Terra i llibertat

Victus és una bona novel.la, ben escrita, ben trabada, una història intel.ligent que t’atrapa en un context històric concret com és la guerra europea de Successió a la “corona” del Regne de les Espanyes…

No és, diguem-ho clar, la gran novel.la, però és bona i està molt ben escrita en el sentit que proporciona plaer, furga en els sentimets i característiques contradictòries dels seus personatges i del mateix  lector/a, i sobretot aporta una lectura particular i una reinterpretació històrica compromesa del context català del XVIII (i de la Guerra de Successió), i del barceloní, en concret, de llurs actors, de les contradiccions de classe social, i de la complexa articulació-colisió-conflicte entre el Regne Catalano-Aragonès, i el Castellano-espanyol, amb el rerafons d’un conflicte bèlic europeu i d’una geopolítica internacional d’alt nivell.

El nostre col.laborador, Josep Mª Navarro, aporta la següent reflexió al respecte de la novel.la més venuda aquest St.Jordi.

Per l’autor, la idea d’una pàtria atacada per un enemic extern i defensada heròïcament per una munió de tots/es els seus ciutadans, de totes les condicions i classes socials, “embarcats en la mateixa nau” i combatent contra els enemics externs, l’Espanya dolenta i borbònica, deixa pas a la descripció d’un escenari de confrontacions de classe interna a la Catalunya del XVIII, una confrontació claríssima entre les classes benestants, noblesa, alta i mitja burgesia, alt clergat ( anomenats popularment tots aquests sectors “catifes/felpudos vermelles”) i les classes populars catalanes i barcelonines; de fet i sobretot la descripció de la confrontació de classe, altament virulenta i crispada entre aquests sectors, és especialment clara en el cas de la Barcelona de l’època, i és aquí on el llibre s’esplaia àmpliament.
Tret d’alguns nobles i burgesos, destacats, que després de la pressió popular s’impliquen clarament i fins i tot d’una manera del tot compromesa ( fins al final i darreres conseqüencies) en la lluita contra l’exèrcit borbònic i en defensa de les llibertats catalanes, amplis sectors de les classes benestants catalanes i barcelonines volien pactar des del principi amb França i el Regne de Castella-Espanya; al menys aquesta és la lectura de Sànchez Piñol, que sembla força contrastada amb les dades i esdeveniments històrics.
Alguns dels personatges mítics de la historiografia noucentista i de la renaixença surten força mal parats, com en Casanovas, i en canvi altres personatges “ignorats” per aquesta historiografia patriotera, com el castellà Villarrroel, militar de carrera i comandant de les forces que defensen la Barcelona assetjada, prenen un relleu molt significatiu, per la seva personalitat i compromís moral i ètic….

Així mateix, prenen gran relleu en la novel.la i en aquesta història revisada a partir d’una mirada crítica, “aquells heroïs” populars, vinculats a sectors populars i camperols, que conformaven les partides de “miquelets”, molts d’ells propers al bandolerisme social, i a la delinqüència semi-organitzada del moment.
És molt destacable el panorama que Piñol ens presenta sobre la Catalunya del XVIII, i sobre els trets que caracteritzen una societat convulsa, força canalla, violenta, amb una població més aviat disposada a l’aixecament, a la confrontació violenta, a la revolta, i a la lluita contra aquells sectors socials benestants, siguin aquests catalans, siguin castellans, o francesos..,  que tracten d’expoliar la majoria de la població, d’arrencar-li drets.. .Molt lluny ens trobem del país del seny, del pactisme, de l’oasi català pintat pel noucentisme i la reinaxença i àmpliament difós pel pujolisme regnant.

La Barcelona assetjada, sempre segons Piñol, és una Barcelona agònica, resistent, amb motivacions gens patriòtiques, si per pàtria s’entén aquest conjunt d’esencialismes com la bandera, els himnes, les comunions interclassistes.., la defensa patriòtica d’uns símbols…; és una ciutat plena d’éssers humans supervivents, que lluiten per menjar, per no passar gana,  que s’enfronten i pateixen  la repressió interna desfermada pel Govern de classe de la Generalitat, que s’enfronten als canons enemics, a tot un exèrcit que vol imposar un ordre (l’ordre borbònic) que s’intueix pitjor que el que ja es pateix sota les classes dominants pròpies…..És una Barcelona apocalíptica, com mai ens l’han pintada, potser pitjor que la Barcelona que apareix en aquest film “Los últimos días…”

I per suposat sempre estarem temptats de comparar aquests fets i contextos per la pervivència de certs paral.lismes, amb altres circumstàncies històriques, unes més llunyanes i altres ben properes, , ja sigui la revolució i guerra del 1936-39, ja sigui el moment actual, en el que l’Estat espanyol, i llurs aliats de classe (espanyols, catalans, internacionals), desferma una guerra social total contra les classes populars per imposar un nou ordre d’expoli i violència institucionalitzada.