Vicent Luna i Sirera

Que el PSOE és un partit espanyolista no és cap novetat, ja ho sabíem i només cal que ens hi fixem en les seues sigles per constatar-ho. Tot i així, de la trancisió ençà, li ha interessat explotar els termes “socialista” i “obrer” i fer servir una ambigüitat calculada sobre el terme “espanyol“. I en especial a les comunitats autònomes històriques  ( la Constitució en parla de “nacionalidades” en lloc de nacions) on procura nadar i guardar la roba. Ara bé, aquesta ambigüitat, contradicció, hiprocresia… ja no hi ha qui se la crega. Al PSOE se li ha vist el llautó en les darreres declaracions del seu líder Alfredo Pérez Rubalcaba sobre el dret a decidir. Declaracions que ha fet  davant la proposta del  PSC d’incloure en el seu programa electoral, per a les properes eleccions al parlament de Catalunya,  el dret a decidir.
Vàlgam Déu, com ha canviat aquest PSOE. No discutirem “Los 100 años de honradez” del seu fundador Pablo Inglesias, però que un partit socialista no admeta el dret  a decidir dels pobles, és molt fort. Un partit que s’ompli la boca de demòcrata, pot negar el dret de les nacions a decidir el seu futur? El PSOE pot reivindicar la seua espanyolitat, faltaria més, però el que no pot fer mai, si és un partit democràtic, és negar-li a una nació que lliurement decidisca el seu futur. I així ho contemplaven els seus estatuts de l’any 1974, on afirmaven que el dret a l’autodeterminació “comporta la facultad de cada nacionalidad para determinar libremente las relaciones que va a mantener con el resto de los pueblos que integran el Estado español”. Idea que es tornava a reafirmava l’any 1976 en el XXVII Congrés, on deia “el ejercicio libre del derecho de autodeterminación por la totalidad de las nacionalidades y regiones que compondrán, en pie de igualdad, el Estado federal que preconizamos”. Malauradament serà a partir de 1977 que Felipe González i Alfonso Guerra ja es van preocupar d’eliminar dels estatuts cap rastre del dret d’autodeterminació. Ara, quan s’han quedat amb el cul a l’aire davant qualsevol persona que veritablement es considere democràtica, s’inventen allò del federaliste simètric, assimètric o ves a saber què. Un nou invent, que no soluciona res, per no haver d’admetre un dret internacionalment admés, un dret que un veritable socialista no pot negar mai.
Comtat i debatut, a aquella frase que els castellans fan servir de “con la iglesia hemos topado, amigo Sancho”, hauríem d’afegir-ne una altra que digués “amb Espanya no s’hi juga”.
De tota aquesta història hauríem d’aprendre, una vegada per totes, que els partits espanyolistes, de dreta, d’esquerra i de tots els colors, en parlar del model d’estat i de la “sacro santa unidad”, si fa no fa pensen el mateix i, per tant, amb ells no tenim res a fer.