Saül Gordillo www.saul.cat

Ahir, dimarts, si no ho tinc mal entès era 9 de maig de 2006. Després de fer aquesta entrada al bloc, mentre surto per la porta de casa, m’acosto a la bústia. Sorpresa la meva quan descobreixo, entre el correu, una carta del President Maragall. No m’espero rebre publicitat institucional de l’Estatut perquè el referèndum encara no està convocat. Tampoc m’espero trobar una carta personal, sincerament. No obstant, en obrir-la, descobreixo que Maragall és un home avançat al seu temps. O Correus ha canviat fins al punt d’avançar-se en el repartiment a la data d’emissió de les cartes. La qüestió és que la missiva de Maragall (a qui el dia anterior, dilluns, poc abans de l’executiva extraordinària del PSC que presidia li llegia en aquesta anotació del seu bloc, que tenia abandonat feia setmanes) està datada el 12 de maig de 2006, és a dir, divendres. Un episodi més del surrealisme maragallista, de la Catalunya postpujolista que dia sí dia també ens ofereix ensurts polítics i institucionals. Resulta que encara no ha convocat el referèndum, perquè està pendent de l’aprovació de l’Estatut avui al Senat, i ja ens demana el vot. “Us demano que el proper 18 de juny aneu a votar al referèndum per l’Estatut.” Quina gràcia.

Quan arribo a la feina, amb la carta en qüestió, descobreixo que no he estat l’únic en rebre-la. Resulta que som dos milions i mig de catalans, els afortunats. L’error ha estat notícia. Més val riure… Però és molt simptomàtic. Aquesta gent està molt nerviosa. Ha posat tota la maquinària a treballar. A sac. Els partidaris del sí s’han de mobilitzar després que ERC hagi apostat pel no.

A la feina hi ha la televisió posada. L’Albert Om entrevista Mas, que fa tot el possible perquè el PSC mantingui Maragall de cap de llista a les eleccions anticipades que avui o demà anunciarà el President. La millor manera d’evitar que el PSC forçi un relleu a Maragall és que Mas es dediqui, d’ara en endavant, cada dia a dir això que li diu a l’Om. A Mas, el que menys li convé és que els socialistes trobin un recanvi com a presidenciable.

Durant la tarda llegeixo que, un cop Carod ja s’ha avançat a la jugada de Maragall (el dinar de divendres els deuria ser profitós), la preocupació dels republicans és trencar com una parella moderna i civilitzada, és a dir, rotllo ruptura pactada. Sense prendre més mal de l’inevitable, vaja.

També llegeixo que el President Pujol fa d’avi i ens recomana que no ens deprimim pel nivell de surrealisme imperant i fa una crida per superar-ho. A mitjanit, surt Iceta entrevistat per Mònica Terribas, i el dirigent socialista confessa que els que més tenen a perdre amb les eleccions anticipades són ells. És cert, perquè el PSC es va trobar a la presidència de la Generalitat gairebé per miracle. La nit electoral, recordem-ho, Montilla va evitar pels pèls que Maragall llencés el barret al foc i se’n tornés a Roma. Una trucada de Puigcercós a Iceta va obrir l’esperança al carrer Nicaragua. No tot estava perdut, malgrat que Mas havia superat en escons l’exalcalde de Barcelona.

Per al PSC és una situació molt delicada, a no ser que hagi lligat una sociovergència com una casa de pagès. Però durant tota la jornada de dimarts, la cantarella imperant va en la línia del que dilluns publicava Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia: després del primer tripartit n’hi haurà un de segon. Els socialistes van per darrere de CiU a totes les enquestes. I qui té la Presidència de Catalunya, gràcies a un tripartit que travessa els moments més patètics, corre el risc de perdre-la. Una altra història era, segons el guió del tripartit, haver esperat un any i mig a rendibilitar l’hipotètic èxit de l’aprovació estatutària i una acció de govern més reeixida que l’actual balanç. Però el no d’ERC, nois, és el culpable públic número 1. “Aquests d’Esquerra són tremendos, i amb aquests no es pot governar.” Quan el no ha plantat realment cara al sí al referèndum tot s’ha trastocat.

Mentre torno a casa, de matinada, vaig pensant que l’única virtut de tot aquest espectacle espertèntic és que, els polítics catalans, s’ho han fet solets. No han calgut interferències de fora. Maragall fa la remodelació (encara que per mimetisme zapatista) tot solet com un gest per guanyar autoritat. Ara amenaça ERC perquè subscrigui el sí del Govern a l’Estatut, també per marcar terreny i imposar-se. I finalment faria el triple salt mortal d’anunciar les eleccions al Parlament anticipades per clarificar el referèndum-revolutum del 18 de juny, també en clau exclusivament catalana. Però, ai las! Quan arribo a casa i em torno a connectar, llegeixo que hi ha pressions externes. I llavors és quan decideixo tancar la barraca i anar a dormir. Madrid, el PSOE… sempre el mateix.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!