una de les coses que més m’ha enriquit. M’ha donat una perspectiva humana molt més àmplia de les coses i m’ha donat una pau i una serenor que m’ha acompanyat cada moment del meu viure”. I la veritat és que així ha estat. Els qui hem tingut la sort de conèixer-lo hem pogut compartir i respirar aquesta serenor, les seues qualitats: valent com “La fera ferotge”, tendre com “Els amants”, humà com “Homenatge a Teresa”, irònic com “Diccionari de butxaca”, crític amb els “Dimonis”, esperançador i utòpic en “Serà un dia que durarà anys”, fidel al seu origen “Alcoi”, poeta de la vida “… Poesia és tastar una miqueta o molt de la vida que ens ha tocat viure i que cada dia ens amaguen més.”

            Tot i que l’Ovidi ens deixà per anar-se’n de vacances, la seua humanitat, compromís i exemple ens acompanyà sempre en el nostre caminar cap al “ dia que durarà anys, braços lliures i boques i mans”

Sempre et recordarem.

Publicat al periòdic Levante EMV, 17-03-1995.

 

 

         Però si març amb els seus vents s’emportà l’Ovidi, maig va entrar amb tot el seu esplendor. I és que diuen que maig és el més de les flors, i no hi ha cap dubte que així és. No podem anar en contra del ritme de la natura, aquesta  batega com un rellotge que mai no s’atura. Tot i així, ves per on, amb el canvi climàtic segurament aquest comença a sofrir arítmies. Doncs bé, aquell més florejat de 1995, una part de la societat valenciana, que intuïa canvis importants en les imminents eleccions, es manifestà el 6 de maig pels carrers de València sota el lema “Per no perdre el País. Guanyem el futur”. Mentre, arreu de les nostres comarques la FEV celebrava, sota el lema “ Estimen la nostra llengua” la X Trobada d’Escoles Valencianes.

         Però aquell més per al País Valencià a més de tindre flors i violes a dojo, ja ho diu la cançó “la tierra  de las flores de la luz y del amor“,  es convertí en el més, i pel temps en la terra, dels albatros. Ja sabeu, un ocell de grans dimensions, amb el bec llarg i la cua curta, de plomatge de color blanc amb la punta de les ales negra. I és que aquell 28 de maig es varen celebrar les eleccions municipals i autonòmiques. Els escàndols de corrupció del Govern central socialista, que anaren acumulant-se al llarg de més de dos anys, i el desprestigi en el qual havia caigut la classe política  contribuïren a que una majoria de ciutadans i ciutadanes castigaren els socialistes i dipositaren la confiança en els populars, un partit liderat pel José Maria Aznar. El Partit Popular (PP), el partit de l’albatros, s’imposà clarament al País Valencià. El popular Eduardo Zaplana, que fou alcalde de Benidorm amb els vots d’una trànsfuga del PSOE, es convertí, gràcies a un pacte amb Unió Valenciana (UV), en el president de la Generalitat Valenciana. Dels 89 escons de les Corts el PP en tragué 42, el Partit Socialista del País Valencià- Partit Socialista Obrer Espanyol (PSPV-PSOE) n’aconseguí 32, la coalició Esquerra Unida del País Valencià- Els Verds (EUPV-EV) 10 i UV un total de 5.

         Després de dotze anys de govern del PSPV-PSOE amb Joan Lerma com a president, el País Valencià passà de socialista a popular i a tots ens canvià la vida. A uns més que a altres, evidentment. Aviat el PP començà a posar en pràctica la seua política cultural i lingüística. Una de les primeres decisions fou eliminar la Direcció General de Política Lingüística. Tot i així la societat civil no es quedà impassible. La celebració del 9 d’octubre d’aquell any, convocada per ACPV, va comptar per primera vegada amb el Correllengua: la torxa de la llengua vinguda d’arreu de les comarques valencianes. A partir del següent any aquesta activitat, que té com a objectiu, entre altres, reivindicar la unitat de la llengua, se celebrarà arreu dels Països Catalans.

 

 

  

 

2.- Què pretén aquesta gent?

 

         El triomf en les  eleccions al Parlament europeu de juny de 1994 fou el primer avís, i la victòria en deu autonomies, així com el control de la majoria d’ajuntaments en les eleccions autonòmiques i municipals de maig de 1995, fou el segon toc d’atenció. I com que diuen que a la tercera va la vençuda el PP guanyà, per una ajustada majoria, les eleccions generals del 3 de març de 1996. José Maria Aznar serà el nou president del Govern espanyol, tancant així una etapa de tretze anys de Govern socialista.

         A casa nostra, al País Valencià, el PP ja estava governant-nos des de feia quasi un any i aviat poguérem constatar de quina pasta estaven fets els nostres governants. Per primera vegada un president de la Generalitat, Eduardo Zaplana, no parlava la llengua dels valencians i, segons la filtració d’unes gravacions, havia entrat en política “para forrarse” A més a més, i com que els populars no tenien majoria, hagueren de pactat amb UV. El seu líder, Vicente González Lizondo, aconseguí ser el president de les Corts Valencianes. Un president secessionista que es referia al català com a “polaco absurdo”

         Així que amb un president cartagenero ( amb tots els meus respectes per a la gent d’aquesta ciutat) amb molt poca sensibilitat per la llengua i cultura valenciana, amb un PP captiu dels vots necessaris d’UV i d’un anticatalanista furibund de president de les Corts, la nostra llengua fou el punt de mira, l’objectiu prioritari, la diana de la política cultural del Govern valencià. Per posar alguns exemple direm que la Diputació de València reconegué l’Acadèmia de Cultura Valenciana, entitat que defensa la secessió lingüística i la mateixa Generalitat Valenciana es negà a reconèixer l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana com a òrgan responsable en matèria lingüística. La celebració dels 25 anys dels Premis Octubre va ser boicotejada per Rita Barberà, l’alcaldessa de València, i des de llavors Canal 9 any rere any ha ignorat totalment aquest esdeveniment cultural que aplega els nostres escriptors, artistes i intel·lectuals. Però no foren només els Octubre i ACPV, la Plataforma de les Arts Escèniques Valencianes, formada per professionals del sector, es queixaven de la Conselleria de Cultura per no disposar de diners per subvencionar les produccions pròpies del teatre valencià i per no tindre clares les línies d’actuació en matèria teatral. Editors, escriptors, actor, ara calia anar a pels mitjans de comunicació en català. La Generalitat Valencià deixà de destinar els 30 milions anuals que destinava a la premsa en valencià. Revistes i setmanaris com El Temps, Saó o Crònica mai més reberen cap ajuda institucional i a més la Conselleria de Cultura donà de baixa les subscripcions d’aquests revistes i setmanaris dels centres educatius i de les biblioteques públiques del País Valencià. En canvi la mateixa Conselleria de Cultura va subscriure a tots els col·legis el periòdic Las Provincias. Fou el primer any que les Trobades no van tindre cap subvenció per part de la Generalitat. El lema de les 13 trobades va ser: “La festa al dia sense l’ajut de Conselleria” Aquesta mateixa entitat condemnà la derogació de l’ordre d’homologació dels títols dels certificats de coneixement de valencià amb la resta del domini lingüístic

Però ací no acaba tot, calia anar més enllà. Ara l’objectiu era la TV3. A partir de 1997 les emissions d’aquest  canal al País Valencià patiren sabotatges i interferències. Quan hi havia futbol les emissions eren expressament interrompudes o distorsionades. Populars i unionistes no podien suportar veure com cada partit augmentava la seua audiència, per cert gens menyspreable.

         Un altre front obert fou la universitat. El Govern valencià posà totes les traves possibles als estatuts universitaris que incloïen el terme català per a denominar la llengua pròpia. Però malgrat això, el Tribunal Constitucional dictaminà que les denominacions “valencià” i “català” que proposava la Universitat de València en els seues estatuts i documents interns són compatibles, i que el fet de dir “català” per anomenar la llengua dels valencians no és absolutament contrari al que indica l’Estatut d’Autonomia. Però malgrat tot, les associacions i entitats cíviques no defalliren i aquell mateix 1997 s’organitzaren un fum d’activitats al voltant de l’Any d’Ausiàs March i sobre Joan Fuster, 75é aniversari del seu naixement, cinquè de la mort i 35è de l’edició de Nosaltres, els valencians. ACPV inaugurava el Casal Jaume I Cabanyal-València i el Casal Jaume I d’Alacant. La FEV organitzà el II Congrés de l’escola Valenciana que , entre altres, es denunciava l’actitud de desinterès, silenci o enfrontament que manté el Govern valencià envers el moviment cívic d’escola Valenciana. La manifestació del 25 d’abril d’aquell anys va ser multitudinària. Vora 40.000 persones, i sota el lema “Per la derogació del Decret de Nova Planta (1707-1997) Ja n’hi ha prou” es manifestaren pels carrer de València. Una efígie de Felip V de vint metres d’alçària obrí la manifestació. Les activitats acabaren amb el concert del 5è Tirant de Rock.

         I és que el Govern del PP i UV posaren setge a la nostra llengua i a tots aquells que la defensàvem: escriptors, cantants, actors, mitjans de comunicació, poetes, universitaris, mestres….

 

Article

            Des que el PP s’instal·là al Govern de l’Estat, i en particular a les Corts Valencianes, estem patint dia rere dia un gran retrocés, ja no només en la llibertat d’expressió sinó en l’estat de benestar, la sanitat, l’educació pública, etc.

            A banda d’aquestes retallades, que afecten la gran majoria de ciutadans i ciutadanes de tot l’Estat, hi ha d’altres que són exclusius del nostre país i que també compartim amb bascos, gallecs… I és que la consigna és la mateixa per a quasi tots els partits estatals, cal desprestigiar els nacionalismes, aquets són la causa de tots els mals: del problema del terrorisme, de no tindre majories al Govern central, dels desequilibris territorials i de no sé quantes coses més. Parlen del nacionalisme com si fos una qüestió únicament perifèrica. És que els partits estatals com el PP, PSOE i IU no són també nacionalistes? Hi ha un nacionalisme gallec, un basc, un català…i, per suposat, també hi ha un espanyol. Així doncs tots som nacionalistes. No ens enganyem, un partit és nacionalista perquè defensa la seua nació i és evident, tot i que alguns no ho volen acceptar, que l’Estat espanyol està format per diverses nacions.    No serà que s’estan posant nerviosos davant el progressiu augment dels partits nacionalistes no espanyolistes o com ells diuen perifèrics? Com a exemple recordar les numantines i ràncies declaracions d’aquests partits espanyolistes davant la Declaració de Barcelona o el Pacte de Lizarra.

            I és que en aquest context, i a casa nostra, el PP  amb la col·laboració d’UV està aprofitant el moment polític per marginar, entrebancar i anul·lar tot allò que no quadre dintre del seu nacionalisme. Amb tres exemples en tindrem prou. L’Ajuntament de Sueca fa uns mesos alertava de la situació de deixadesa en que s’hi troba la casa de l’escriptor Joan Fuster tot i recordant-li a la Generalitat Valenciana els seues compromisos incomplits. Sembla que al Govern del president Zaplana no li interessa gaire ni la casa de l’escriptor ni la seua biblioteca, donat que el projecte pot propiciar que aquest indret siga un lloc d’encontre i estudi per al coneixement i difusió de l’obra d’aquest assagista que tant ha influït en la reconstrucció nacional del nostre país.

            Per al conseller d’Educació el fet que un Consell Escolar oficial i legal decidira el nom d’Enric Valor per al seu institut no té cap validesa. S’ha passat pel folre aquest acord democràtic tot i donant-li la raó a l’alcalde de Castalla – del seu mateix partit- que va gosar dir la rucada que Enric Valor no havia fet res per Castalla i per tant no era mereixedor de portar el nom d’aquest centre educatiu. És evident que aquest alcalde no s’ha llegit ni dues línies de l’obra de Valor. El més lamentable és que tot un conseller d’educació, malgrat que siga del seu partit, gose donar-li la raó i autoritze el canvi de nom. No serà que el motiu rau que Enric Valor és el president del Bloc de Progrés Jaume I? Clar, aquesta organització cultural de valencians i valencianes és la bèstia negra per al molt honorable.

            Doncs bé, de nou i seguit la mateixa consigna ara li ha tocat a la capital de l’Alcoià. Hem pogut llegir al Ciudad de Alcoy del dimecres 15-09-1998 que la Conselleria ha canviat el nom del Col·legi Major Ovidi Montllor pel d’Antic Col·legi Major Sant Jordi. El motiu d’aquest canvi és el que a molts ens ha tret de polleguera. Per als dirigents del PP d’Alcoi Ovidi Montllor, que fou cantant, poeta, actor de cinema i teatre, lluitador per les llibertats nacionals i alcoià com el que més, és “ inapropiado para un centro universitario y por considerar que un cantante no es una figura con suficiente proyección para que su nombre se le adjudique un colegio mayor”

            Si abans deia que l’alcalde de Castalla no s’havia llegit l’obra de Valor, ara he d’afegir que els polítics que han fet aquestes declaracions sobre l’Ovidi no coneixen gens ni mica la trajectòria personal i professional d’aquest polifacètic alcoià, ni molt menys la seua projecció arreu dels Països Catalans i la resta de l’Estat. No serà que el què no poden suportar és el tipus de cançó compromesa i reivindicativa  que feia l’Ovidi? No serà que molts d’ells s’hi veuen com els protagonistes d’algunes de les seues cançons?

            Podran deixar caure la casa de Fuster, canviar-li el nom a l’institut Enric Valor i al Col·legi Major Ovidi Montllor, podran marginar econòmicament la premsa en valencià, censurar llibres de text, manipular la TVV, podran… però el que ja no poden aturar és el moviment de ciutadans i ciutadanes, i cada vegada en som més, que ens n’adonem que el nacionalisme espanyol a poc a poc i de vegades molt sigil·losament ens vol uniformitzar i que, per tant, cal passar-se’n a l’altre nacionalisme per recuperar les llibertats perdudes. Si no és així, què pretén aquesta gent?

  Fuster, Valor, Montllor… què pretén aquesta gent?

 Publicat al periòdic Levante EMV, 26-09-1998.

 

 

 

 

  

3.- Solidaritat sí, espoli no

 

            Davant aquesta embranzida contra la nostra llengua i cultura, destacades personalitats de la vida política, social i econòmica del País Valencià impulsaren la Declaració de València de 1998, manifest on feien una crida a la societat valenciana a organitzar-se. El fet que en una mateixa  taula s´aplegaren persones amb diferents idees polítiques no fou cap obstacle perquè tots hi arribaren a un mateix acord: ens cal un poder civil valencià. Els mateixos signants proposaren articular aquest poder civil al voltant de 100 Casals, repartits arreu del País Valencià. La proposta, iniciada pel Bloc de Progrés Jaume I i Acció Cultural va ser una de les idees més potents portada a cap pel nacionalisme cultural en els darrers anys. Així doncs, els Casals Jaume I  haurien de ser llocs d´encontre del nacionalisme cultural, però no sols per continuar fent país culturalment, sinó també una plataforma el suficientment ampla on es discutira sobre política, per engegar projectes polítics nacionals, un lloc on, en definitiva, es generen moviments que ens porten a un necessari i inajornable poder polític valencià.

         Per altra banda, i davant el control que la Conselleria d’Educació exercia sobre el professorat en matèria de currículum, la Mesa per a l’ensenyament en Valencià protestà per la proposició no de llei que aprovaren les Corts Valencianes perquè el Govern valencià “prenga les disposicions pertinents en matèria d’instrucció escolar per conèixer si alguns professors estan vulnerant deliberadament la legislació en matèria d’ensenyament i cultura valencianes” En poques paraules, el què pretenia la Conselleria no era altra cosa que expedientar a tots aquells mestres i professors que en les seues classes feren servir els termes País Valencià, llengua catalana, unitat de la llengua. La proposta era un atac flagrant a la llibertat d’expressió i de càtedra. Escola Valenciana lliurà un document a la Generalitat Valenciana “Una llengua 100 propostes”, on s’hi feia una recopilació exhaustiva de 100 propostes referides als diferents àmbits d’aplicació i ús de la nostra llengua. El document tingué el suport de totes les Universitats valencianes, departaments de Filologia, sindicats i partits polítics, entitats culturals i milers de signatures.

         Després de moltes claudicacions i negociacions polítiques al setembre de 1998 la Generalitat Valenciana aprovà la Llei de Creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, una institució de caràcter públic, adscrita a la Presidència de la Generalitat que té com a funció, entre altres, “determinar i elaborar, en el seu cas, la normativa lingüística del valencià, així com vetlar pel valencià partint de la tradició lexicogràfica, literària, i la realitat lingüística genuïna valenciana, així com la normativització consolidada, a partir de les denominades Normes de Castelló” Els polítics que crearen aquesta institució i li donaren suport insistiren que l’objectiu de creació de l’AVL era la de resoldre el conflicte lingüístic. Però la realitat és que cap acadèmia del món els seus membres estan escollits per i representen a partits polítics. Successius esdeveniments que van passar ens donaran la raó que aquesta AVL està sota el control estricte del poder polític.

 

         Però, malauradament, políticament el País Valencià estava molt i molt verd. Culturalment resistíem, però a nivell polític era una altra cosa

 

Article

            Si atenem al que ens diuen les enquestes, els valencians i valencianes som una “comunitat” relativament satisfeta. La majoria de ciutadans i ciutadanes se senten més espanyols que valencians, no s´han plantejat canviar les relacions que mantenen amb l´Estat central i estan orgullosos “d´ofrenar noves glòries a Espanya”.

            Qualsevol observador, que des de fora de l´Estat contemplés aquesta realitat, no dubtaria en concloure que aquest orgull i satisfacció hauria de vindre donat perquè l´estat econòmicament, políticament…, ens ha tractat i ens tracta bé. Però la realitat és que si aquest observador vingués al nostre país a constatar in situ allò que ell pensa, se n´adonaria que no és veritat. Es trobaria amb en país, regne, comunitat engrescat en un conflicte lingüístic de caire polític produït pel propi estat i que ha arribat a situacions esperpèntiques i força estèrils. Se n´adonaria de la manca de personalitat, de problemes d´autoodi i d´una identitat confusa, producte de polítiques estatals despersonalitzadores que tenen com a principal objectiu l´espanyolització. Observaria com la majoria de decisions que es prenen sobre el passat i futur dels valencians no depèn dels propis valencians i que aquests al llarg dels anys, i encara hui, “no han pintat, ni pinten gaire“ a Madrid, lloc on es prenen les decisions. No comprendria com per una banda s´hi troba amb un poble festiu, emprenedor  i imaginatiu, però per una altra banda  amb pocs sentiments patriòtics comuns, amb una manca de vertebració donada per una divisió provincial, inventada i potenciada pel propi estat. Es meravellaria del seu potencial industrial: tèxtil, calçat, moble, taulell, joguet, torró, gelat…, així com la productivitat de la seua agricultura de regadiu. Però també trobaria a faltar unes bones infraestructures i comunicacions que vertebraren aquests dos sectors de producció, tot i que evidentment incrementaria la productivitat i les relacions entre totes elles. Aquesta mancança d´infraestructures és producte de la secular deixadesa i les escasses inversions dels ministeris estatals corresponents.

            Aquesta i no altra seria la realitat tangible que s´hi trobaria el nostre observador. Aquest espoli que tants anys arrastrem sembla que té futur i continuïtat.

Fa un dies el diputat José María Chiquillo d’UV, es queixava (Levante el M.V. 9-1-1998) del retall en inversions per al País Valencià que s´hi contempla en els pressupostos generals de l´Estat per a 1999. Aquests s´han reduït globalment en un 27%. Però el més escandalós de tot és que mentre la mitjana d´inversions per ciutadà a la resta de l´Estat és de 25.000 pessetes, per a cada valencià i valenciana sols ens correspon 9.500 pessetes. És a dir, que l´Estat destina quasi tres vegades més diners a un andalús, posem per cas, que a un valencià. Que us sembla ? Encara teniu algun dubte que l´Estat ens espolia ?

            Amb aquestes dades segurament els nostre observador quedaria bocabadat i ara si que no tindria cap dubte en donar-li la raó  a aquell comte-duc que digué que “ los valencianos son como muelles “. Però allò que és increïble, i típicament valencià , és que el partit al que pertany el diputat que denunciava aquesta discriminació en els pressupostos per a 1999  -i que tant poc ressò va tindre en els mitjans de comunicació valencians- és un dels  que més orgullós i cofoi està “ d´ofrenar noves glòries a Espanya “ Aquest observador ara si que ja no entendria res de res. Segurament acabaria  pensant que “Espanya és diferent  i  els valencians uns meninfotistes “.

            El valencians i valencianes hem estat i som un país solidari. Hem destinat i destinem molts dels nostres recursos per  ajudar a altres pobles que ho necessiten, però una cosa és cooperació i solidaritat i una altra ser espoliats. Ja n´estem farts que sent un país que aportem a l´Estat més del que ens pertoca , constatem any rere any – d´una manera impassible i resignada- com  l´Estat ens retalla les inversions i ens aboca a un constant i perillós endeutament .

Solidaritat sí, espoli no.

 Publicat al periòdic Levante EMV el 4-11-1998

 

 

 

 

  

4.- On és el poder valencià?

 

 

         Aquella Declaració de València de 1998 va ser un pas molt important, només hem de veure que tretze anys després els Casals Jaume I són una realitat inqüestionable i s’han convertit en autèntics focus de producció cultural. Tanmateix, molts aplaudírem aquest poder cultural i cívic, però també reclamàvem un poder polític valencià. És veritat que sense un poder civil al carrer no hi pot haver un poder polític, però no és menys veritat que de vegades el poder civil no té una corretja de transmissió directa al poder polític. I d´aquesta realitat, els valencians i valencianes en tenim molta experiència. Molts de nosaltres som producte de l´activisme d´associacions cíviques i culturals que com a eslògan teníem i continuem tenint “ fer país “. Fer país des del nacionalisme cultural, doncs el nacionalisme polític, dèiem, vindria per sí mateix. Però els anys passaven i alguns continuàvem fent país, fent nacionalisme cultural, però la  realitat és que continuava mancant-nos un nacionalisme polític, un poder polític valencià que a Madrid, lloc on es prenen les decisions, puga pressionar els Governs de torn en benefici dels interessos de  tots els valencians i valencianes.

 

Article

En arribar la Festa Nacional  del 9 d´octubre els rotatius valencians acostumen a traure algun suplement especial sobre aquesta data  tant significativa. Així el setmanari El Punt ( 04-10/19-1998) a banda dels articles d´opinió incloïa una enquesta realitzada a un total de 162 alcaldes d´arreu del País Valencià.

Una de les preguntes que se´ls formulava, entre altres, era quina era la influència del “poder valencià “ a l´Estat espanyol en l´actualitat. És curiós constatar que la majoria d´alcaldes del PSPV- PSOE consideren que aquesta és nul·la o escassa, mentre que els que contesten del PP afirmen que és  proporcionada. En principi  l´opinió dels nostres alcaldes es força rellevant i ens mereix tota la credibilitat, doncs poques persones com ells  poden tenir una informació puntual i de primera mà d´allò que passa i no passa a les Cors Valencianes i , per tant, també al  Congrés de Diputats, lloc on ens agrade o no es decideix gran part del present i futur del nostre país.

            Segurament els batlles que pertanyen al PSPV-PSOE i que consideren que en l´actualitat la influència del “poder valencià”  a l´Estat Espanyol és nul·la ens afegirien que aquesta situació no va passar en el període  que els socialistes governaren. Que en aquells anys si que hi hagué un “poder valencià”. Que els valencians exercírem un poder en el govern, ocupant càrrecs importants i fins i tot alguna que altra cartera ministerial. Però que en l´actualitat, que governa el PP, res de res. Segurament el que voldran dir, i amb açò hi estic d´acord amb ells, és que  en els anys que hi estigué governant el seu partit, les seues ciutats i pobles  gaudiren d´algun que altre privilegi i amb una certa facilitat per aconseguir infraestructures de tot tipus, i que ara no és així. També és veritat que l´efímer Antoni Asunción fou Ministre d´Interior, que Carmen Alborch marcà una època en el Ministeri de Cultura i que el senyor Pedro Solbes fou el màxim responsable de la cartera d´Economia. També és veritat que el senyor Ciprià Ciscar va ocupar i ocupa un lloc rellevant en el seu partit. Segurament vostès em citarien alguns altres valencians i valencianes  que van ocupar algun lloc destacat en l´organigrama executiu del darrer govern. Però, què més ? Açò és tot el “poder valencià” ?

            Al conjunt de l´Estat,  els ciutadans i ciutadanes són sabedors que a Madrid, ara i en el darrer govern socialista, hi hagué i hi ha  “ un poder català”, “un poder basc”, “un poder andalús”…, . Però vostès creuen que els ciutadans i ciutadanes del conjunt de l´Estat i els propis valencians tenen en la ment que nosaltres alguna vegada hem exercit algun poder ? Si veritablement haguérem tingut algun poder no hi tindríem un Estatut d´Autonomia de tercera, no se´ns riurien del sainet que estem muntant al voltant de la llengua, l´autopista Madrid-València estaria acabada, el país estaria vertebrat per una bona xarxa de carreteres, la divisió provincial ja no existiria i per tant no ens separaria com a país, tindríem una policia autonòmica com altres països, desfruitaríem d´un sistema de finançament molt més just i d´acord amb el què aportem a l´Estat, seríem considerats una Autonomia Històrica i en definitiva no seríem espoliats any rere any com ho demostren una vegada més els pressupostos per a 1999.

            Aleshores, quina mena de poder hem tingut i tenim?  Tot ha estat fum de canyot, un poder d´aparador, de façana, un poder efímer que  desapareix en un  no res, com una falla , com una foguera. Moltes coses han de canviar encara senyories perquè els valencians i valencianes pintem alguna cosa a Madrid. A tall d´exemple els diré que tant a Catalunya com a  Euskal Herria o Andalusia tenen una consciència clara de país, de pertànyer a un projecte comú, de defendre els  mateixos interessos. Per això, ai las, quina casualitat !!, tenen organitzacions polítiques pròpies i  sense cap dependència estatal. Aquestes organitzacions són les que amb el seu treball han propiciat un autèntic poder, un espai propi al Congrés de Diputats i al Senat on pressionar dia rere dia per defensar els seus interessos. Ací a casa nostra perquè  aquest poder no s´hi done i tinguem algun maldecap  per passar l´estona, ja s´han preocupat d´adobar el terreny: autoodi, conflicte lingüístic; regne, comunitat, país; “Levante feliz”; Castelló, València i Alacant; per a ofrenar… ; manipulació de la història ; perill d´invasió catalanista;, batalla de València, castellanització, uniformitat…

            Malgrat tot, no dubte que vostès, des dels seus treballs com a polítics, continuaran exercint el seu poder per aconseguir tot el que puguen per al seu poble o ciutat, però el problema continua sent el mateix, ens manquen partits nacionalistes valencians que a Madrid reivindiquen i lluiten pels nostres drets i  interessos, sense tindre que demanar parer i autorització a cap partit estatal. Ja seria hora que revitalitzaren l´autèntic PSPV i s´espolsaren de sobre les sigles afegides que són com una rèmora.

On és el poder polític valencià?

Publicat al periòdic Ciudad de Alcoy el 15-12-1998

 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!